From Darkness to light

     Hi ha molts casos de films amb moltes possibilitats que podrien haver estat fets i no van acabar de sortir a la llum. Entre tots aquests The Day the clown cried ocupa una lloc especial perquè en realitat íi que va ser fet, però el seu autor Jerry Lewis, feu tot el possible, per amagar el seu treball. La història d'aquest film ens és narrada al documental From Darkness to light de Eric Fielder i Michel Lurie. La vaig veure amb el meu germà que al seu bloc explica amb amplitud de què tractava el film de Lewis, que hagués estat, em sembla, l'últim com a director. Per això, jo només afegiré algunes reflexions personals. La primera és que Lewis va tenir en un cert sentit mala sort. El film és de començaments dels setanta, molt poc abans que s'estretís l'aliança entre Israel i els EEUU, i l'aparell propagandístic dels segons, que també ès dels primers, identifiqués el nazisme amb el mal en estat pur. Lewis, això en el film quedar clar, no va poder superar la seva por i en un cert moment es compara amb Benigni que vint i cinc anys després va tenir un gran triomf amb La vita é bella. Crec que l'aposta de Lewis era molt més arriscada. Benigni ens parlà de l'holocaust però feu també una celebració del poder de la imaginació i de la potència de l'amor paternal. En canvi, Lewis interpretava el paper d'un home del tot egocèntric. No desplega la seva humanitat com Benigni sinó que la descobreix i la descobreix com impotència. Sí que potser Benigni resolgué millor el fet de poder fer una comèdia. El film de Lewis era una tragèdia amb escenes còmiques, les que ell protagonitzà amb la seva mímica. En el documental s'entrevista alguns dels actors que no veien molt clar el treball de Lewis. Certament, el seu humor havia passat de moda als setanta on ja no s'apreciava gaire un talent tan purament visual. De fet, Lewis ha estat segurament l'últim i la seva línia de feina, que arrencava del primitiu slapstick, no ha estat continuada. En el film apareix Godard en imatges de quan el film s'estava fent manifestant les seves expectatives i és que Lewis fou abans que res un geni de la posada en escena. Les imatges del documental no són prou per jutjar aquest aspecte de la seva feina, però si per a mostrar que film hagués estat honest. Hi apareixen molts diàlegs on queda clar que mentre Helmut, el seu personatge, veu nens, els nazis no veuen nens, sinó jueus. No es pot descriure millor quina és l'essència del mal no veure els nens i veure palestins, negres .....

De plors i agraïments

 

    Sempre he tingut clar que els homes sí que ploren. Plorar en públic ha estat quelcom que no he associat mai a la vergonya. Un altre tema, del que no tinc consciència clara, és si en totes les fisiologies plorar està intrínsecament vinculat a moquejar. En el meu cas sense dubte i aquí sí que la relació amb la vergonya és una altra. En qualsevol cas aquesta setmana no vaig poder evitar ni l'un ni l'altra i tot i que mai no m'havia estat cap mena de problema parlar en públic, he estat incapaç de fer-ho. Suposo que un tret característic del dolor és manifesta en la impossibilitat de dur cap mena de màscara.

    I tanmateix, sí m'hagués agradat dir alguna cosa als presents a la cerimònia de comiat. Va parlar un mossèn, fent un treball correcte i rutinari, no podia ser d'una altra manera, i a mi m'hagués agradar dir alguna cosa des de la filosofia, triant com a punt de partida un pensador que no m'estimo gaire, Martin Heidegger, però que estigué del tot encertat quan afirmà que Denken ist Danken, és a dir, que pensar és agrair. És una idea que em formulà per primera vegada Jordi Sales, té una presència important a la meditació cartesiana i he tornar a reformular en el meu assaig sobre sobre Hume. Tots quatre, cadascú a la seva manera, ens criden a fer l'esforç per pensar no en tot allò que ens manca i que no podem assolir, perquè el temps és molt breu, sinó en celebrar allò que hem tingut i allò del que hem gaudit. No hem tingut tot el que podem imaginar, però enlloc està escrit que ens correspongui alguna cosa més del no res absolut.

    Tot això és una consideració general que no perd força si ho aplico en el cas de la meva mare, perquè, efectivament no puc destriar el pensar en ella de sentir agraïment. Agraïment per tot el que de bó hagi pogut tenir la meva vida i, més en concret, perquè aquests últims anys, en el que junt amb el Xavi hem hagut de prendre'n cura, m'han servit per constatar que el vell Schopenhauer estava equivocat i del negoci de la vida si que en poden sortir els comptes,

Comiat a Laura, la meva mare

El darrer aniversari

Només vull parlar de fets. No em veig capaç de més. Laura Asencio Pérez, la meva mare, va néixer a Barcelona el 16 de novembre de 1938. Aquell dia la Vanguardia informava d'un nou gran èxit de l'exercit republicà completant el replegament cap a l'altra banda del riu Ebre. Aquell dia fou el final oficial de la batalla de l'Ebre. El seu pare Miquel era un soldat d'aquell malaguanyat exercit. Va acabar la guerra sense llicència mentre la seva mare, també Laura, donava a llum, segons em va explicar, en un hospital de la CNT (és difícil saber quin, imagino que seria alguna petita clínica, si hagués estat el clínic o la Santa Creu se n'hagués recordat)) És l'única de la família que no va néixer a casa. Atesa la situació del meu avi i com que ja hi havia estat denunciat una vegada per abandonar l'exercit, es varen refugiar tots tres a un pis del passeig de Sant Joan, del que la iaia havia estat emprada de la llar (llavors no es deia així) i del que guardava les claus, fins que van entrar "estos", com deia el meu altre avi. Des de llavors fins el seu matrimoni el 196, el dia de Sant Josep, va viure en un petit pis del carrer Reina Amalia junt amb la mare de l'avi Miquel i els germans que van anar venint ,tres, dels quals un, el primer, va viure molt poc, era el primer Miquel, després vindrien els meus oncles Miquel i Mari Carme. Mon avi treballava muntant forns elèctrics. El sou no era alt i la meva avia també feia feines fora de casa, algunes poc agraïdes com unes cotxeres que feia de matinada. Estudiar no va ser mai un opció per algú del seu gènere i classe social i va començar a treballar al comerç com a "aprenenta" quan va fer els 13 anys, em sembla que a la Ronda de Sant Pau però no estic segur. Si que va haver d'acreditar per accedir a la feina que era capaç d'atendre la clientela en català. Mai no va deixar el comerç fins la seva jubilació. En aquella època va conèixer la que estat la seva millor amiga, la Fefa que ens va acompanyar en el seu comiat dijous passat, i l'encarregat d'una de les botigues, un home jove al que es van començar a festejar ràpidament, el Pepito, el meu pare.

