Hume Variations

     Jerry A., Fodor fou un filòsof analític que jugà un gran paper dins de les ciències cognitives a finals del segle passat i començaments del present. Fou un dels pares del funcionalisme, tot estenent la crítica al behaviorisme a les filosofies de Ryle i Wittgenstein i defensor de la teoria representacional de la ment, cosa que d'alguna manera li fa seguidor de la reflexió de Descartes i Hume, al qual dedicà el llibre que he estat llegint aquestes darreres setmanes, Hume Variations, tasca que tenia pendent des de fa uns anys. Fodor fa essencialment una lectura del llibre primer del Tractat on defuig entrar en polèmiques exegètiques amb altres estudiosos i utilitza Hume per iniciar un diàleg amb les visions alternatives als punts de vista del propi Fodor. Hume és un bon punt de partida perquè des del seu punt de vista l'escocès estava essencialment encertat en allò que concerneix l'arquitectura de la ment com estructura cognitiva, en concret, ell veié que els processos mentals típics constitueixen d'interaccions causal entre representacions mentals. Hume demostrà com els els conceptes originats a Descartes, la seva teoria representacional de les idees, podien ser desenvolupats en una filosofia del coneixement alhora plausible, naturalística i empírica. Fodor no és però un humià. Durant tota la seva anàlisi mostra com les millors intuïcions de Hume es veieren enfosquides pel que ell considera el seu defecte bàsic: el seu empirisme. Les anàlisis del Tractat sovint paguen un preu massa car per tal dem mantenir-se fidel al principi de la còpia, el qual és difícil de mantenir des del moment en què idees i impressions són representacions de naturalesa diferent, discursius els primers i icònics els segons, i per tant, la noció de semblança esdevé ben problemàtica. De fet, Fodor es defineix com un innatista. Jo personalment penso que de vegades li dóna més pes del que realment té al principi empirista, però és clar que ningú en el nostre temps pot començar a llegir Hume sense saber que és un empirista, un fet alhora cert i intranscendent. Moltes de les crítiques em sembla que són ben legítimes, la fidelitat al principi empirista afebleix la seva teoria i és la causa d'un predomini excessiu de la imaginació, que acaba tenint que fonamentar masses coses (tot i l'entusiasme que aquesta sobreterminació provocà entre Deleuze i els continuadors de la seva exegesi) i esdevenint un I-know-not-what.. També està ben fonamentat el retret que es fa a l'associacionisme un recurs massa esquemàtic per justificar les inferències conceptuals; de fet aquí la seva conclusió es taxativa no ens cal la imaginació, perquè no ens cal l'associació i no ens cal l'associació perquè Turing ens ha ensenyat que és la computació.

    Entendre que vol dir un filòsof és entendre contra qui es baralla i en aquest cas l'enemic molt clarament és Wittgenstein i l'adopció dels punts de vista cartesians i Humians és una manera de defensar la preeminència del pensament enfront del llenguatge. La tesi de Hume és que les representacions mentals típiques són particulars estructurades a aquest punt de vista s'oposa la via wittgensteniana que defensa que els continguts del concepte són sempre dependents del context, això és un error per a Fodor segons els qual we don't think that there is any such thing as the interpretation of a symbol in context...what needs interpretation is the symbol being's tokened in the context. Theories about that belong to the epistemology of communication, not to the metaphysics of meaning. D'aquí es segueix que l'ambigüitat que caracteritza el llenguatge no necessàriament s'estén al pensament. Un aliat en aquest punt és el capità Spoulding, l'explorador africa interpretat per Groutxo Marx en animal crackers, l'acudit més famós de la pel·lícula, I shot an elephant in my pajamas, es basa principalment en què el pensament no participa de l'ambiguïtat del llenguatge