El diablo está entre nosotros

    Per recomanació del meu amic RMF llegeixo el diablo esté entre nosotros. Per pròpia iniciativa no ho hagués fet segurament. No coneixia res del seu autor, Lorenzo Ramírez, i el que diu la contraportada, col·laborador de Libertad Digital i autor d'un llibre sobre el 11-M, tampoc em predisposava. Com quasi sempre hagués fet malament de no seguir la recomanació i deixar-me dur pels meus prejudicis o, per oblidar, que ara mateix hi ha tensions molt més enllà de la rebuda per la meva generació entre dreta i esquerra. El llibre està ben documentat i argumentat i em sembla un document de primer ordre, per descriure la situació actual, que l'autor qualifica de caòtica. Em sembla díficil pensar a més en una prova documental millor de la tesi defensada per Zizek de que mai havia estat tan fàcil enganyar tothom, hi havia estat tan complicat trobar alguna engruna de veritat en els discursos públics. L'altre tret probablement més singular del moment i que el llibre ajuda a explicar és l'anomala situació europea, un conjunt de països governat per una oligocràcia del tot despreocupada de les societats que regeix i lliurada a interessos aliens. Dins del llibre es tracten diversos temes. Molts d'ells no són estrictament nous, com el relat del planificat enfonsament de la industria alemanya o la utilització de l'estat ucraïnès com instrument de l'obsessió russòfoba de les elits anglosaxones. Si algun però m'ha fet efecte és el relat de l'autor sobre la CEE, de cap manera una eina per construir una identitat europea, sinó per impedir-la. En aquest sentit és il·luminadora el relat biogràfic de Jean Monnet que fou sempre essencialment un agent dels interessos de la gran banca americana i que només al final de la vida fou reinventat com profeta d'un europeisme; que Schuman fos essencialment un nazi, en caniv, tampoc no és tanta sorpresa ni contradictori doncs en el fons el programa nazi ja era un projecte d'unitat europea. Ës aquesta la questió on em sembla que em sento més ensarronat i decebut jo he cregut un europeisme basant-me molt més en l'entusiame filosòfic que no pas en una observació de la realitat deslliurada de prejudicis.

    Ramírez és convincent en els últims capítols mostrant el poder pràcticament sense límits de les grans corporacions, que ell fa arrencar a l'època de Jimmy Carter la del desenvolupament original de la trilateral, el ràpid avançament d'una mordassa digital com mitjà de control de la població i adulteració d'una democràcia molt més virtual que efectiva; en definitiva, com reconeixia un dels caps de Black Rock abans de les darreres presidencials americanes, ells tenien gent a llocs clau de totes dues candidatures. La pandèmia, la crisi climàtica i les periòdiques bombolles, mai amb res d'espontani, han estat element claus per fer avançar no la globalització, sinó el globalisme la ideologia dedicada a sostenir el govern oligocràtic d'una minoria cada cop més tecncràtica enfront d'una majoria que no sols no entén gaire del que passa, com sempre ha passat, sinó que ara és prescindible i obsoleta. El llibre és molt hostil contra els neostraussians que són en gran part els inspiradors d'aquest projecte. Això coincideix amb la meva experiència personal amb aquest autor que també em sembla perillòs, perquè fa els imbècils més imbècils. Segurament en el punt en el que més discrepo de Ramírez és en la seva consideració d'Antonio Turiel com un mer agent del globalisme, que em sembla no té en compte ni la bona fonamentació del seus arguments, ni la seva coherència bàsica. Si que comparteixo plenament les seves consideracions finals que volen ser esperançadores, tot insistint en què la sortida del present laberint està en tot el contrari del programa educatiu que se'ns vols imposar, recuperació d'un ethos comunitari,.

A ace in the hole

 Douglas explicant perquè un periodista pot ser perillós pels gossos

    A ace in the hole (potser més recordada com el gran carnaval) és una de les pel·lícules més mítiques de Billy Wilder, però no és de les més vistes, no es projecta gaire sovint, ni tampoc de les de més èxit, almenys en el seu moment. Suposo que la raó d'haver estat mitificada és que quasi tothom en algun moment, per raons comprensibles i variades, sent odi pels periodistes. En aquest estat d'anim, a ace in the hole, és un film del tot gratificant. El protagonista és un periodista, Chuck Tatum, en hores molt baixes, que després d'haver estat acomiadat de més d'un diari important de l'est, treballa en un diari provincià d'Alburquerque tot esperant una oportunitat en forma de gran notícia que li permeti remuntar la seva carrera. Aquesta oportunitat arriba quan per atzar en un treball rutinari se n´'assabenten que un home anomenat Leo Mimosa ha quedat atrapat en el fons d''una mina després d'un esfondrament sense possibilitat de sortir. Chuck arriba al lloc on jeu l'home li dona provisions i alguna coseta per anar passant el temps i veu que el seu rescat pot ser la seva oportunitat de tenir de manera exclusiva un gran història d'"interès humà". Per això convenç al sherrif local, en campanya electoral, de perllongar el màxim possible el temps del rescat; tot i que els tècnics veuen plausible apuntalar les parets de la mina cosa que duria un dia, es decideix barrinar des de la cimera del penyasegat que hi ha sobre la mina, cosa que suposa no menys de cinc dies de treball. Durant aquest temps, el lloc de treball s'omple de curiosos i tot plegat esdevé un gran espectacle, amb circ i conjunts de country inclosos.

Wilder podia ser molt vitriòlic i mai no ho va ser tant en aquest film. Si en el seu moment va semblar excessiu al públic i la crítica, setanta anys després la seva descripció de la manca d'escrúpols de la premsa sensacionalista tampoc sembla tan exagerada i fa que no es pugui deixar de simpatitzar amb el film. En aquest cas em sembla que el missatge potser fa veure la pel·lícula millor del que és. Era la primera vegada que Wilder produïa i dirigia a més de signar el guió i aquest últim em sembla millorable en molts aspectes, el més important la relació entre Tatum i la dona de de Mimosa, un personatge que justifica la fama de misogin que sempre acompanyà Wilder ( segurament l'esposa de Mimosa és el personatge més desagradable de les seves pel·lícules junt amb el d'una altra dona: l'ex-esposa de Lemmon en A fortune cookie). També penso que es podria haver donat més pes al director del diari d'Alburquerqe, el periodista honest i compromès amb la veritat, encara que només fons, perquè ni en aquest film ple de cinisme, Wilder pot deixar de ser un moralista. Al final, el desenllaç de l'obra ve marcat pel penediment de Tatum que no és inversemblant, si més no pels que com Levinas creiem al poder del rostre humà. (Tatum és l'únic que veu Mimosa durant els cinc dies, mentre que per tot els altres és poc més que una abstracció). Potser una altra manera de dir el mateix és que Wilder no tenia cap actor capaç de fer d'antagonista de Kirk Douglas, que troba en el personatge de Tatum un vehicle immillorable pel seu estil enèrgic, sempre proper a l'histrionisme.