Es va casar a Sant Pau del Camp, on ho havien fet els seus pares i anys després ho faria el seu germà. No va haver viatge de noces. El dia de la boda van acabar anant al cine (en concret, Psicosis) i l'endemà van anar a treballar. Si que van poder tenir un pis propi molt més gran dels llocs on tots dos havien viscut fins llavors. Hi era al carrer Diputació al costat de la basílica de Sant Josep Oriol. El seu primer fill, un servidor, va néixer al començament de l'estiu del 62. Durant uns pocs anys no va treballar. Jo donava molta feina. Era un nen pesat dels que no dormen a la nit, no tenia gaire inclinació a menjar i era molt inquiet i inclinat a accions insensates que em duien sovint al dispensari: des d'introduir-me ossos d'oliva al nas a connectar-me a la corrent elèctrica. El 1966 el meu pare es va establir pel seu compte amb una botiga al carrer de la Cera i a mi, tot i que jo no volia, em van fer anar al col·legi. Llavors ella va tornar a treballar. Cap a aquella època en vam sentir feliços amb el primer cotxe del meu pare, evidentment, un 600. Després va tenir d'altres, tots millors, però cap no ens va fer tanta il·lusió. El 1968 va venir el segon fill, el meu germà Xavi. L'experiència maternal fou millor, perquè el Xavi era un nen molt més tranquil, però va ser en part més breu del que hagués tocat perquè un error mèdic, una apendicitis no diagnosticada, la va posar a prop de la mort i li va caldre gairebé tot l'estiu per recuperar-se. La iaia Laura fou qui es feu càrrec de nosaltres. Poc després, el meu pare va adquirir un segon establiment de dimensions molts més grans. S'anomenava "Antigua casa Gregoria" enfront del mercat de la llibertat de Gràcia. Llavors ella encara estigué més temps al carrer de la Cera. La jornada era dur el Xavi al col·legi, obrir la botiga i després d'una estona anar al mercat de Sant Antoni, al qual sempre fou fidel, tornar al carrer Diputació fer la feina de la casa i el dinar, per a la tarda tornar a la botiga on ja es quedava fins tancar-la.

Els setanta foren un temps complicat per la família i l'esforç d'ella i el Pepito per mantenir el benestar del que havíem començat a gaudir des de finals del seixanta fou gegantí. Tot canvià però quan la Caixa de Barcelona li feu una molt bona oferta als meus pares pel traspàs, no pas per la venda, de la botiga de Gràcia. Els diners obtinguts garantiren el futur i varen conservar la botiga del Raval. Amb part d'aquells diners es va comprar el pis de Vilanova que encara és la nostra llar. Foren anys bons on van desaparèixer les inquietuds econòmiques i va poder tornar a viatjar veient Paris, el Regne Unit, els EEUU, Grècia... . A primers dels setanta havia fet el primer gran viatge a l'estranger fent un recorregut prou ample per Itàlia. Ella i el meu pare tots sols. L'estiu següent varem anar tots, amb la meva tieta, a les Canàries, però els viatges es van interrompre en els anys de la crisis. Els moments més trists foren la mort de la mare, el 1984, i del pare, el 1989

El setembre de 1997 el meu pare va fer 65 anys i va tancar la botiga del carrer la Cera. Fou el final de la vida laboral de tots dos. Ma mare tenia llavors 59 anys. Jo ja no vivia al carrer Diputació tot i que el contacte era molt freqüent. Ella duia malament tenir-nos lluny com van poder constatar que el meu germà va anar a viure a Sevilla per una temporada breu i ho varen viure tots dos, ella i el pare, molt dramàticament d'entrada, tot i que després aprofitaren l'ocasió per gaudir de la bellesa de la capital andalusa i dels seus voltants. Això encara fou més clar quan jo vaig deixar Barcelona per a anar a Londres i no pas per una temporada breu. Com en el cas anterior, però, també varen poder gaudir del lloc, especialment en el viatge a Irlanda, amb la meva parella, la Cristina, un dels millors que mai he fet a la vida i on tots  varem ser   ben feliços. El moment més feliç de les últimes dècades fou, però, el desembre de 2006 quan van venir al mon els seus únics nets, el Marc i la Júlia, els fills del Xavier i l'Olga que s'havien casat tres anys abans.

Des de que van tancar la botiga en els quasi vint anys següents la seva vida no va variar gaire. Dedicada a fer les feines de casa i anar matant el temps, passejant, veient la tele... Tot això es va trencar el 22 d'abril de 2016 quan un ictus, era el segon ja havia tingut un avis previ, la va tornar a posar a prop de la mort i li deixar unes seqüeles importants: tot al cantó dret paralitzat i la impossibilitat de parlar de manera intel·ligible. (tot i que sí podia cantar). Fou atesa a l'hospital clínic i després al de sagrada Familia. La rehabilitació va començar a la clínica de sant Antoni a la zona Franca i es va seguir durant tot el curs següent a una residència de Sitges. L'estiu del 2017 va tornar a casa, a la de Vilanova no a la del carrer Diputació que vam deixar, contractant gent per auxiliar-la i fer- ser càrrec. El 16 de novembre de 2017 va fer 79 anys i va morir el seu marit, el Pepito. Fou un altre cop molt dur però crec que entre tots la vam ajudar a resistir. Quinze dies després de la mort del Pepito, va entrar a treballar amb nosaltres la Sandra que ha estat fins avui. Estic convençut que malgrat el dolor i la impotència, que no la podien deixar mai del tot, va tenir moments de felicitat i de joia. Dimecres passat no va voler sortir a passejar com fèiem cada tarda. Dijous es va llevar amb molta febre i a la tarda va ingressar als Camils. Divendres va semblar que s'estava recuperant de la pneumònia diagnosticada, però dissabte va tenir un defalliment molt agut i diria que ja no va poder tornar a recuperar la consciència plenament. En un cert moment cridava la seva mare, per la qual va tenir sempre una devoció absoluta. Dilluns la seva doctora ens va dir que la situació era irreversible i que la millor manera d'estalviar-li patiment era la sedació, cosa que varem fer. Va morir dimarts a les sis i ha estat incinerada el dijous 26

Com el Xavi i jo ma mare fou una gran lectora i estimava molt el cine (per això vam fer sonar en el seu comiat un tema del Dr. Zivago, un dels seus films preferits, el tema de Lara, Laura en rus). Era una persona intel·ligent, tendre, amb un sentit de l'humor molt peculiar i molt fi, i d'una lleialtat absoluta envers els seus. Sense dubte mereix aquest cel en el que no crec.

 

Malestar i professorat

 

            No he pogut deixar de seguir del tot algunes de les notícies sobre la vaga d'ensenyament, amb un interès relatiu i sense cap mena d'entusiasme. Entre les coses que he llegit hi havia un senyor al mur de Facebook que explicava que era professor i seguia sent-ho encara que feia deu anys que s'havia jubilat. Sense tenir cap remordiment, ni en absolut el sentiment d'haver malbarat la meva vida, el meu estat d'anim és del tot oposat. Com vaig explicar en el seu moment, simplement una màscara ha caigut. Potser per això, les meves consideracions no tenen gaire inclinació cap al gremialisme. Estant encara afiliat a ASPEPC he sentit molt l'acusació d'estar proper a una visió massa esbiaixada per la nostàlgia, acceptant acríticament que els temps passats havien estat millors. En realitat jo no diria de manera rotunda i planera que els temps passats foren millors. La meva impressió subjectiva, però, és que el claustre del Milà i Fontanals el 1980, l'any que vaig acabar el COU, tenia més gent excel·lent que el del Mediterrània l'any que em vaig jubilar, el 2022. No és cap descobriment, òbviament. Es pot constatar estadísticament que l'excel·lència cada cop és més rara. Aquest fet es pot interpretar diversament. Podem veure un triomf de la igualtat i la democràcia o posar-nos de part del Nietzsche que pensava que un poble era una marrada que feia la Naturalesa per produir tres o quatre sers humans interessants. Hi ha, és clar, posicions entre mig i la que es prengui segurament ens diu molt sobre com és qui la pren. El problema real és un altre. Aquella escola ja no pot existir perquè aquella mena de professors ja no hi són. No poden ser-hi perquè la cadena de transmissió del saber s'ha trencat. No pas ara sinó fa unes quantes dècades (segurament en el moment en que jo era a la Universitat de Barcelona i un il·lustre catedràtic que fou degà reconeixia que s'havia estalviat transmetre als seus alumnes les coses més importants que havia rebut del seus mestres).

