Set notes sobre l'Eutifró

 

Segueixo llegint Plató i després dels dos grans diàlegs sobre l'amor, he començant amb el cicle de la condemna i la mort de Sòcrates. El primer d'aquests diàlegs és l'Eutifró que es desenvolupa quan Sòcrates recull l'acusació d'impietat. Precisament, per això el tema del diàleg és la pietat, la virtut definidora de les persones religioses. Penso que a hores d'ara el treball de Plató serveix per definir un paradigma d'home religiós que és molt freqüent, segurament majoritari i que possiblement fa una mica de vergonya a moltes persones sincera i raonablement creients. Les notes següents enuncien i detallen aquest punt de vista general:

1. Eutifró no és un interlocutor que pugui rivalitzar amb Sòcrates però és valuós per exemplificar com viu el ciutadà comú la religió; la mena de ciutadà que no serà hostil a la filosofia en principi, però que no tolerarà cap qüestionament des d'aquesta.

2. La paradoxa és poderosa. Eutifró és el que més sap dels deus, però és, i es mostra com, una figura risible. la religió ja no té força per cohesionar ni articular la vida social en un sentit positiu, però pot ser instrumentalitzada com a mitjà de control.

3. La paideia defensada per Eutifró es fonamenta a la mimesi: el viure té unes regles que constituïxen en el seguiment dels models.

4. Plató deixa prou clar que vol treure Eutifró de la seva relació amb els Deús: deslliurar-se de la por, aquí allò que cal témer és la contaminació, i del dubte, Eutifró requereix de la seguretat d'estar en el cert. El fariseisme no és una patologia accidental de la religió sinó sovint una conseqüència inevitable.

5. Hom pot deduir del diàleg que en un cert sentit, i en contraposició als Eutifrons del mon, la tendència a dubtar és intrínsecament el mateix que el desig de mesurar

6. El dilema central és clar i és el plantejat per la sofística en el seu temps: si hi ha una essència de la pietat, tot depèn del seu coneixement i la possibilitat d'una vida justa en depèn, si la pietat és una accident, una convenció establerta pels Deus, tot esdevé contingent.

7. La darrera definició em sembla des de la meva perspectiva actual molt fàcil de connectar amb la lectura de Seaford o Graeber. L'acció religiosa és subsumida per l'acció del comerç i la religió mateixa es pensa com una mena d'intercanvi comercial. Tot això és coherent amb entendre la polèmica de Plató contra les corrents del seu temps com una actitud de resistència a la monetarització o a la lògica del mercat

La religió grega no és però una excepció. Possiblement és una tendència que es compleix a la història de totes les religions, quan assoleixen un triomf com element de cohesió social, el preu a pagar és un anorreament de la seva dimensió espiritual.Rellegint la lectura d'aquest diàleg de Jordi Sales en el seu Figures i Desplaçaments, posa molt èmfasi en mostrar que la religiositat d'Eutifró no és exactament la majoritària, sinó que és d'alguna cosa així com una secta, més o menys freak. Els seus arguments són convincents i, per tant, justos si volem fer justícia al diàleg en el seu context, tanmateix des de la nostra perspectiva no podem oblidar que en l'origen de totes les religions, per serioses que siguin, hi ha sempre un grup, des de fora, proper a aquest freakisme.