Apunts desordenats sobre el Convit i una mica d'autobiografia

 

L'any 1985 Jordi Sales ens introduïa al seu curs universitari a la lectura de Plató i insistia molt a la necessitat de llegir Plató deslliurant-lo dels nostres problemes, els propis del nostre temps. Fonamentalment volia protegir-nos, entre d'altres coses, d'un dels llibres més estúpids del segle XX, The open society and its enemies, del justament oblidat Karl R. Popper. És clar que això no significa que Plató no tingui res a dir-nos. Podria passar que els problemes amb els que ell s'enfrontà foren encara els nostres i que sigui el cas que no hagim trobat solució, potser perquè determinants elements de la naturalesa humana siguin molt més part del problema que no pas part de la solució. Aquesta fou la meva perspectiva quan fa vint anys vaig fer un curs de doctorat a la Ramon Llull, a la facultat de ciències de la comunicació, on explicava la disputa entre Plató i la Sofística mitjançant la confrontació de dos paradigmes comunicatius. No tenia temps de parlar de tots els diàlegs i no tots eren igualment rellevants pels meus propòsits. De fet, en vaig prioritzar tres: Protàgores, Gòrgies i Fedre, els més centrats a la confrontació entre les possibilitats oposades de transmetre el discurs.

Ara ja no he d'explicar res a ningú que em pagui per fer-ho i pel que fa als meus interessos, ja no tenen tant a veure amb paradigmes comunicatius com a d'altres coses, en el cas de Plató, segurament la seva dimensió "religiosa". Tanmateix no em sembla sempre fàcil diferenciar. Aquesta és la primera idea que he tingut quan aquesta darrera tardor vaig reprendre una relectura del Convit, acompanyada de la guia del llibre de Rosen. El Convit té moltes lectures possibles però una noció clau era una de les que foren central al meu curs, la de la polimatia; la tendència de tots els sabers a presentar-se com a definitius i omniabarcadors. El primer que presentà el seu saber com Polimatia, sembla que fou Hipias, indirectament present tant al Convit com al Fedre, però és clar que no ha estat pas l'últim. La tendència a somiar amb una Polimatia de fet és una constant a la història del pensament occidental i el nostre temps no només és una excepció, sinó que és el que presenta més candidats i més ridículs.

La meva primera lectura del Convit fou exactament el curs 1979-80. Jo feia COU. No vaig entendre un borrall, tot i que tampoc me'n vaig adonar. No tenia cap clau per entendre un diàleg que pressuposa un coneixement molt determinat del seu context. Tampoc la tenia la meva profe, la Isabel, la més guapa i jove de totes les professores del meu batxillerat, però que només anava unes pàgines més endavant del Coppleston de les que reflectien els nostres apunts; la seva especialitat era la llengua francesa. El Convit el vaig llegir segurament un parell de vegades més a la carrera i després vaig llegir el llibre de Rosen, però no hi havia domesticat prou la meva hybris perquè recordo estar-lo llegint a l'aeroport Charles de Gaulle, el 1996, és a dir, que era prou inconscient com per dur-lo per llegir a l'avió (la meva disculpa és que jo era vist, i per tant em veia, com un "especialista" a la filosofia cartesiana i reservava a aquest autor les hores que podia llegir sobre una taula).

Ara, aquest 2023, la meva consciència de la dificultat tant del diàleg com del comentari de Rosen és molt més gran. En el meu retrobament, m''ha agradat molt al prefaci de la segona edició, un dels millors textos de Rosen i una de les descripcions més exactes del que significa la filosofia, posant èmfasi a la seva dimensió còmica. Penso que el que diu Rosen és veritat i a més m'alegro molt que pugui ser veritat perquè si n'he tret una conclusió del que he pogut viure és que de gent que es troba molt seriosa a si mateixa, anem ben sobrats i a les facultats de filosofia molt més.