        Es parla també dels salaris dels professors. És evident que els paguen poc. Es així, tot i que potser en altres èpoques ha estat pitjor perquè la condició de funcionaris ens ha preservat de la devaluació salarial que ha estat la norma a tot arreu des del 2008. Hi ha però altres branques de l'administració a les quals encara els hi ha anat millor per exemple, els bombers. Entenc que l'administració vol pagar tan poc com pugui a tothom, bombers i mestres inclosos. Però no tothom és el mateix. Els bombers són més estimats i respectats que els mestres i professors. És un fet percebut com injust per la professió. No és però un sentiment arbitrari i espontani, sinó que hi ha aquí una història que cal explicar, cosa que em sembla ningú no té gaire ganes de fer. La raó potser és perquè significa enfrontar-nos a una pregunta que fa por: Quin és el sentit de les nostres institucions educatives quan el context social que les feia funcionals està desapareixent a marxes forçades? Com estructurar un sistema educatiu universal en una societat on les classes mitges estan desapareixent i la idea de ciutadà ha esdevingut una entelèquia?

Sinners

 

    Veig  Sinners que va batre un record històric al ser el film més nominat de la història, tot i que finalment va haver de conformar-se només amb quatre òscars: millor fotografia, música, actor principal i guió original. Pels que hem crescut veient cine clàssic la proposta de Ryan Clogger, que no només dirigeix sinó que produeix i signa el guió, és d'entrada desconcertant, perquè en el cine clàssic els gèneres estaven molt marcats, un western era un western i un musical un musical, (potser només els films de Hawks eren sovint una excepció) i aquí veiem a la primera hora una mena de drama social fins que en un cert moment, el film canvia completament de registre i passa a ser un film de terror. (però Clogger és molt més jove que jo i els seus referents són gent com Tarantino i Robert Rodríguez no tan llunyans a aquest plantejament). Personalment, no sent fan especialment del cine fantàstic, em va agradar més la primera part, tot i que el pas a la segona no té res de gratuït i per això el conjunt de la narració és molt més sòlid del que un canvi d'aquesta mena podria fer pensar.

    L'acció es situa al 1932 a un poble perdut de l'estat de Mississipí, semblant als descrits a les novel·les de Faulkner. Dos germans bessons que han guanyat diners servint les màfies de Chicago tornen al seu poble natal, on no tenen molt bona fama després d'haver mort al seu pare, per comprar un vell asserrador i obrir un club. La primera cosa que fan es anar a buscar el seu cosí, el fill de predicador local, que malgrat la seva joventut ja es mostra com un guitarrista i cantant de primer ordre. La primera part ens explica la preparació de l'obertura del club i de manera molt àgil descriu les relacions entre els personatges fent una panoràmica viva i em sembla que molt fidel de la vida, precària i perillosa ,de la comunitat negre en aquell temps. El centre del film és l'actuació del jove Sammie (el clip de més amunt) quan el film abandona el realisme i es fa palès el poder la música per transcendir el temps. cosa que és mostra fent aparèixer a la pista de ball a més dels camperols negres que han vingut a passar la vetllada, els seus avantpassat negres africans i els seus descendents rockers i rapers. En aquest moment es quan apareixen els vampirs que en aquest film són originàriament irlandesos ( que com es pot constatar vivint una mica entre anglosaxons, tampoc no són consideratz tan diferents dels negres. La inferioritat no és una qüestió de color de la pell) i comencen el setge de la casa, per fer-se amb els que són dins en general i en particular de Sammy, doncs reconeixen a la seva música un poder especial (en aquest film la peculiaritat dels vampirs és que no poden entrar a un lloc tancat sinó són invitats). A partir d'aquí ens situem en un escenari similar al films com the nigth of the living dead, amb un final raonablement feliç tot i que mori molta gent. (i això no és fer spoiler, cal veure tots els títols de crèdit per a ser plenament conscient del que el final té de feliç))

    Temàticament el film m'ha interessat perquè reflecteix una tensió molt pròpia i constitutiva de la comunitat negra americana, que s'ha expressat en dues direccions ens molts sentit contraposades: la religió i la música. Per això, el pare de Sammy, home d'església, no vol que aquest faci de músic. Al capdavall, el blues està associat a locals com el saló dels germans, on escoltar-lo va lligat a tota mena de pecats, des de l'alcohol al joc passant pel sexe. (és interessant comparar amb les comunitats negres de l'àrea hispana que van resoldre aquesta tensió mitjançant la creació de una cultura religiosa pròpia, la santeria. Això era molt més fàcil de fer en un context catòlic que no en un de protestant). En un cert sentit la tensió entre religió i música va més enllà de la problemàtica dels afroamericans. Si la justificació de la religió es donar-li un sentit a la vida, als lliurats a la música ja no els cal. En aquest film fins i tot finalment els vampirs estan més interessats al capdavall a la música que a la sang.

    Ja he comentat que el premi al guió és merescut doncs la història no em ni sembla fàcil de lligar ni versemblant i tanmateix l'atenció no vam decaure. La banda sonora és realment molt bona i pels que tinguin una mínima inclinació pel blues és indispensable. L'oscar al millor actor l'ha guanyat Michel B. Jordan que interpreta els dos germans, físicament idèntics, de caràcters contraposats però units per un amor fraternal capaç de triomfar sobre la mort. Hem vist moltes pel·lícules on un actor feia més de dos personatges però cap en què tots dos estiguin pràcticament sempre compartint el mateix pla,

L'estiueig

 

        Torno al teatre Maldà després de molt de temps per veure l'estiueig, l'adaptació realitzada pel grup els pirates de la villegiatura de Carlo Goldoni. Vaig estar molt content de tornar a aquesta sala, una de les que a Barcelona mantenen el teatre de proximitat, possiblement el que més m'omple. He gaudit molt a aquest espai que possiblement era una de les que utilitzava com salons el Baró de Maldà, època a la qual ens remet la decoració, i el divendres a la tarda no va ser una excepció. L'obra està representada per quatre actors: Núria Cuyàs, Laura Pau, Arnau Puig, i Ricard Farré. Només coneixia l'últim que amb Enric Cambray feia l'extraordinària dones sàvies que enguany torna al Goya. La seva actuació aquí és tan bona com a l'obra de Molière però no diria que destaqui perquè tots quatre estan extraordinaris i fan una autèntica exhibició de competència i entusiasme. Tots ells han d'interpretar no menys de tres personatges, tot i que Farré, crec recordar, és l'únic que dobla personatge a la mateixa escena. Tot aquest talent actoral està al servei d'una adaptació molt reeixida de Carla Coll i Adrià Aubert que també signa la direcció. De Goldoni treu les línies generals de la trama i els personatges i la meva impressió és que tampoc cal canviar massa perquè allò que Goldoni trobava com a risible en els burgesos italians del XVIII: les ganes de figurar i el mimetisme, fonament dels caràcters gregaris i servils, més o menys són el mateix a totes les èpoques. Goldoni a més partia d'una tradició teatral de comèdia popular que els Pirates assumeixen amb convicció de manera efectiva, interpel·lant al públic i fent-li present les seves intencions i reflexions. L'actualització es troba en alguns detalls que certament ajuden a fer la funció encara més divertida: el divertit número musical que fan forma de Rumba cap al final de l'espectacle, o moments del diàleg com quan el patriarca de la família veu un comptes amenaçadors per l'economia familiar i afirma que "això no ho pagarem, ni amb la deixa de l'avi de Florència"

Absalom, Absalom al TNC

 