        

Les orphelins

    Les orphelins és la darrera novel·la d'Eric Vuillard. Com les anteriors és un text molt breu, molt intens i participa de la mateixes finalitats que la resta: restituir la memòria del desheretats de la terra i ensenyar-nos que el passat és essencialment encara el present. En aquest llibre es centra a la figura de Billy The kidd. Billy és un dels personatges més mítics de l'Oest americà i, potser per això, és de les figures històriques de les que sabem menys coses amb certesa, tant sols unes dades mínimes, que generalment no són segures. Això no ha estat dificultat perquè hagi estat el protagonista d'una quantitat ingent de novel·les i films. Artísticament el més important, des del meu punt de vista, és el de Sam Peckinpah, tot i que és un film més sobre Pat Garret que no sobre Billy the Kidd. Curiosament, fou Pat Garret, és a dir el seu assassí, certament legal, l'autor de la primera narració sobre la vida de Billy the Kidd. El film de Peckinpah, com quasi tots, utilitza Billy per transmetre inquietuds del moment, Billy acaba sent com una mena de Hyppie, i Kristoferson no em sembla que transmeti la fragilitat que Vuillard atribueix al personatge de Billy (l'altre versió de la seva vida més recordada, the left handed gun, comptà amb Paul Newman potser més adient pel personatge, no recordo però gaire d'aquest film). Allò en que si coincideixen les dues obres és que totes dues subratllen la importància de la guerres de ramaders, la del comtat de Lincoln en concret, de les quals Billy fou finalment una víctima. El mateix aparell estatal que promogué el desordre per esbotzar les estructures socials ( no era el buit, Santa Fe és la ciutat més antiga dels Estats Units encara que dubto molt que Trump ho sàpiga) creant el caos on Billy comença la seva vida errant, acabà amb la banda de pistolers quan havien deixat de ser útils. Vuillard és emotiu i punyent en fer visible el contrast entre l'oblit que envolta tots aquells pistolers, mancats quasi sempre com el mateix Billy de família i els homes que remenaven les cireres llavors a New Mexico, fundadors de dinasties familiars que no han perdut mai el poder.

 

Collateral

     Reveig Collateral, una de les primeres pel·lícules que vaig veure quan vaig començar la meva etapa anglesa. Llavors em va agradar molt i vint anys després el film aguanta perfectament el pas del temps. La pel·lícula explica la història d'un assassí professional que arriba a Los Angeles per acabar en una nit amb cinc personatges relacionats amb un judici a un traficant. Com que s'ha de moure molt i anar ràpid convenç un taxista, una mica somiatruites, perquè treballi per ell tota la nit. Un accident a la primera execució, la víctima cau per la finestra a sobre del taxi que l'espera, farà que el taxista estigui forçat la resta de la nit a continuar una feina a la que renunciaria de bon grat. El film es manté per dos punts forts. El primer és l'antagonisme molt reeixit entre els dos personatges protagonistes, l'assassí Vince pertany a la nissaga d'assassins recolzats en una visió filosòfica que potser té un punt de partida a l'oncle Charly de la hitckcokiana Shadow of a doubt. Vince està convençut de l'arbitrarietat i manca de sentit del mon cosa que fa que no hi hagi res d'objectable al seu treball. La seva perspectiva moral de fet no és gaire diferent de la personatge que faria Javier Bardem dos anys després a No country for old men. Bardem, de fet, apareix aquí en un paper breu com el traficant que ha de ser jutjat. La diferència està en el tarannà dels intèrprets. Mentre que Bardem componia un individu de tarannà inhumà, Vince és Tom Cruise, fent aquí un dels seus millors treballs doncs conjuga el seu tarannà simpàtic i seductor amb un fos del tot ombrívol. El seu antagonista Max, interpretat per Jamie Fox, és indiscutiblement una bona persona, però també un home poruc i no gaire lúcid, que haurà de buscar un coratge que mai no havia tingut per sobreviure la nit. El segon punt fort és el treball de Michel Mann, que demostra una capacitat pel thriller i el cine d'acció superior a la de qualsevol altre membre de la seva generació

La història de la teva vida

     La història de la teva vida és el primer recull de contes de Ted Chiang. L'altre, Exhalation, l'havia llegit fa uns quant anys i recordo que la impressió va ser molt bona, especialment la del primer conte "The merchant and the Alchemist's Gate" una reflexió sobre el temps amb regust del millor Borges. Chiang conrea la ciència-ficció des d'un punt de vista obertament especulatiu obert a jugar amb nocions metafísiques o científiques, que no exclou comentaris socials del tot pertinents. Aquest és el cas del que per mi és el millor relat del llibre el que el clou: "el plaer d'allò que veiem: documental". Estructurat com una simple transposició estricta d'un documental televisiu, el conte explica el desenvolupament d'una tècnica de control neuronal que en un cert moment es vol fer obligatòria per acabar amb l'"aspectisme", és a dir la tendència a valorar les persones des de la seva aparença física. La tècnica permet fer totes les diferències perceptuals que fem habitualment, però suspèn la nostra capacitat de judici estètic. Pels que pateixen la "cal.liagnòsia" la distinció entre bell i lleig perd tot el seu sentit i així s'esdevé una possibilitat d'igualtat absoluta.