El mètode acadèmic de llegir els diàlegs, aïllant les argumentacions filosòfiques i apartant els paràgrafs que es consideren com tals de la resta de l'obra és especialment problemàtic al Convit, on la major part de l'obra no conté argumentació; estrictament parlant de fet, cap part de l'obra perquè el discurs de Diotima no és gens argumentatiu. Un dels encerts del llibre de Rosen és el seu esforç en mostrar la riquesa del que proposen els cinc primers discursos i molt essencialment de les interrelacions que existeixen entre ells. De fet, tot i que en el sentit més primari competeixen, tots es veuen amb la capacitat de fer el millor elogi a Eros, els lligams personals dels interlocutors reflecteixen les relacions entre els seus discursos. Així és evident que la relació entre Erixímac i Fedre, reflecteix la relació entre el discurs típic de la sofística i la visió de la naturalesa pròpia de la filosofia presocràtica, un fet que de manera habitual és omès en moltes presentacions que accepten acríticament la milonga del gir antropocèntric per no haver-s'ho de mirar massa més. Igualment el discurs de la política i el de la poesia apareixen inevitablement units des del moment en què a Pausanies, la intenció fonamental del qual és la legitimació de la pederastia, la saviesa és reemplaçada pel bon gust. Més enllà de com es configuraven els discursos en l'horitzó de l'Atenes del segle V., allò que acaba descobrint Rosen són tendències humanes constants, tot i que el millor nom pugui identificar-se amb un moment o un episodi concret, sempre de manera inexacta. El més evident d'aquests noms és el d'utilitarisme, la noció que constitueix el fons de les doctrines de Fedre i Eriximac. Tots conflueixen també en la noció comú de ser apologies de la tècnica. La idolatria de la tècnica no és doncs cap invent contemporani com tampoc el caràcter contradictori que adquireixen les disciplines tècniques quan volen definir l'existència humana fins i tot anant més enllà del merament instrumental. El moment clau és el del discurs d'Agató. Strauss remarcava la importància de les paraules amb les que comencen els diàlegs platònics que sovint donen les claus de la seva interpretació. Un exemple clar és el Gòrgies que comença amb la paraula Guerra. Agatò comença el seu discurs amb la paraula jo, i en ell apareixen totes les nocions clau del que serà la filosofia moderna, no només el jo, sinó la voluntat, el mètode i igualació de la innovació tècnica a la virtut.

Tot el discurs de Diotima rep la seva coherència essencialment de de ser una resposta a Agató que culmina la lògica dels altres discursos ( el cas d'Aristòfanes es situaria al marge) Agató assenyala una lògica de realització del jo, Diotima pel contrari defineix la vida humana com consciència de la incompletitud i de la tragicitat d'una situació humana ubicada entre dues formes de no-res: la física de la mort i la desaparició de l'element individual de la pròpia psyche que implicaria l'assimilació de la idea. Enfrontat a la la lectura ingènua que vol conciliar el discurs de Diotima amb la visió més standard del platonisme, Rosem emfatitza els elements més problemàtics de la lectura, per exemple la manca de justificació del pas de la recerca del bell a la recerca del bó, i el fet que s'exclogui nocions com la d'una immortalitat personal, la possibilitat d'una reconciliació entre la física del flux presocràtica i la teoria dels números pitagòrica o el clar escepticisme envers la possibilitat del coneixement de les formes. També és molt important la manca de tota dimensió pràctica al discurs de Diotima, en el qual sembla estar implícita que el desig de perfecció individual no necessàriament és una aportació positiva a la comunitat, fins i tot pot ser dissolvent.

La darrera part és el discurs d'Alcibiades en ella fonamentalment es contrasta la hybris socràtica amb la hybris d`Alcibiades, la filosòfica i la política, això serveix per mostrar la doble dimensió de la temperança socràtica, envers el cos i la ciutat, però també seva inacceptabilitat pels que n'estan mancats.

Han passat dos mils anys però no em sembla que es pugui corregir l'essencial del diagnòstic que relliga la polimatia amb la instrumentalitzat i aquesta a la incapacitat de trobar sentit. Tanmateix la mentida tranquil·litzadora és més confortable que la veritat i les alternatives són limitades: la religió que es dissol a la política i la filosofia que només és efectiva des d'un sentit de l'humor generalment escàs.