    Veig al TNC una de les dues sessions de l'adaptació feta per Séverine Chevrier de la novel·la de William Faulkner Absalom, Absalom. És una coproducció de diverses institucions teatrals de França, Bèlgica, Luxemburg i Catalunya. Hi ha infinites maneres d'adaptar una novel·la i una opció que en aquest cas seria fidel i es podria fer en qualsevol teatre de butxaca requeriria tres actors i quatre mobles, doncs allò explicar a la novel·la és com els narradors rememoren una història que tampoc tenen del tot clara. Aquest no ha estat el camí empès, potser conscients que aquesta adaptació literal avorriria les pedres, però tampoc han optat per explicar la història dels Sutpten directament perquè entenc que això trairia l'esperit faulknerià. La solució triada és que efectivament la història es representa en l'escenari però els espectadors la veiem mitjançant la gran pantalla de video que ocupa el centre del decorat i que projecta tot el que s'esdevé enfront del decorat o darrera o dins dels cotxes que són també a l'escenari. Havent llegit la novel·la fa poc em sembla que la representació abasta quasi tots els fets narrats notant a faltar només referències als darrers membres de la família le bon. El vestuari és contemporani i hi ha moltes referències i insercions d'elements de la cultura musical contemporània pròpia de la població negra dels Estats Units. També assistim en un moment del final a la projecció d'un petit fragment de Birth of a Nation de David W. Griffith, l'inici de la cinematografia com art narratiu i també un manifest rabiosament racista. Tot plegat senyals de què el problema del sud no es va arreglar mai i que, ja posats a fer analogies entre els problemes del sud i els problemes dels catalans, podria ser que no es pogués anar massa més enllà de la "conllevancia" que deia Ortega. L'espectacle és molt ambiciós i en part vaig poder seguir-ho perquè recordava bé la novel·la. No tinc clar fins a quin punt seria intel·ligible per qui no l'hagués llegida. És una representació molt llarga de més de cinc hores i dos entreactes i la intensitat és desigual. Al final l'ovació fou entusiasta però també era cert que una molt part del públic no va arribar al final de la representació

El diablo está entre nosotros

    Per recomanació del meu amic RMF llegeixo el diablo esté entre nosotros. Per pròpia iniciativa no ho hagués fet segurament. No coneixia res del seu autor, Lorenzo Ramírez, i el que diu la contraportada, col·laborador de Libertad Digital i autor d'un llibre sobre el 11-M, tampoc em predisposava. Com quasi sempre hagués fet malament de no seguir la recomanació i deixar-me dur pels meus prejudicis o, per oblidar, que ara mateix hi ha tensions molt més enllà de la rebuda per la meva generació entre dreta i esquerra. El llibre està ben documentat i argumentat i em sembla un document de primer ordre, per descriure la situació actual, que l'autor qualifica de caòtica. Em sembla díficil pensar a més en una prova documental millor de la tesi defensada per Zizek de que mai havia estat tan fàcil enganyar tothom, hi havia estat tan complicat trobar alguna engruna de veritat en els discursos públics. L'altre tret probablement més singular del moment i que el llibre ajuda a explicar és l'anomala situació europea, un conjunt de països governat per una oligocràcia del tot despreocupada de les societats que regeix i lliurada a interessos aliens. Dins del llibre es tracten diversos temes. Molts d'ells no són estrictament nous, com el relat del planificat enfonsament de la industria alemanya o la utilització de l'estat ucraïnès com instrument de l'obsessió russòfoba de les elits anglosaxones. Si algun però m'ha fet efecte és el relat de l'autor sobre la CEE, de cap manera una eina per construir una identitat europea, sinó per impedir-la. En aquest sentit és il·luminadora el relat biogràfic de Jean Monnet que fou sempre essencialment un agent dels interessos de la gran banca americana i que només al final de la vida fou reinventat com profeta d'un europeisme; que Schuman fos essencialment un nazi, en caniv, tampoc no és tanta sorpresa ni contradictori doncs en el fons el programa nazi ja era un projecte d'unitat europea. Ës aquesta la questió on em sembla que em sento més ensarronat i decebut jo he cregut un europeisme basant-me molt més en l'entusiame filosòfic que no pas en una observació de la realitat deslliurada de prejudicis.

    Ramírez és convincent en els últims capítols mostrant el poder pràcticament sense límits de les grans corporacions, que ell fa arrencar a l'època de Jimmy Carter la del desenvolupament original de la trilateral, el ràpid avançament d'una mordassa digital com mitjà de control de la població i adulteració d'una democràcia molt més virtual que efectiva; en definitiva, com reconeixia un dels caps de Black Rock abans de les darreres presidencials americanes, ells tenien gent a llocs clau de totes dues candidatures. La pandèmia, la crisi climàtica i les periòdiques bombolles, mai amb res d'espontani, han estat element claus per fer avançar no la globalització, sinó el globalisme la ideologia dedicada a sostenir el govern oligocràtic d'una minoria cada cop més tecncràtica enfront d'una majoria que no sols no entén gaire del que passa, com sempre ha passat, sinó que ara és prescindible i obsoleta. El llibre és molt hostil contra els neostraussians que són en gran part els inspiradors d'aquest projecte. Això coincideix amb la meva experiència personal amb aquest autor que també em sembla perillòs, perquè fa els imbècils més imbècils. Segurament en el punt en el que més discrepo de Ramírez és en la seva consideració d'Antonio Turiel com un mer agent del globalisme, que em sembla no té en compte ni la bona fonamentació del seus arguments, ni la seva coherència bàsica. Si que comparteixo plenament les seves consideracions finals que volen ser esperançadores, tot insistint en què la sortida del present laberint està en tot el contrari del programa educatiu que se'ns vols imposar, recuperació d'un ethos comunitari,.

A ace in the hole

 Douglas explicant perquè un periodista pot ser perillós pels gossos

    A ace in the hole (potser més recordada com el gran carnaval) és una de les pel·lícules més mítiques de Billy Wilder, però no és de les més vistes, no es projecta gaire sovint, ni tampoc de les de més èxit, almenys en el seu moment. Suposo que la raó d'haver estat mitificada és que quasi tothom en algun moment, per raons comprensibles i variades, sent odi pels periodistes. En aquest estat d'anim, a ace in the hole, és un film del tot gratificant. El protagonista és un periodista, Chuck Tatum, en hores molt baixes, que després d'haver estat acomiadat de més d'un diari important de l'est, treballa en un diari provincià d'Alburquerque tot esperant una oportunitat en forma de gran notícia que li permeti remuntar la seva carrera. Aquesta oportunitat arriba quan per atzar en un treball rutinari se n´'assabenten que un home anomenat Leo Mimosa ha quedat atrapat en el fons d''una mina després d'un esfondrament sense possibilitat de sortir. Chuck arriba al lloc on jeu l'home li dona provisions i alguna coseta per anar passant el temps i veu que el seu rescat pot ser la seva oportunitat de tenir de manera exclusiva un gran història d'"interès humà". Per això convenç al sherrif local, en campanya electoral, de perllongar el màxim possible el temps del rescat; tot i que els tècnics veuen plausible apuntalar les parets de la mina cosa que duria un dia, es decideix barrinar des de la cimera del penyasegat que hi ha sobre la mina, cosa que suposa no menys de cinc dies de treball. Durant aquest temps, el lloc de treball s'omple de curiosos i tot plegat esdevé un gran espectacle, amb circ i conjunts de country inclosos.