 Sovint els contes prenen per a l'especulació metafísica temes de la mitologia més clàssica. Així "setanta-dues lletres" barreja el mite del Golem amb la manipulació de l'ADN. A "l'infern és l'absència de Déu" el material mític utilitzat és l'aparició d'àngels, que el narrador vincula a esdeveniments catastròfics. La mirada sobre la divinitat, més de l'antic testament que del nou, és força irònica. El conte que dóna el títol al llibre, la història de la teva vida" explica la visita d'una civilització extraterrestre que ens visita ( i que com a Cita amb Rama de Clarke, no semblen mostrar massa interès per nosaltres) explicat des de la narració d'una lingüista que ha après el llenguatge alienígena, que no és seqüencial com el nostre, sinó adequat a unes entitats amb una concepció on el temps no es desplega sinó sempre hi és tot, amb la qual cosa el naixement i la mort de la filla de la protagonista, només poden ser explicats com fets simultanis Com en el llibre anterior, el primer conte també recorda molt a Borges. El títol és "la torre de Babilonia" , cosa que ja assenyala quina és la relació. Aquí la construcció té èxit. L'obra és desmesurada, de la cimera a la base hi ha mesos de recorregut, però finalment l'arribada al cel significa una sorpresa pels constructors.

Stand up for Giuda

         Al teatre Akademia assistim a l'estrena de Stand up for Giuda de Leonardo Petrillo interpretada per Ettore Bassi. L'obra és un monòleg del personatge de Judes que reivindica el seu paper i la seva actuació en el drama esdevingut fa més o menys dos mil anys. Petrillo ha fet un text em sembla ben recolzat al que ha estat transmès i Bassi es mostra com un actor amb recursos sobrats per dur el pes de la representació de manera efectiva i sovint brillant. El text de Petrillo es construeix entorn de l'antagonisme entre Judes i el personatge de Joan, el deixeble estimat i l'autor de l'evangeli on Judes es descrit amb més animadversió, també l'únic on hi ha resurreccions fora de la del fill de Déu, present evidentment a les quatre. Judes en el seu monòleg, assenyala com ell era el deixeble més digne de confiança i per tant havia de ser el designat per dur a terme el pla de la divinitat. No podia fallar executant un paper que era del tot necessari. La seva intuïció d'aquest fet fa que l'explicació última del seu acte fos l'amor ( Al començament de l'obra, Judes afirma que la universalitat de la seva figura és que tots som traïdors potencials. En aquesta línia cal pensar que estimar significa estar sempre a un pas de trair. Els filòsofs d'això en diuen la fragilitat de la situació humana). El seu suïcidi no s'explica tant pel seu remordiment, en diversos moment Judes ens explica que no hi ha lliure arbitri i per tant no hi ha imputació de responsabilitat, com per la por enfront de la sospita que potser el plan no tenia sentit perquè l'home que havia lliurat a l'autoritat, al qual sempre es refereix com Rabí, era només un infeliç, una possibilitat que només queda refutada per la resurrecció que a ell no li va ser donat veure. Més enllà de la construcció del text, em va agradar molt l'escenografia amb molts pocs elements, una taula de maquillatge, un mapa de la regió, un arbre, i un ús de la il·luminació molt intel·ligent.

Política sense teologia (i sense política)

Es como si la izquierda liberal estuviera saboteando intencionalmente las grandes causas comunes ( no es de extrañar que algunos izquierdistas digan abiertamente que lo hacen de forma deliberada). En cuanto una izquierda mas radical presenta estas propuestas económicas, los liberales de la guerra cultural las acusan de descuidar las cuestiones trans, etc: sin embargo, la izquierda liberal progresista de la guerra cultural no hace eso mismo de lo que acusa a la izquierda comunista más radical.....Aunque finja criticar despiadadamente el capitalismo global occidental, su propia actividad se limita a los excesos autodestructivos de lo políticamente correcto: su esperanza es que otro agente externo trace esta linea, lo que significa, en términos freudianos que simplemente carece de un deseo verdadero de participar en la lucha. 

(Ateismo cristiano, pp. 305-308)

Teologia política segons Zizek

 

La duda cristiana, mas bien, apunta a una paradoja pragmática sucintamente expresada por Aliosha en los hermanos Karamazov de Dostoievski: "Dios existe, pero no estoy seguro de sí creo en él" se refiere a la disposición del creyente a asumir plenamente el compromiso existencial que implica dicha creencia: "la cuestión de la existencia de Dios no está realmente en el centro del debate interno de Dostoievski... Las vacilaciones de Aliosha respecto a si cree en Dios tiene que ver con la duda de la vida que lleva y los sentimientos que tiene son los sentimientos que se derivarían correctamente de la creencia en Dios". Este es el sentido en que toda teología es política y nos confrontamos con la cuestión de nuestro compromiso social

(Ateismo cristiano, p. 272)

La crisi ferroviaria, un altre cop

 

     La crisi ferroviària es segueix perllongant i amb ella la crítica als governs. Potser per introduir una mena d'equanimitat, cal dir que els retardaments ferroviaris eren un fenomen de tota la vida i, en canvi, ara ja no existeixen. Clar que per suprimir-los s'ha hagut de suprimir també la noció mateixa d'horari i ara ja simplement anem a l'estació a veure si passa algun tren. Tampoc hauria de ser tan greu si recordem que molta gent normal i fins i tot algun filòsof defensen la imprevisibilitat com a valor vital. La pena és que normalment aquests no exerceixen funcions de cap de personal i moltes persones tenen aspiracions vulgars com arribar d'hora a la feina. Malauradament sembla que als usuaris de la R2sud ens tocarà patir encara una mica més, doncs el mes vinent s'endegarà l'anunciada reforma del traçat a les costes i la restricció del servei augmentarà, tot i que ara ja el servei  és molt mínim i aquest mínim no és compleix mai. El desgavell serà quasi amb tota seguretat indescriptible, però a més inútil, perquè l'única solució real és allunyar la via de la costa. Tot sembla indicar a més que les mesures alternatives exigides per diverses associacions no seran tingudes en compte i que com a molt tindrem la gratuïtat d'uns trens que no circulen. 

