La meva llista (I): Red River

 

Una objecció evident contra la llista de Sigth & Sound és que no hi hagi cap pel·lícula de Howard Hawks. Evident com a mínim pels que tinguin una certa memòria cinèfila i més de quaranta anys. Hawks va filmar de tot però va excel·lir sobretot en la comèdia i el western. Per un públic contemporani les seves comèdies funcionen prou bé, un cop vençuda l'aversió a fer pel·lícules en blanc i negre, i de fet en la més reeixida, Bringing up baby, la superioritat del gènere femení sobre el masculí és ben palesa i per tant propera a l'estat d'ànim més contemporani ( possiblement la tesí contrària estaria implícita a una altra gran comèdia, his girl friday) Els westerns són segurament una altra cosa. Robins explica per exemple la dificultat dels seus alumnes milenials per gaudir de Red River, especialment perquè trobaven el final incomprensible. Reveient Red River jo en canvi tindria pocs dubtes de posar-lo a la meva antologia. Welles deia que Hawks era la millor prosa, però Ford era poesia. Més o menys això pot ser veritat però possiblement en aquest cas trobaríem una excepció. Red River és potser el film més èpic mai rodat al Hollywood clàssic Hawks trià el blanc i negre imagino amb la pretensió de tenir un control de la fotografia necessari en un film que entre d'altres coses explica una lluita titànica contra l'espai i el temps i hi ha pocs exemples d'imatges alhora tan potents formalment i tan funcionals narrativament. El protagonista Ted Dunson està interpretat per John Wayne, aquest el film on John Ford descobrí que aquest fill de puta sap actuar, i és sobretot el seu caràcter el que permet parlar d'èpica doncs com els herois homèrics el seu caràcter està en una dimensió diferent de la sotmesa als judicis morals. Dunson és, ho diu repetidament el seu millor amic interpretat per Walter Brennan, un home molt i molt equivocat, però també essencialment un destí anterior a qualsevol consideració de bé i mal, una definició que també s'escau al seu "fill" Mathew, tot i que en el seu cas l'enteniment està més equilibrat amb la seva voluntat. El final incomprensible pels espectadors joves, que esperen la mort de Dunson o de Matthew o de tots dos, és del tot coherent amb la visió del món de Hawks (i també testimoni de la superioritat del gènere femení de la que parlàvem més amunt) i de fet també el més èpic dels poemes èpics acaba amb una renuncia explícita a la violència. Si estiguessis obligat a triar un western de Hawks, jo tanmateix trio el Dorado però és una elecció més biogràfica que cinematogràfica i ja l'explicaré un altra dia.