Del Suicidi

 

Dissabte passat Soto Ivars al seu butlletí cultural parlava del suïcidi. A Espanya n'hi ha onze cada dia i de llarg és la primera causa de mort no natural des de l'estiu del 2008, precisament el 2008. Un de les meves últimes experiències com a docent fou dirigir un treball de recerca sobre el suïcidi. No va anar gens bé. L'alumne no tenia ganes de llegir res i el treball va acabar sent una recopilació d'informació d'associacions contra el suïcidi. Aquestes associacions estan bé, però jo no podia veure el suïcidi com una mera qüestió de salut mental. Al capdavall, un filòsof conseqüent ha de defensar sempre el suïcidi com a possible opció. El problema del tractament del suïcidi com a problema sanitari és que quan parlem de salut ens imaginem a l'àmbit de la privacitat. Però més enllà de tota experiència individual, el fet cert es que una societat cada cop més il·lustrada, ni que sigui superficialment, i per tant laïcitzada, és una societat en la que conseqüentment els suïcidis s'han d'incrementar. Com deia jo de mi mateix, a començament de l'any passat en alguns d'aquest posts, tampoc veig massa més enllà de la disjunció entre suïcidi i teràpia, és a dir filosofia. Matisant que moltes formes del que avui en dia es diu teràpia no són gaire diferents d'una mort diferida i ralentizada