La reina lloba

     Veig al TNC la reina lloba de Pau Carrión inspirant-se en Shakespeare doncs la seva protagonista Margaret d'Anjou prové directament de les obres shakesperianes: la trilogia dedicada a Enric VI i la molt celebrada Ricard III. Margarida fou la dona del rei Enric i també apareix encarnant l'esperit de revenja a a l'obra dedicada al rei inexactament descrit com geperut. Com és ben sabut, la programació d'aquest any del TNC està centrada a les dones i per això semblava molt oportú fer una tragèdia sobre un personatge shakesperià que no és el centre de cap obra però que apareix molt, cosa que també succeïx amb Falstaff, i que fos una dona. En contra del meu costum, vaig llegir una crítica no gaire positiva amb la que, mentre veia l'espectacle, no podia deixar d'estar d'acord. Shakespeare fa obres de temàtica més o menys, sovint molt, interessats, però el seu geni rau al llenguatge. Carrió no troba un català més enllà de funcional i tampoc acaba d'estar a l'alçada. L'autor també assenyalava a la presentació el seu desig de treballar amb Maria Rodríguez, però tampoc em va entusiasmar el seu treball, especialment per la seva dicció. La direcció en canvi és prou viva a la part central de l'obra on quedava clar el que explica Al Pacino a Looking for Richard, les baralles entre la noblesa anglesa descrites per Shakespeare son l'original d'on s'han copiat les pel·lícules posteriors sobre la Maia. La majoria dels actors repeteixen i es força meritori els doblet de Quim Avila que fa d'Enric VI i de Ricard III, dos personatges diametralment oposats.

Adéu a Gregorio Morán

 

    Ahir va arribar-me la notícia de la mort de Gregorio Morán. Les darreres setmanes ja ens varem adonar que no havien aparegut les seves "sabatines" a the objective, l'últim dels digitals per on va passar després de l'acomiadament de La Vanguardia. Atenent-nos a la definició civico-minimalista de Jordi Pujol era un català, perquè vivia i treballava a Catalunya. En altres sentits ho era molt poc. Per exemple, mai va practicar la llagoteria i tot i així va estar més de dues dècades escrivint a Catalunya, cosa que voreja el miracle. Per això, valia la pena llegir-lo. He llegit molts dels seus llibres, la majoria però a l'època en que em costava més escriure, però val la pena retenir tot el que va escriure sobre el procés, sobre el qual mantingué sempre una mirada lúcida i la pertinència de les seves recomanacions, literàries i cinematogràfiques, les qual malauradament havien desaparegut als darrers temps. Historià la cultura espanyola de la transició i el seu treball és una aportació important per entendre com es forgen els falsos ídols. Que descansi en pau

Nostàlgia cubana

 

    Sempre he volgut anar a Cuba. No crec ja que hi pugui anar mai. Quant podia haver estat més fàcil no es va donar l'oportunitat, per una cosa o per una altra. A més, als noranta, quant tot era més fàcil, pensant que era imminent la caiguda del règim, això deien a El Pais, em semblava que era millor anar quan s'hagués produït el canvi. Tampoc estic segur que a hores d'ara fos una experiència massa agradable. Una petita compensació és haver acabat establert a Vilanova. La història d'aquesta ciutat no s'entén sense la relació amb la illa del Carib i moltes de les coses maques que tenim aquí han estat pagades amb diners provinents de la illa, una bona part del comerç d'esclaus en el qual es manifesta l'esperit emprenedor dels vilanovins. Per això, els carrers principals tenen noms com Habana o Cuba i la ciutat està agermanada amb Matanzas. Atesos aquest precedents fou coherent que es clogués la festivitat del carnaval amb un conjunt de la tradición cariñosa, un grup dedicat a mantenir el llegat de la música cubana. Dissabte es varen presentar amb nou músics i executaren un repertori de peces originals tot i que dins de l'ortodòxia de sons com el cha-cha-cha, el bolero i el son montuno. El director és Bárbaro Sánchez que des de fa vint anys viu a la capital de Garraf. També col·labora a la direcció la trompetista, Gisela Alegret, que exercí el seu lideratge amb una alegria del tot contagiosa. El meu desig d'anar a Cuba estava òbviament relacionat amb el gust per la seva música. Un dels moments de descobriment fou amb el documental d Andy Garcia dedicat a Cachao, como mi ritmo no hay dos. En el vídeo següent a més del gran Cachao apareix ballant el recentment desaparegut Robert Duvall mostrant que se'n sortia prou bé amb el Danzón

Ateismo cristiano

 

    Fa com trenta anys que vaig llegint algunes, no pas totes, de les coses que publica Zizek. El profit de la lectura és desigual perquè, com ja em sembla haver explicat algun cop, Lacan s'interposa entre nosaltres. Tanmateix, periòdicament hi vaig tornant perquè alguna afinitat sempre hi és com, per exemple, la seva incessant i constant reivindicació del hegelianisme com mitjà de comprensió de la realitat, que jo també cada cop tinc més clara. En el cas del seu últim llibre, ateismo cristiano, allò que m'ha inclinat a llegir-lo és que el títol utilitzi una expressió que jo ara mateix podria utilitzar per descriure on soc. Aquesta consideració té un cert caràcter contradictori perquè fa temps que no vull comprar llibres amb els que sembla que pugui estar fàcilment d'acord. A això puc respondre que tampoc he de creure massa en la meva coherència i que, en aquest cas ,allò expressat pel títol és una posició que potser puc defensar però que sobretot necessito explicar-me. Zizek no ho diu i potser no estaria d'acord, però el títol és del tot redundant, doncs, allò que identifiquem amb l'ateisme és un producte de la cultura cristiana.

