La meva llista (III): Los olvidados

 

        Divendres estic a Barcelona amb algunes hores lliures per la tarda i em puc apropar a la Filmoteca, cosa que faig per primera vegada aquest any. Fan Los Olvidados de Luís Buñuel. Jo vaig descobrir el Buñuel mexicà gràcies a TVE2 fa quaranta anys quan poc després de la seva mort es va fer un cicle de tota la seva obra mexicana. Des de llavors havia tornat a veure Los Olvidados alguna vegada, però en feia molts anys de l'última i possiblement no les havia fruit tant com aquesta. Setanta anys després el film segueix un miracle de força i inventiva cinematogràfica. Los Olvidados fou la tercera pel·lícula mexicana d'un Buñuel que molts pocs anys abans no considerava la possibilitat de fer carrera com director de cinema comercial, cosa a la que es va veure obligat fonamentalment per la mesquinesa de Salvador Dalí que provocà la seva expulsió dels EEUU, on tenia una existència plàcida com director del MOMA. El primer film fou una comèdia musical amb Jorge Negrete i Libertad Lamarque, el segon una versió mexicana d'Arniches. L'èxit d'aquests dos films li oferí la possibilitat de fer un treball molt més personal i ambiciós. El seu treball fou totalment a contracorrent, però l'èxit internacional li va permetre vèncer les reticències de distribuïdors, crítics i una molt bona part de la "intel·ligència" mexicana que pensaven que oferien una imatge massa depriment del país.

        Los Olvidados és la història de Pedro i Jaibo dos nois d'un suburbi mexicà, protagonistes d'una vida miserable abocada a la delinqüència que en el cas de tots dos serà desagradable, brutal i curta. En principi, els dos nois són amics però la relació s'emmetzina fins derivar en un antagonisme total i a mort. Per temàtica i època hom podria pensar al neorealisme italià, al qual d'alguna manera segueix, però Buñuel no segueix cap fórmula i desborda el neorealisme i la seva mera pretensió de fer una denuncia social, anant més enllà, en dues direccions aparentment oposades: d'una banda, un naturalisme, hereu d'una tradició hispànica de la que Buñuel n'era un bon seguidor, i de l'altra un surrealisme present a les escenes oníriques i paradoxalment a la introducció de detalls realistes de la cultura mexicana, la qual és sovint espontàniament surrealista. Gran part del neorealisme tenia una inspiració humanista del tot aliena a Buñuel que en aquest film mostra que ell fou el millor descriptor de la crueltat humana i reflecteix una concepció antropològica força pessimista que, com a molts membres de la seva generació, venia determinada per la lectura de Freud. La possibilitat de redempció, ni individual ni col·lectiva, és gairebé inexistent. El final demolidor no és cap invenció sinó que fou extret dels diaris de l'època. Actualmente cada dia tres menors d'edat són víctimes de mort violenta a Mèxic i set desapareixen. La redempció és una cosa ben díficil. En tot cas, sense ser exactament una opera prima, los Olvidados mostra la joia del redescobriment d'una capacitat expressiva, en la que mai el desenvolupament de cap escena apareix com obvi ni deixa de ser, si te'l rumies, sorprenent.

        Quan fa quatre mesos Sigth & Sound feu la seva llista canònica, un dels punts més febles era l'absència de films del director aragonès. Quan jo vaig decidir fer una llista de les mancances imperdonables (des de la meva subjectivitat), la primera que em vingué al cap fou El àngel exterminador, però de fet podria haver estat també Los Olvidados o potser la seva primera versió d'una novel·la de Galdos, Nazarin. Tres obres extraordinàries. El problema que podem plantejar-nos és el perquè d'aquesta absència de Buñuel i em sembla que fent una mirada a la llista es pot apuntar que Buñuel és molt alié a la sensibilitat actual. Ell no feia pel·lícules per professors universitaris i la seva visió era molt difícil de tancar en el formalisme i l'intel·lectualisme que finalment reflecteix l'esmentada llista. El de Calanda era un home al que se l'en fotia el "políticament correcte"