Nota breu sobre l'ensenyament del Fedó

 

    

        Plantejant-me la possibilitat d'una vida futura, la meva posició és la fe, l'esperança, que no hi hagi res més, cosa que d'altra banda és l'opció més versemblant racionalment. Des d'aquesta posició llegeixo el Fedó, el diàleg considerat com la més potent defensa de la immortalitat de l'ànima i cal dir que allò dit per Sòcrates referma la meva posició. De fet, l'argument clau per mostrar la immortalitat de l'anima, aquell que contraposa la seva simplicitat a la compossibilitat del cos, em sembla del tot vàlid si en lloc del cos, posem la consciència que no és menys compossible. Una altra qüestió és per què ens consta tant veure la mutabilitat de la nostra consciència, en general, força més evident i immediata que la del cos. Possiblement aquí ens recolzem molt en mites dels que nosaltres som els propis autors. Certament el Fedó pot utilitzar-se per trobar un recolzament, legendari i important, dels mites fonamentadors de les nostres il·lusions, però molt més valuós és considerar que allò que curem quan prenem cura de l'ànima, és la possibilitat de la dissidència; de fer una vida radicalment altra a la persecució de les riqueses i l'honor. Un altre qüestió, i possiblement la fonamental, és si això obre algun camí efectivament polític o no significa una altra cosa que la renúncia a la política.