    Mancat de temps i ganes per fer un seguiment complet de tota l'argumentació del llibre jo aquí em limito em donar algunes notes no tant de les idees clau com de les que m'han interessant més. Sense cap mena de dubte la tesi fonamental del llibre és l'exposada a la pàgina 208 de l'edició castellana quan Zizek ens defineix el sentit del seu cristianisme considerant que el sacrifici de la creu no redimeix la humanitat sinó Déu mateix, perquè la mancança no és una propietat humana sinó del conjunt de la "creació". (la seva interpretació aquí es recolza en Rene Girard, un Girard oposat del tot al de Peter Thiel). En la perspectiva de Zizek el cristianisme no és una mena de verificació revisió d'un judaisme originari (com és el cas a la versió dels cristianismes yankees com el de la política que pensa que la Biblia fou escrita en anglès) sinó quelcom de completament oposat i on cal experimentar la divinitat com experiència de negativitat radical. No hi ha lloc per a figures positives de Déu ni per una visió com la kantiana on Déu és una narrativització que il·lustra la puresa de la llei moral. Aquesta perspectiva negativa és tanmateix fonament de tota possible emancipació, perquè un cristianisme ateu, és a dir que assumeix el fet de la mort de Déu, no nega que la desaparició de Déu suposa l'arribada de l'esperit sant, el qual pot ser anomenat de moltes altres maneres, una de les quals certament és comunisme ( i per això més endavant ens dirà que la secularització de la salvació proposada pel marxisme hauria de ser un motiu d'orgull i no de retret). Més específicament usant els seus termes: el espíritu santo es una categoria atea, noción de una comunidad emancipadora privada del sostén del gran otro. La temàtica religiosa és el centre del capítol , "deja que una religión se agote" on s'identifica Déu com una formació de la fantasia humana del tot funcional perquè omple un buit constitutiu de l'ésser humà. En aquest sentit el seu ateisme defensa no tant que no hi ha Déu, com que hi ha alguna cosa més en Déu que Déu mateix. Aquest "excés" seria allò designat pel veritable materialisme. Això du a formular com insuficient l'ateisme que nega l'existència de Déu; el que cal dir no només és que Dios no solo no existe, sino que también es estupido, indiferente y quizá directamente malvado. (en aquest sentit molt semblant al diable) L'ateisme així esdevé consciència del caràcter incomplet de la realitat

    Al fil d'aquesta reflexió Zizek explícita molt clarament quina és la seva perspectiva ontològica:

                Mi respuesta a la gran pregunta de ¿porqué hay algo y no hay nada? es: porque algo es una nada fallida... esencialmente la "realidad" es una barrera, una imposibilidad, no hay nada detrás de la barrera y. como acabamos de ver, incluso este vació detrás de la barrera está dividido, escindido en si mismo

    Aquesta idea de l'escletxa constituent és també la base de la seva reflexió política doncs és la causa per la que tot ordre socio-polític es fonamenta en un mite, que quan es refusat equival a la desintegració de l'ordre. Que és aquesta ruptura original ve il·lustrat amb l'anècdota de l'antropòleg que arriba a una tribu perduda i els pregunta si entre ells queden caníbals, i li responen que ja no en queden perquè el dia abans se n'havien menjat l'últim. El millor exemple a la nostra cultura d'aquesta funció del mite com cobriment de l'escletxa es trobaria a The Man who shoot Liberty Valance essent Wayne el caníbal que es menja l'últim caníbal. El mite delimita l'espai del sagrat que blanqueja i ens reconcilia amb els crims terribles executats pel poder; ens permet acceptar l'existència de governs que, com diu Ibn Jaldun, lluiten contra totes les injustícies, menys les que cometen ells mateixos

    El sots-títol del llibre defineix el propòsit d'esdevenir un veritable materialista, cosa que per ell és fonamental Zizek veu clar allò que qualsevol, bon, estudi del pensament modern modern mostra clarament: no hi ha una diferència essencial entre el materialisme cientista del XIX i les interpretacions positives de la divinitat. Gran part del llibre es recolza per tant en les aportacions realitzades per la física quàntica, la qual no deixa gaire espai per providencialismes, ni determinismes, l'afinitat és íntima perquè la inaccesibilidad de la profundidad oculta no es simplemente una cuestión epistemològica, sino que puede mostrarse que forma parte de la realidad misma. En el capítol dedicat a aquesta qüestió la física quàntica és identificada com el fonament d'un materialisme sense matèria i una reivindicació, seguint Rovelli, de Parmènides enfront d'Heràclit, que Zizek fa seva però introduint la historicitat en l'univers bloc (amb la qual cosa, em sembla, retornem a Hegel). Una conseqüència important d'aquesta concepció és que en el passat ha de ser així necessàriament inclòs el que no va passar.

    El llibre de Zizek és doncs una defensa del cristianisme que acaba sent de manera molt decidida uan defensa d'Occident, des del punt de vista que cap dels mals possibles que afligeixen la humanitat té una responsabilitat exclusivament occidental, però només Occident ha produït la lluita per l'emancipació. Per exemple, l'esclavisme no és una invenció d'Occident, l'abolicionisme sí. Això és innegable encara que seria escandalós identificar Occident amb l'abolicionisme. Aquesta defensa del cristianisme ve acompanyada d'una critica certament radical al budisme fundada en el lacananisme de l'autor. Les direccions del seu atac són moltes. D'entrada es podria assenyalar la manera en què el budisme es concreta en l'àmbit de la política, generalment de manera força reaccionària. Hi ha també objeccions filosòfiques, dues d'importants: la primera és la seva vessant nihilista, treure el desig de la vida és en el fons perdre la vida, la segona és la seva insuficiència: el nirvana no és prou radical doncs encara que superi el jo, no arriba a l'escletxa constituent. Zizek no compra doncs el tòpic de la religió atea que alguns atribueixen al budisme. Si ho és, no ho és prou

    Els últims capítols estan més clarament dedicats a la política, constituint un comentari de l'actualitat. Entre les coses que val la pena retenir hi ha en primer lloc la seva defensa del vincle entre democràcia i pluralitat, la qual no és simplement una qüestió de tolerància entesa com a indiferència, sinó constatació de què l'antagonisme és allò que manté unida una societat. Reflexiona també sobre la IA que entén com la possibilitat d'un triomf definitiu del Geni Maligne, doncs impossibilita fer el pas posterior al "cogito", pensar en una forma veraç i estable d'un gran "altre". Viure sota el Geni Maligne és, com sabem els lectors de Descartes, estar en unes desagradables "aigues profundes" on no ens podem mantenir. La resposta institucional a aquesta inestabilitat sería, segons Zizek, la cultura woke, un constructe ideològic on es fa del tot palès que la funció de la ideologia no és tant que el poder enganyi al subjecte com que el subjecte s'enganyi a si mateix. Zizek està molt lluny de tot entusiasme post-humanista i de la seva reflexió es desprèn una impossibilitat de la nostra convivència amb intel·ligències sintètiques, que han de ser efectivament una realitat altra. La desaparició de la humanitat passa possiblement per la desaparició de la sexualitat que sería la conseqüència última de la visió del moviment LGTBI com deia Rosen en un altre context parlant de la República de Plató, Radical diversity however is simply another form of uniformity L'oposició del llibre a les tesis woke és molt decidida i difícil de defugir per tots els que tenim una mínima consideració per la cultura psiconanalìtica. Pensar per exemple que "solo sí es sí" significa assumir la idea falsa i gairebé absurda de què el nostre desig és sempre clar per nosaltres mateixos. De la mateixa manera defensar un "sexe segur" és una contradicció en termes des d'un punt de vista espiritual. Finalment, una lectura mínimament seriosa de la psicoanàlisi ens mostra que només en broma podem considerar patriarcal una concepció en la que és central la noció del mort del pare. Zizek en un nota es defineix a si mateix com un comunista de dretes i les últimes pàgines consisteixen en la necessitat d'assumir la defensa de l'estat, cosa que inclou, per exemple, la tan problemàtica per l'esquerra catalana i espanyola, defensa de la necessitat de preservar seguretat als carrers.