Wilder podia ser molt vitriòlic i mai no ho va ser tant en aquest film. Si en el seu moment va semblar excessiu al públic i la crítica, setanta anys després la seva descripció de la manca d'escrúpols de la premsa sensacionalista tampoc sembla tan exagerada i fa que no es pugui deixar de simpatitzar amb el film. En aquest cas em sembla que el missatge potser fa veure la pel·lícula millor del que és. Era la primera vegada que Wilder produïa i dirigia a més de signar el guió i aquest últim em sembla millorable en molts aspectes, el més important la relació entre Tatum i la dona de de Mimosa, un personatge que justifica la fama de misogin que sempre acompanyà Wilder ( segurament l'esposa de Mimosa és el personatge més desagradable de les seves pel·lícules junt amb el d'una altra dona: l'ex-esposa de Lemmon en A fortune cookie). També penso que es podria haver donat més pes al director del diari d'Alburquerqe, el periodista honest i compromès amb la veritat, encara que només fons, perquè ni en aquest film ple de cinisme, Wilder pot deixar de ser un moralista. Al final, el desenllaç de l'obra ve marcat pel penediment de Tatum que no és inversemblant, si més no pels que com Levinas creiem al poder del rostre humà. (Tatum és l'únic que veu Mimosa durant els cinc dies, mentre que per tot els altres és poc més que una abstracció). Potser una altra manera de dir el mateix és que Wilder no tenia cap actor capaç de fer d'antagonista de Kirk Douglas, que troba en el personatge de Tatum un vehicle immillorable pel seu estil enèrgic, sempre proper a l'histrionisme.

        

Les orphelins

    Les orphelins és la darrera novel·la d'Eric Vuillard. Com les anteriors és un text molt breu, molt intens i participa de la mateixes finalitats que la resta: restituir la memòria del desheretats de la terra i ensenyar-nos que el passat és essencialment encara el present. En aquest llibre es centra a la figura de Billy The kidd. Billy és un dels personatges més mítics de l'Oest americà i, potser per això, és de les figures històriques de les que sabem menys coses amb certesa, tant sols unes dades mínimes, que generalment no són segures. Això no ha estat dificultat perquè hagi estat el protagonista d'una quantitat ingent de novel·les i films. Artísticament el més important, des del meu punt de vista, és el de Sam Peckinpah, tot i que és un film més sobre Pat Garret que no sobre Billy the Kidd. Curiosament, fou Pat Garret, és a dir el seu assassí, certament legal, l'autor de la primera narració sobre la vida de Billy the Kidd. El film de Peckinpah, com quasi tots, utilitza Billy per transmetre inquietuds del moment, Billy acaba sent com una mena de Hyppie, i Kristoferson no em sembla que transmeti la fragilitat que Vuillard atribueix al personatge de Billy (l'altre versió de la seva vida més recordada, the left handed gun, comptà amb Paul Newman potser més adient pel personatge, no recordo però gaire d'aquest film). Allò en que si coincideixen les dues obres és que totes dues subratllen la importància de la guerres de ramaders, la del comtat de Lincoln en concret, de les quals Billy fou finalment una víctima. El mateix aparell estatal que promogué el desordre per esbotzar les estructures socials ( no era el buit, Santa Fe és la ciutat més antiga dels Estats Units encara que dubto molt que Trump ho sàpiga) creant el caos on Billy comença la seva vida errant, acabà amb la banda de pistolers quan havien deixat de ser útils. Vuillard és emotiu i punyent en fer visible el contrast entre l'oblit que envolta tots aquells pistolers, mancats quasi sempre com el mateix Billy de família i els homes que remenaven les cireres llavors a New Mexico, fundadors de dinasties familiars que no han perdut mai el poder.

 

Collateral

     Reveig Collateral, una de les primeres pel·lícules que vaig veure quan vaig començar la meva etapa anglesa. Llavors em va agradar molt i vint anys després el film aguanta perfectament el pas del temps. La pel·lícula explica la història d'un assassí professional que arriba a Los Angeles per acabar en una nit amb cinc personatges relacionats amb un judici a un traficant. Com que s'ha de moure molt i anar ràpid convenç un taxista, una mica somiatruites, perquè treballi per ell tota la nit. Un accident a la primera execució, la víctima cau per la finestra a sobre del taxi que l'espera, farà que el taxista estigui forçat la resta de la nit a continuar una feina a la que renunciaria de bon grat. El film es manté per dos punts forts. El primer és l'antagonisme molt reeixit entre els dos personatges protagonistes, l'assassí Vince pertany a la nissaga d'assassins recolzats en una visió filosòfica que potser té un punt de partida a l'oncle Charly de la hitckcokiana Shadow of a doubt. Vince està convençut de l'arbitrarietat i manca de sentit del mon cosa que fa que no hi hagi res d'objectable al seu treball. La seva perspectiva moral de fet no és gaire diferent de la personatge que faria Javier Bardem dos anys després a No country for old men. Bardem, de fet, apareix aquí en un paper breu com el traficant que ha de ser jutjat. La diferència està en el tarannà dels intèrprets. Mentre que Bardem componia un individu de tarannà inhumà, Vince és Tom Cruise, fent aquí un dels seus millors treballs doncs conjuga el seu tarannà simpàtic i seductor amb un fos del tot ombrívol. El seu antagonista Max, interpretat per Jamie Fox, és indiscutiblement una bona persona, però també un home poruc i no gaire lúcid, que haurà de buscar un coratge que mai no havia tingut per sobreviure la nit. El segon punt fort és el treball de Michel Mann, que demostra una capacitat pel thriller i el cine d'acció superior a la de qualsevol altre membre de la seva generació

La història de la teva vida

     La història de la teva vida és el primer recull de contes de Ted Chiang. L'altre, Exhalation, l'havia llegit fa uns quant anys i recordo que la impressió va ser molt bona, especialment la del primer conte "The merchant and the Alchemist's Gate" una reflexió sobre el temps amb regust del millor Borges. Chiang conrea la ciència-ficció des d'un punt de vista obertament especulatiu obert a jugar amb nocions metafísiques o científiques, que no exclou comentaris socials del tot pertinents. Aquest és el cas del que per mi és el millor relat del llibre el que el clou: "el plaer d'allò que veiem: documental". Estructurat com una simple transposició estricta d'un documental televisiu, el conte explica el desenvolupament d'una tècnica de control neuronal que en un cert moment es vol fer obligatòria per acabar amb l'"aspectisme", és a dir la tendència a valorar les persones des de la seva aparença física. La tècnica permet fer totes les diferències perceptuals que fem habitualment, però suspèn la nostra capacitat de judici estètic. Pels que pateixen la "cal.liagnòsia" la distinció entre bell i lleig perd tot el seu sentit i així s'esdevé una possibilitat d'igualtat absoluta.

 Sovint els contes prenen per a l'especulació metafísica temes de la mitologia més clàssica. Així "setanta-dues lletres" barreja el mite del Golem amb la manipulació de l'ADN. A "l'infern és l'absència de Déu" el material mític utilitzat és l'aparició d'àngels, que el narrador vincula a esdeveniments catastròfics. La mirada sobre la divinitat, més de l'antic testament que del nou, és força irònica. El conte que dóna el títol al llibre, la història de la teva vida" explica la visita d'una civilització extraterrestre que ens visita ( i que com a Cita amb Rama de Clarke, no semblen mostrar massa interès per nosaltres) explicat des de la narració d'una lingüista que ha après el llenguatge alienígena, que no és seqüencial com el nostre, sinó adequat a unes entitats amb una concepció on el temps no es desplega sinó sempre hi és tot, amb la qual cosa el naixement i la mort de la filla de la protagonista, només poden ser explicats com fets simultanis Com en el llibre anterior, el primer conte també recorda molt a Borges. El títol és "la torre de Babilonia" , cosa que ja assenyala quina és la relació. Aquí la construcció té èxit. L'obra és desmesurada, de la cimera a la base hi ha mesos de recorregut, però finalment l'arribada al cel significa una sorpresa pels constructors.

