La meva llista: ( II) Some came running

 

Some Came Running és un melodrama dirigit per Vicent Minelli el 1958. Explica la història de Dave Hirsch un ex-soldat i escriptor que retorna a la seva ciutat nadal a Indiana on és molt malament rebut pel seu germà gran, fa una societat amb un jugador alcohòlic, intenta seduir sense èxit a una professora de literatura més aviat puritana i és acompanyat per Ginny una noia, més aviat ximpleta ,però patèticament enamorada d'ell. Amb una reputació desigual, en té molts partidaris i molts detractors, jo tinc clar que és un dels meus films preferits. Les raons no són potser essencialment cinematogràfiques. Una té a veure amb la filosofia. És sabut que el filòsof més important i definidor de la història és un personatge literari. El seu tret més essencial és el seu caràcter atòpic, el no encaixar enlloc. Hirsch en molts aspectes no s'assembla a Sòcrates però si en aquest caràcter atòpic, en aquesta capacitat de no encaixar enlloc que acaba sent el seu tret definitori. La segona raó és el tractament que Minelli fa de la relació entre raó i sentiments; el convenciment amb el que ens mostra que estimar és molt més important que entendre. Jo també ho veig així perquè ,comptat i debatut, com a entendre, entenem ben poc. És un missatge de fons molt cristià, augustinià, cosa coherent amb un film titulat amb una cita bíblica. De fet, allò mes atractiu és la fenomenologia moral de la pel·lícula on tenen un relleu especial, Babe el jugador, home, si voleu, viciós però lúcid en el seu nihilismei  Ginny la protagonista femenina, una noia curta de gambals i potser sense cap gràcia especial, però l'única amb una possibilitat real de tenir una vida amb sentit perquè és l'única capaç de transcendir el jo. Hom parla del film com denuncia de la hipocresia definidora de les classes mijes americanes. Això hi és, però potser m'interessa més com el film reflecteix ja el que ha estat la malaltia per excel·lència de la cultura americana, i part tant contemporània, el seu individualisme i narcisisme: la impossibilitat de mirar més enllà d'un mateix i dels propis problemes.

Minelli feia films molt comercials, en alguns cassos populars, però era molt clarament un autor i en aquest film es reflecteix. Aquí hi ha un ús interessant del scope amb enquadraments interessants i una escena final rodada d'una manera ben personal i poc convencional. El retret més gran al film és l'elecció del seu protagonista. Dave Hirsch és Frank Sinatra, per a molts l'aspecte més fluix del film. Jo no ho veig així. Però potser influeix que en sóc molt fan i podria ser que les seves escenes amb la professora potser fluixegen. És clar que segurament no és el millor del cast. Martha Hyer, la professora i Arthur Kennedy, el germà gran, estan molt bé. Dean Martin mai no estigué millor en el seu paper de jugador perdulari però també exemple de coherència vital. Però allò que no discuteix ningú és l'excel·lent treball de Shirley McLaine com Ginny, en el que era el seu primer paper dramàtic i li valgué una nominació a l'Oscar. No crec que a aquestes escenes sobre l'entendre i l'estimar que sempre en resulten tan commovedores, com la de més amunt, hi pogués estar cap altre.