    La resposta política última defensada per Zizek consisteix en la fe. Fe en l'emancipació que té com a obstacles en aquests moments el fonamentalisme religiós i la dimensió teològica, fruit de la modernitat hobbesiana i newtoniana, d'allò econòmic. No em sembla tenir cap mena de dubte que aquesta identificació és correcta i més enllà de moments confusos, tampoc em sembla discutible que Zizek té aquesta capacitat, de la que parlava en l'entrada d'ahir, de treure llum a partir de connectar coses que semblen intrínsecament desconnectades. Per cloure, diria, i em penso que és un elogi,que el llibre s'entén millor des de la totalitat, que no des de cadascun dels moments singulars. Si més no, segur que és un elogi per un hegelià.

De matemàtics

 

        L'abundància de males experiències em fa ser cautelós i per això no estic gaire predisposat a dir res d'un llibre que ja he llegit, però no és, en termes editorials, encara una realitat. De totes maneres, aquí faig la crònica del que estic fent i el darrer mes he esmerçat prou hores en la lectura de l'esborrany d'un amic, proper a ser definitiu. Quan sigui una realitat diré alguna cosa més. però ara simplement vull fer notar dues reflexions gens originals però fàcils d'oblidar. La primera és que afortunadament no tenim ni la idea més remota del que es recordarà del nostre temps i del que serà oblidat, però podem tenir clar que coincidirà poc amb el que ara considerem important. Mentre al llibre s'esmenten figures que van emergint molt després de la seva mort, els que ja tenim una vida no del tot curta, podem constatar que molts dels que fa vint anys semblaven importants, ara no són res i de vegades ni els ha calgut morir-se per ser oblidats. La segona és constatar el caràcter fructífer de la interdisciplinarietat cos es mostra en una reflexió que prenent com a punt de partida la matemàtica i la filologia grega acaba dient molt, d'una manera clara i em sembla, que encertada l'estructura de la nostra realitat.

Absalom, Absalom!

 

    Rellegeixo Faulkner per primera vegada des de fa molts anys, no des del temps de la Universitat però gairebé. Em feia una certa mandra que potser diu més del meu cansament vital que no pas altra cosa. El llibre que he triat és Absalom, Absalom! on s'explica la història de Thomas Sutpten i de la seva nissaga, poc prolífica i de la que només perdura la part maleïda per ell mateix, és a dir, la de sang negra. Stumpten és un home d'origen molt humil que arriba a posseir una gran plantació i que exhaureix les seves energies en la guerra civil sense poder després dur a terme la reconstrucció somniada. Em fa l'efecte que a hores d'ara molt poca gent llegeix Faulkner. Tampoc suposo el llegia molta gent abans i a més alguns dels que ho feien, obraven de mala fe, perquè un dels seus legats indirectes més malaurats és l'obra dels seus seguidors ibèrics. Aquesta omissió no em sembla que digui res especialment a favor d'aquests temps. Llegint l'obra em sembla innegable la presència de dos trets que ara mateix no formen part de la major part dels productes corrents : l'ambició narrativa i el tremp moral. Absalom, Absalom! explica quasi bé un segle de la família Sutpten, però cap Sutpten mai s'expressa directament. No accedim als seus pensaments. No hi ha cap narrador omniscient, sinó quatre narradors que tenien un coneixement molt imperfecte, o cap, dels fets esdevinguts. Més enllà d'uns pocs fets que d'entrada semblen tenir poc sentit, el fonament són l'opinió, els prejudicis, la llegenda (si voleu la forma més noble d'esmentar els dos primers ..) El tremp està relacionat amb la perspectiva adoptada per Faulkner, el seu intent de defugir el maniqueisme, defensant alhora la dignitat del seu país (un país que més que un espai geogràfic és una causa) i essent conscient de la seva essencial immoralitat i irredimible culpabilitat. En el temps dels procés vaig llegir alguna literatura sobre la licitud moral del secessionisme i la referència bàsica quasi sempre era la guerra civil americà. Potser per això tendeixo a associar el sud americà i el nostre país, cosa per la que enyoro més un tarannà com el de Faulkner que aquí no veig enlloc.

Adéu a Robert Duvall

 

    Ahir al vespre vaig saber la notícia de la mort de Robert Duvall, un dels actors fonamentals de l'època daurada dels setanta. Duvall va fer fins a cinc pel·lícules en aquell període amb F.F. Coppola. A més de ser Tom Hayden a les dues parts de The Godfather i el tinent coronel Kilgore a Apocalypse Now (cortesia de Clint Eastwood que va refusar l'oferta de Coppola per fer el paper) apareixia a la no menys important The conversation (sense acreditar) i a Rain People on interpretava un policia molt inquietant en un registre molt oposat al que després utilitzaria per fer de Tom Hayden. Duvall però va debutar al cinema en un dels que potser és un dels últims grans títols del Hollywood clàssic, To Kill a Mockingbird on interpretava a a Boo Radley, l'instrument de la justícia i també el rossinyol del títol. El seu Kilgore ens va ensenyar i no ho oblidarem mai que Charly no feia surf. Potser el millor homenatge és que malgrat Brando, Pacino o de Niro, hi ha gent que pensa, com al programa de Garci quan van emetre The Godfather II a la 2, que ell tenia la millor escena de la saga, que podeu veure al clip de més amunt.