Stand up for Giuda

         Al teatre Akademia assistim a l'estrena de Stand up for Giuda de Leonardo Petrillo interpretada per Ettore Bassi. L'obra és un monòleg del personatge de Judes que reivindica el seu paper i la seva actuació en el drama esdevingut fa més o menys dos mil anys. Petrillo ha fet un text em sembla ben recolzat al que ha estat transmès i Bassi es mostra com un actor amb recursos sobrats per dur el pes de la representació de manera efectiva i sovint brillant. El text de Petrillo es construeix entorn de l'antagonisme entre Judes i el personatge de Joan, el deixeble estimat i l'autor de l'evangeli on Judes es descrit amb més animadversió, també l'únic on hi ha resurreccions fora de la del fill de Déu, present evidentment a les quatre. Judes en el seu monòleg, assenyala com ell era el deixeble més digne de confiança i per tant havia de ser el designat per dur a terme el pla de la divinitat. No podia fallar executant un paper que era del tot necessari. La seva intuïció d'aquest fet fa que l'explicació última del seu acte fos l'amor ( Al començament de l'obra, Judes afirma que la universalitat de la seva figura és que tots som traïdors potencials. En aquesta línia cal pensar que estimar significa estar sempre a un pas de trair. Els filòsofs d'això en diuen la fragilitat de la situació humana). El seu suïcidi no s'explica tant pel seu remordiment, en diversos moment Judes ens explica que no hi ha lliure arbitri i per tant no hi ha imputació de responsabilitat, com per la por enfront de la sospita que potser el plan no tenia sentit perquè l'home que havia lliurat a l'autoritat, al qual sempre es refereix com Rabí, era només un infeliç, una possibilitat que només queda refutada per la resurrecció que a ell no li va ser donat veure. Més enllà de la construcció del text, em va agradar molt l'escenografia amb molts pocs elements, una taula de maquillatge, un mapa de la regió, un arbre, i un ús de la il·luminació molt intel·ligent.

Política sense teologia (i sense política)

Es como si la izquierda liberal estuviera saboteando intencionalmente las grandes causas comunes ( no es de extrañar que algunos izquierdistas digan abiertamente que lo hacen de forma deliberada). En cuanto una izquierda mas radical presenta estas propuestas económicas, los liberales de la guerra cultural las acusan de descuidar las cuestiones trans, etc: sin embargo, la izquierda liberal progresista de la guerra cultural no hace eso mismo de lo que acusa a la izquierda comunista más radical.....Aunque finja criticar despiadadamente el capitalismo global occidental, su propia actividad se limita a los excesos autodestructivos de lo políticamente correcto: su esperanza es que otro agente externo trace esta linea, lo que significa, en términos freudianos que simplemente carece de un deseo verdadero de participar en la lucha. 

(Ateismo cristiano, pp. 305-308)

Teologia política segons Zizek

 

La duda cristiana, mas bien, apunta a una paradoja pragmática sucintamente expresada por Aliosha en los hermanos Karamazov de Dostoievski: "Dios existe, pero no estoy seguro de sí creo en él" se refiere a la disposición del creyente a asumir plenamente el compromiso existencial que implica dicha creencia: "la cuestión de la existencia de Dios no está realmente en el centro del debate interno de Dostoievski... Las vacilaciones de Aliosha respecto a si cree en Dios tiene que ver con la duda de la vida que lleva y los sentimientos que tiene son los sentimientos que se derivarían correctamente de la creencia en Dios". Este es el sentido en que toda teología es política y nos confrontamos con la cuestión de nuestro compromiso social

(Ateismo cristiano, p. 272)

La crisi ferroviaria, un altre cop

 

     La crisi ferroviària es segueix perllongant i amb ella la crítica als governs. Potser per introduir una mena d'equanimitat, cal dir que els retardaments ferroviaris eren un fenomen de tota la vida i, en canvi, ara ja no existeixen. Clar que per suprimir-los s'ha hagut de suprimir també la noció mateixa d'horari i ara ja simplement anem a l'estació a veure si passa algun tren. Tampoc hauria de ser tan greu si recordem que molta gent normal i fins i tot algun filòsof defensen la imprevisibilitat com a valor vital. La pena és que normalment aquests no exerceixen funcions de cap de personal i moltes persones tenen aspiracions vulgars com arribar d'hora a la feina. Malauradament sembla que als usuaris de la R2sud ens tocarà patir encara una mica més, doncs el mes vinent s'endegarà l'anunciada reforma del traçat a les costes i la restricció del servei augmentarà, tot i que ara ja el servei  és molt mínim i aquest mínim no és compleix mai. El desgavell serà quasi amb tota seguretat indescriptible, però a més inútil, perquè l'única solució real és allunyar la via de la costa. Tot sembla indicar a més que les mesures alternatives exigides per diverses associacions no seran tingudes en compte i que com a molt tindrem la gratuïtat d'uns trens que no circulen. 

La reina lloba

     Veig al TNC la reina lloba de Pau Carrión inspirant-se en Shakespeare doncs la seva protagonista Margaret d'Anjou prové directament de les obres shakesperianes: la trilogia dedicada a Enric VI i la molt celebrada Ricard III. Margarida fou la dona del rei Enric i també apareix encarnant l'esperit de revenja a a l'obra dedicada al rei inexactament descrit com geperut. Com és ben sabut, la programació d'aquest any del TNC està centrada a les dones i per això semblava molt oportú fer una tragèdia sobre un personatge shakesperià que no és el centre de cap obra però que apareix molt, cosa que també succeïx amb Falstaff, i que fos una dona. En contra del meu costum, vaig llegir una crítica no gaire positiva amb la que, mentre veia l'espectacle, no podia deixar d'estar d'acord. Shakespeare fa obres de temàtica més o menys, sovint molt, interessats, però el seu geni rau al llenguatge. Carrió no troba un català més enllà de funcional i tampoc acaba d'estar a l'alçada. L'autor també assenyalava a la presentació el seu desig de treballar amb Maria Rodríguez, però tampoc em va entusiasmar el seu treball, especialment per la seva dicció. La direcció en canvi és prou viva a la part central de l'obra on quedava clar el que explica Al Pacino a Looking for Richard, les baralles entre la noblesa anglesa descrites per Shakespeare son l'original d'on s'han copiat les pel·lícules posteriors sobre la Maia. La majoria dels actors repeteixen i es força meritori els doblet de Quim Avila que fa d'Enric VI i de Ricard III, dos personatges diametralment oposats.