The arrangement

 American dream

    The arrangement és una pel·lícula interessant malgrat que fos en molts sentits un fracàs. El seu director Elia Kazan havia probablement aconseguit el seu millor treball en el film anterior, America, America i havia estat absent del cine durant sis anys, en el quals sí havia obtingut un gran èxit, de vendes si més no, amb un novel·la precisament The Arrangement. Kazan prengué la decisió de fer ell mateix el guió i segons considerà ell mateix fou una opció desencertada. La novel·la era massa llarga, el seu punt de vista és que un bon guió normalment neix d'un conte o una novel·la curta, i ell com autor no va saber prendre distàncies no va tallar res i tot va acabar semblant com molt tòpic. A més ell treballà el guió pensant que el protagonista seria l'actor més important per la seva carrera, Marlon Brando, però al final no fou possible, assumint el paper Kirk Douglas. Kazan no fa cap objecció a la qualitat i professionalitat de Douglas, el qual compartia amb el protagonista fictici la seva condició d'immigrant assimilat, però per Kazan la seva personalitat era molt forta i no donava el matis de vulnerabilitat que requeria el personatge i que Brando si era capaç de donar. De fet, la presència de Douglas anava lligada al fet que el film és una producció de primer ordre, i potser hagués treballat millor amb una producció més modesta.

    El film explica la història d'Eddie Anderson i comença amb el seu intent de suïcidi i una crisis psicòtica. Amb freqüents flash-backs veurem que Eddie (en realitat Evangelos Totpoglozou) és un exitós executiu de publicitat, frustrat per haver renunciat a la seva vocació d'escriptor. Està infeliçment casat i té una amant companya de feina, que li retreu el seu conformisme. A més la relació amb el seu pare, que està vivint els seus darrers dies. és problemàtica. Vist tot això hom pot pensar que és l'enèsima revisitació del tema del la inanitat del somni americà. Encertarà. El film es deixa veure bé però de fet tot allò que transmet ja ha quedat clar als deu minuts de pel·lícula. Des del meu punt de vista el major problema és que Kazan era un narrador de vocació clàssica (en un cert moment pensava que podia ser el successor de Ford) i aquí introdueix molts trets d'estil del nou cinema fets pels francesos i fins i tot incursions en l'estètica del pop art, que no li acaben de funcionar.

Snorkel

 

    Vaig al Heartbreak Hotel a veure Snorkel d'Albert Boronat. Fa molts pocs mesos que al mateix lloc vaig gaudir d'una casa en la montaña. Com ell mateix ens va comentar quan varem tenir al final de l'obra l'oportunitat d'agrair-li el seu treball, aquesta és una obra molt diferent, però com l'anterior molt allunyada de la noció de teatre més convencional. Boronat no planifica el joc típic d'actor representant un personatge sinó que els actors exerceixen de narradors des d'una posició que podria ser la seva pròpia o no. Com a l'anterior hi ha un joc sobre la pluralitat, però si allà era de temps, aquí no hi ha modificacions en els temps, sinó articulació de diferents punts de vista, molt variats, des del primer, un filòsof, més o menys, en crisi existencial, al d'una ampolla de KH7, trencadora del caràcter idíl·lic d'un estany a la muntanya. Com a l'obra anterior hi repeteixen Xavier Beltrán i Sergi Torrecilla incorporant dues actrius Cristina Celada i Lara Salvador

    El Snorkel no és una activitat de risc. Consisteix a mirar per sota de la superfície però sense anar gaire massa lluny d'aquesta superfície, el limit de la qual sobrepassem però sense apropar-nos de fet a l'abisme. Aquesta actitud no està limitada només a aquesta pràctica recreativa, per Boronat és un perfecte metàfora de com els personatges de les seves narracions s'enfronten a l'existència i la humanitat als nostres reptes col·lectius. En part Snorkel és una obra, segons l'autor, sobre la crisi ecològica, però evidentment no hi ha cap mena de propaganda ecologista, potser perquè Boronat està en línia de Gray i pensa que allò activat pels humans, ja no el poden aturar els humans. A mí de les narracions, m'ha potser interessat més com tots fem alguna cosa com l'esnorkel, quan ens plantegem la recerca de l'autenticitat, (la pseudo-noció més enredaire del segle passat?) cosa de la qual es parla al començament de l'obra i em sembla que també en tot el seu transcurs.

The Killers

         Torno a veure The Killers, en la versió de 1946 de Robert Siodmak ( hi ha un altre igualment memorable de Donald Siegel a la dècada dels seixanta). El film desenvolupa una historia d'Ernest Hemingway i de fet el nom del nobel americà és el primer que apareix als títols de crèdit. Siodmak no figura entre els directors americans conceptuats com gran autors. Possiblement això no li amoïnava perquè ell confessà ser un home feliç en el seu període com assalariat de la Universal i quan el sistema es trencà deixà Hollywood. Abans d' Amèrica però havia fet moltes pel·lícules a França i a Alemanya on havia començat la seva carrera de director treballant en col·laboració amb Billy Wilder.

    The Killers és el més recordat dels seus films i una de les millors obres del cine negre americà. L'originalitat del film rau en què explica la història al reves. El film comença amb la mort del seu protagonista que es deixa pràcticament matar per dos pistolers sense cap voluntat de resistència. Com que havia un segur de vida, un agent de la companyia investiga la seva mort, per esbrinar que ha passat. L'escena inicial quan els dos pistolers (un d'ells és William Conrad que després seria molt famós a Espanya com a protagonista de la sèrie televisiva Cannon) entren al petit restaurant on acostuma a sopar i intimiden el personal i els clients del centre segueix sent de les més tenses mai rodades a Hollywood. La pel·lícula revelarà que la causa de la mort de l'home, un ex-boxejador anomenat "el suec", és una traïció amorosa, provocada per una dona certament dolenta. El film es situa com un noir d'inspiració clarament romàntica, i en aquest sentit és prou diferent dels que farien altres directors del gènere amb la mateixa procedència que Siodmak com Lang o Wilder. El film serviria tot ell per ensenyar com enquadrar els personatges i en aquest sentit Siodmak es revela com un artista excepcional. El film però en gran part ha quedat en la memòria cinèfila pels seus protagonistes. El suec fou interpretat per un jove que debutava com a actor, Burt Lancaster, el qual interpretà un paper més aviat allunyat de la que després seria la seva imatge més habitual. Hi ha molts films americans sobre perdedors, però pocs amb un perdedor tan perdedor com el suec. L'agent d'assegurances és el personatge sobre el que s'articula la narració i ho interpreta Edmond O'Brien, de solvència indiscutible i la noia era Ava Gardner, que només tenia 24 anys i tenia més fama pels seus matrimonis (amb Mickey Roonie i Artie Shaw) que no pas pels seus treballs cinematografics. Aquest fou el seu primer paper memorable i la seva presència és impressionant i indescriptible.