Adéu a Gregorio Morán

 

    Ahir va arribar-me la notícia de la mort de Gregorio Morán. Les darreres setmanes ja ens varem adonar que no havien aparegut les seves "sabatines" a the objective, l'últim dels digitals per on va passar després de l'acomiadament de La Vanguardia. Atenent-nos a la definició civico-minimalista de Jordi Pujol era un català, perquè vivia i treballava a Catalunya. En altres sentits ho era molt poc. Per exemple, mai va practicar la llagoteria i tot i així va estar més de dues dècades escrivint a Catalunya, cosa que voreja el miracle. Per això, valia la pena llegir-lo. He llegit molts dels seus llibres, la majoria però a l'època en que em costava més escriure, però val la pena retenir tot el que va escriure sobre el procés, sobre el qual mantingué sempre una mirada lúcida i la pertinència de les seves recomanacions, literàries i cinematogràfiques, les qual malauradament havien desaparegut als darrers temps. Historià la cultura espanyola de la transició i el seu treball és una aportació important per entendre com es forgen els falsos ídols. Que descansi en pau

Nostàlgia cubana

 

    Sempre he volgut anar a Cuba. No crec ja que hi pugui anar mai. Quant podia haver estat més fàcil no es va donar l'oportunitat, per una cosa o per una altra. A més, als noranta, quant tot era més fàcil, pensant que era imminent la caiguda del règim, això deien a El Pais, em semblava que era millor anar quan s'hagués produït el canvi. Tampoc estic segur que a hores d'ara fos una experiència massa agradable. Una petita compensació és haver acabat establert a Vilanova. La història d'aquesta ciutat no s'entén sense la relació amb la illa del Carib i moltes de les coses maques que tenim aquí han estat pagades amb diners provinents de la illa, una bona part del comerç d'esclaus en el qual es manifesta l'esperit emprenedor dels vilanovins. Per això, els carrers principals tenen noms com Habana o Cuba i la ciutat està agermanada amb Matanzas. Atesos aquest precedents fou coherent que es clogués la festivitat del carnaval amb un conjunt de la tradición cariñosa, un grup dedicat a mantenir el llegat de la música cubana. Dissabte es varen presentar amb nou músics i executaren un repertori de peces originals tot i que dins de l'ortodòxia de sons com el cha-cha-cha, el bolero i el son montuno. El director és Bárbaro Sánchez que des de fa vint anys viu a la capital de Garraf. També col·labora a la direcció la trompetista, Gisela Alegret, que exercí el seu lideratge amb una alegria del tot contagiosa. El meu desig d'anar a Cuba estava òbviament relacionat amb el gust per la seva música. Un dels moments de descobriment fou amb el documental d Andy Garcia dedicat a Cachao, como mi ritmo no hay dos. En el vídeo següent a més del gran Cachao apareix ballant el recentment desaparegut Robert Duvall mostrant que se'n sortia prou bé amb el Danzón

Ateismo cristiano

 

    Fa com trenta anys que vaig llegint algunes, no pas totes, de les coses que publica Zizek. El profit de la lectura és desigual perquè, com ja em sembla haver explicat algun cop, Lacan s'interposa entre nosaltres. Tanmateix, periòdicament hi vaig tornant perquè alguna afinitat sempre hi és com, per exemple, la seva incessant i constant reivindicació del hegelianisme com mitjà de comprensió de la realitat, que jo també cada cop tinc més clara. En el cas del seu últim llibre, ateismo cristiano, allò que m'ha inclinat a llegir-lo és que el títol utilitzi una expressió que jo ara mateix podria utilitzar per descriure on soc. Aquesta consideració té un cert caràcter contradictori perquè fa temps que no vull comprar llibres amb els que sembla que pugui estar fàcilment d'acord. A això puc respondre que tampoc he de creure massa en la meva coherència i que, en aquest cas ,allò expressat pel títol és una posició que potser puc defensar però que sobretot necessito explicar-me. Zizek no ho diu i potser no estaria d'acord, però el títol és del tot redundant, doncs, allò que identifiquem amb l'ateisme és un producte de la cultura cristiana.

    Mancat de temps i ganes per fer un seguiment complet de tota l'argumentació del llibre jo aquí em limito em donar algunes notes no tant de les idees clau com de les que m'han interessant més. Sense cap mena de dubte la tesi fonamental del llibre és l'exposada a la pàgina 208 de l'edició castellana quan Zizek ens defineix el sentit del seu cristianisme considerant que el sacrifici de la creu no redimeix la humanitat sinó Déu mateix, perquè la mancança no és una propietat humana sinó del conjunt de la "creació". (la seva interpretació aquí es recolza en Rene Girard, un Girard oposat del tot al de Peter Thiel). En la perspectiva de Zizek el cristianisme no és una mena de verificació revisió d'un judaisme originari (com és el cas a la versió dels cristianismes yankees com el de la política que pensa que la Biblia fou escrita en anglès) sinó quelcom de completament oposat i on cal experimentar la divinitat com experiència de negativitat radical. No hi ha lloc per a figures positives de Déu ni per una visió com la kantiana on Déu és una narrativització que il·lustra la puresa de la llei moral. Aquesta perspectiva negativa és tanmateix fonament de tota possible emancipació, perquè un cristianisme ateu, és a dir que assumeix el fet de la mort de Déu, no nega que la desaparició de Déu suposa l'arribada de l'esperit sant, el qual pot ser anomenat de moltes altres maneres, una de les quals certament és comunisme ( i per això més endavant ens dirà que la secularització de la salvació proposada pel marxisme hauria de ser un motiu d'orgull i no de retret). Més específicament usant els seus termes: el espíritu santo es una categoria atea, noción de una comunidad emancipadora privada del sostén del gran otro. La temàtica religiosa és el centre del capítol , "deja que una religión se agote" on s'identifica Déu com una formació de la fantasia humana del tot funcional perquè omple un buit constitutiu de l'ésser humà. En aquest sentit el seu ateisme defensa no tant que no hi ha Déu, com que hi ha alguna cosa més en Déu que Déu mateix. Aquest "excés" seria allò designat pel veritable materialisme. Això du a formular com insuficient l'ateisme que nega l'existència de Déu; el que cal dir no només és que Dios no solo no existe, sino que también es estupido, indiferente y quizá directamente malvado. (en aquest sentit molt semblant al diable) L'ateisme així esdevé consciència del caràcter incomplet de la realitat

    Al fil d'aquesta reflexió Zizek explícita molt clarament quina és la seva perspectiva ontològica:

                Mi respuesta a la gran pregunta de ¿porqué hay algo y no hay nada? es: porque algo es una nada fallida... esencialmente la "realidad" es una barrera, una imposibilidad, no hay nada detrás de la barrera y. como acabamos de ver, incluso este vació detrás de la barrera está dividido, escindido en si mismo

    Aquesta idea de l'escletxa constituent és també la base de la seva reflexió política doncs és la causa per la que tot ordre socio-polític es fonamenta en un mite, que quan es refusat equival a la desintegració de l'ordre. Que és aquesta ruptura original ve il·lustrat amb l'anècdota de l'antropòleg que arriba a una tribu perduda i els pregunta si entre ells queden caníbals, i li responen que ja no en queden perquè el dia abans se n'havien menjat l'últim. El millor exemple a la nostra cultura d'aquesta funció del mite com cobriment de l'escletxa es trobaria a The Man who shoot Liberty Valance essent Wayne el caníbal que es menja l'últim caníbal. El mite delimita l'espai del sagrat que blanqueja i ens reconcilia amb els crims terribles executats pel poder; ens permet acceptar l'existència de governs que, com diu Ibn Jaldun, lluiten contra totes les injustícies, menys les que cometen ells mateixos

    El sots-títol del llibre defineix el propòsit d'esdevenir un veritable materialista, cosa que per ell és fonamental Zizek veu clar allò que qualsevol, bon, estudi del pensament modern modern mostra clarament: no hi ha una diferència essencial entre el materialisme cientista del XIX i les interpretacions positives de la divinitat. Gran part del llibre es recolza per tant en les aportacions realitzades per la física quàntica, la qual no deixa gaire espai per providencialismes, ni determinismes, l'afinitat és íntima perquè la inaccesibilidad de la profundidad oculta no es simplemente una cuestión epistemològica, sino que puede mostrarse que forma parte de la realidad misma. En el capítol dedicat a aquesta qüestió la física quàntica és identificada com el fonament d'un materialisme sense matèria i una reivindicació, seguint Rovelli, de Parmènides enfront d'Heràclit, que Zizek fa seva però introduint la historicitat en l'univers bloc (amb la qual cosa, em sembla, retornem a Hegel). Una conseqüència important d'aquesta concepció és que en el passat ha de ser així necessàriament inclòs el que no va passar.

    El llibre de Zizek és doncs una defensa del cristianisme que acaba sent de manera molt decidida uan defensa d'Occident, des del punt de vista que cap dels mals possibles que afligeixen la humanitat té una responsabilitat exclusivament occidental, però només Occident ha produït la lluita per l'emancipació. Per exemple, l'esclavisme no és una invenció d'Occident, l'abolicionisme sí. Això és innegable encara que seria escandalós identificar Occident amb l'abolicionisme. Aquesta defensa del cristianisme ve acompanyada d'una critica certament radical al budisme fundada en el lacananisme de l'autor. Les direccions del seu atac són moltes. D'entrada es podria assenyalar la manera en què el budisme es concreta en l'àmbit de la política, generalment de manera força reaccionària. Hi ha també objeccions filosòfiques, dues d'importants: la primera és la seva vessant nihilista, treure el desig de la vida és en el fons perdre la vida, la segona és la seva insuficiència: el nirvana no és prou radical doncs encara que superi el jo, no arriba a l'escletxa constituent. Zizek no compra doncs el tòpic de la religió atea que alguns atribueixen al budisme. Si ho és, no ho és prou

    Els últims capítols estan més clarament dedicats a la política, constituint un comentari de l'actualitat. Entre les coses que val la pena retenir hi ha en primer lloc la seva defensa del vincle entre democràcia i pluralitat, la qual no és simplement una qüestió de tolerància entesa com a indiferència, sinó constatació de què l'antagonisme és allò que manté unida una societat. Reflexiona també sobre la IA que entén com la possibilitat d'un triomf definitiu del Geni Maligne, doncs impossibilita fer el pas posterior al "cogito", pensar en una forma veraç i estable d'un gran "altre". Viure sota el Geni Maligne és, com sabem els lectors de Descartes, estar en unes desagradables "aigues profundes" on no ens podem mantenir. La resposta institucional a aquesta inestabilitat sería, segons Zizek, la cultura woke, un constructe ideològic on es fa del tot palès que la funció de la ideologia no és tant que el poder enganyi al subjecte com que el subjecte s'enganyi a si mateix. Zizek està molt lluny de tot entusiasme post-humanista i de la seva reflexió es desprèn una impossibilitat de la nostra convivència amb intel·ligències sintètiques, que han de ser efectivament una realitat altra. La desaparició de la humanitat passa possiblement per la desaparició de la sexualitat que sería la conseqüència última de la visió del moviment LGTBI com deia Rosen en un altre context parlant de la República de Plató, Radical diversity however is simply another form of uniformity L'oposició del llibre a les tesis woke és molt decidida i difícil de defugir per tots els que tenim una mínima consideració per la cultura psiconanalìtica. Pensar per exemple que "solo sí es sí" significa assumir la idea falsa i gairebé absurda de què el nostre desig és sempre clar per nosaltres mateixos. De la mateixa manera defensar un "sexe segur" és una contradicció en termes des d'un punt de vista espiritual. Finalment, una lectura mínimament seriosa de la psicoanàlisi ens mostra que només en broma podem considerar patriarcal una concepció en la que és central la noció del mort del pare. Zizek en un nota es defineix a si mateix com un comunista de dretes i les últimes pàgines consisteixen en la necessitat d'assumir la defensa de l'estat, cosa que inclou, per exemple, la tan problemàtica per l'esquerra catalana i espanyola, defensa de la necessitat de preservar seguretat als carrers.

    La resposta política última defensada per Zizek consisteix en la fe. Fe en l'emancipació que té com a obstacles en aquests moments el fonamentalisme religiós i la dimensió teològica, fruit de la modernitat hobbesiana i newtoniana, d'allò econòmic. No em sembla tenir cap mena de dubte que aquesta identificació és correcta i més enllà de moments confusos, tampoc em sembla discutible que Zizek té aquesta capacitat, de la que parlava en l'entrada d'ahir, de treure llum a partir de connectar coses que semblen intrínsecament desconnectades. Per cloure, diria, i em penso que és un elogi,que el llibre s'entén millor des de la totalitat, que no des de cadascun dels moments singulars. Si més no, segur que és un elogi per un hegelià.

De matemàtics

 

        L'abundància de males experiències em fa ser cautelós i per això no estic gaire predisposat a dir res d'un llibre que ja he llegit, però no és, en termes editorials, encara una realitat. De totes maneres, aquí faig la crònica del que estic fent i el darrer mes he esmerçat prou hores en la lectura de l'esborrany d'un amic, proper a ser definitiu. Quan sigui una realitat diré alguna cosa més. però ara simplement vull fer notar dues reflexions gens originals però fàcils d'oblidar. La primera és que afortunadament no tenim ni la idea més remota del que es recordarà del nostre temps i del que serà oblidat, però podem tenir clar que coincidirà poc amb el que ara considerem important. Mentre al llibre s'esmenten figures que van emergint molt després de la seva mort, els que ja tenim una vida no del tot curta, podem constatar que molts dels que fa vint anys semblaven importants, ara no són res i de vegades ni els ha calgut morir-se per ser oblidats. La segona és constatar el caràcter fructífer de la interdisciplinarietat cos es mostra en una reflexió que prenent com a punt de partida la matemàtica i la filologia grega acaba dient molt, d'una manera clara i em sembla, que encertada l'estructura de la nostra realitat.

Absalom, Absalom!

 

    Rellegeixo Faulkner per primera vegada des de fa molts anys, no des del temps de la Universitat però gairebé. Em feia una certa mandra que potser diu més del meu cansament vital que no pas altra cosa. El llibre que he triat és Absalom, Absalom! on s'explica la història de Thomas Sutpten i de la seva nissaga, poc prolífica i de la que només perdura la part maleïda per ell mateix, és a dir, la de sang negra. Stumpten és un home d'origen molt humil que arriba a posseir una gran plantació i que exhaureix les seves energies en la guerra civil sense poder després dur a terme la reconstrucció somniada. Em fa l'efecte que a hores d'ara molt poca gent llegeix Faulkner. Tampoc suposo el llegia molta gent abans i a més alguns dels que ho feien, obraven de mala fe, perquè un dels seus legats indirectes més malaurats és l'obra dels seus seguidors ibèrics. Aquesta omissió no em sembla que digui res especialment a favor d'aquests temps. Llegint l'obra em sembla innegable la presència de dos trets que ara mateix no formen part de la major part dels productes corrents : l'ambició narrativa i el tremp moral. Absalom, Absalom! explica quasi bé un segle de la família Sutpten, però cap Sutpten mai s'expressa directament. No accedim als seus pensaments. No hi ha cap narrador omniscient, sinó quatre narradors que tenien un coneixement molt imperfecte, o cap, dels fets esdevinguts. Més enllà d'uns pocs fets que d'entrada semblen tenir poc sentit, el fonament són l'opinió, els prejudicis, la llegenda (si voleu la forma més noble d'esmentar els dos primers ..) El tremp està relacionat amb la perspectiva adoptada per Faulkner, el seu intent de defugir el maniqueisme, defensant alhora la dignitat del seu país (un país que més que un espai geogràfic és una causa) i essent conscient de la seva essencial immoralitat i irredimible culpabilitat. En el temps dels procés vaig llegir alguna literatura sobre la licitud moral del secessionisme i la referència bàsica quasi sempre era la guerra civil americà. Potser per això tendeixo a associar el sud americà i el nostre país, cosa per la que enyoro més un tarannà com el de Faulkner que aquí no veig enlloc.