The Holdovers

 

    The Holdovers és el darrer treball del cineasta Alexander Payne, un home que dilata molts els seus treballs. Jo no l'he seguit gaire, recordo haver vist, curiosament, a Madrid, los descendientes, que no em va acabar de fer el pes. En canvi, va ser molt més positiva la revisió de Nebraska de la que parlava fa poc. The Holdovers em va deixar una impressió bastant propera a la de Nebraska, L'acció s'inicia en una High School d'elit al començament de les vacances de Nadal. Estem a Nova Anglaterra, el 1970, El centre és un internat i el nadal significa una diàspora quasi general, però no del tot. Alguns alumnes per raons diverses no poden ser acollits per les seves famílies i han de restar al centre sota la tutela d'un professor, diguem-ne, de guàrdia, una guàrdia que dura totes les vacances. El professor agraciat és Paul Huhnman obertament impopular entre l'alumnat, compromès amb el rigor acadèmic d'una manera inhabitual i amb una vida privada pràcticament inexistent. A més no està ben vist per la direcció doncs va gosar suspendre el fill d'un senador i donant de la institució. Es queda amb cinc alumnes i l'ajut de la cap de cuina, una dona negra de dol, perquè el seu fill, exalumne del centre, acaba de morir al Vietnam. La pel·lícula descriu la convivència entre l'heterogeni grup fins que en un gir de guió que no veig del tot clar , quatre dels nois poden deixar el centre i és queda només un, Angus Telly, que hi és, perquè la seva mare vola aprofitar les vacances per tenir una lluna de mel amb el seu nou marit. Angus és un noi intel·ligent problemàtic i molt traumatitzat per la seva situació familiar. La mare va deixar el pare quan aquest va haver ser internat en un psiquiàtric per esquizofrènia i la seva estratègia de supervivència consisteix en esborrar aquest període de la seva vida, cosa que no li ajuda a exercir de mare. La pel·lícula guanya volada a partir del moment en què es centra en els tres personatges principals. No abandona el seu caràcter de comèdia però esdevé més agredolça perquè la vida dels tres protagonistes és més aviat desgraciada. El cas de la dona i el noi és evident. No tant el del professor que és un home en cert sentit feliç però ho és des d'una alienació del tot assumida. Paul fou estudiant, becat, de la institució on treballa, a la qual torna després de la universitat. Constitueix per tant la seva única llar, no tenint cap mena de família.

    Payne confirma amb aquest film el que es feia palès amb Nebraska. És un bon narrador, el flim flueix creant un temps narratiu que captura a l'espectador i és un bon retratista de les emocions i els sentiments humans. Això implica ser un bon director d'actors i més enllà del nominat a l'Oscar, Paul Giamatti, tant el noi, Dominic Sessa, com la cuinera, Da'vine Joy Randolph estan a la seva alçada. Evidentment allò que més m'ha interessat és el personatge del professor. Sovint els films centrats a la figura d'un professor, s'interessen pel professor "guai", aquest no és el cas del film. Paul no empatitza gens amb els seus alumnes, nens més aviat "pijos en bona mesura per un evident ressentiment de classe, doncs, en el film l'Amèrica dels setanta es mostra com un país dividit per una guerra de classes i els tres protagonistes estan a la banda dels perdedors. El tipus de professors que es retrata no m'és del tot aliè i he conegut gent propera, els que idealitzen la seva feina i amb això troben una manera de suportar una vida que no va enlloc. Les crítiques parlaven de film nadalenc i per això el comparaven amb el film més nadalencs de tots els films nadalencs, It's a wonderful life. Jo aquesta relació no la sé veure més enllà de que tots dos passen al Nadal. Hom pot parlar de final feliç a tots dos, però amb una tonalitat diferent. Paul és ateu i aquí no hi ha res de sobrenatural. Però sobretot la diferència és que al film de Capra, la felicitat abastava (quasi) tota la comunitat de Bedford Falls, i aquí els tres protagonistes segueixen sols i el final feliç consisteix en guanyar alguna opció més d'orientar-se a la vida.

Dones, revolució i decadència

 

Ahir a la sessió del grup d'Hermenéutica i Platonisme es comentava el llibre vuité de la República i el ponent Bernat Torres, ens feia notar la simetria en el primer bloc del text, que comença i acaba parlant de l'estatut de les dones a la ciutat. Tots els que érem enllà, i més enllà de nosaltres els que saben realment d'aquestes qüestions, tenen clar que als diàlegs platònics no existeix la casualitat, tot i que de vegades ens puguin mancar les claus per entendre'ls de debò. El que explicava el Bernat des del meu punt de vista és una conseqüència de que, efectivament, la gran qüestió plantejada per Plató és la destrucció de l'estructura familiar. No hi ha canvi real i profund que no la tingui com a condició. Aristòtil mateix, el tarannà del qual no tenia res de revolucionari, era ben conscient com es manifesta a la Política. Què la família sigui una institució suprimible no és una pregunta amb una resposta evident. Si entenem que Plató ho considera possible, aleshores, com veia bé Rosen, el seu pensament s'endinsà en una regió ombrívola on es fan necessaris genocidis i altres coses lletges.

En el nostre temps hi ha hagut dos intents seriosos de suprimir la família. El primer vingué, o havia de venir, després de la revolució d'octubre i el fet és que els comunistes no foren capaços d'arribar fins al final, de destruir per complet les estructures familiars i el vell mon va tenir així una continuïtat en el nou (Slezkine ho explicava molt bé). Aquest va ser el més directe. Fracassà i certament els bolxevics no estaven mancats de crueltat i determinació. El segon ha estar aparentment més folklòric però potser al capdavall més exitós. Té com a punt de partida les ideologies d'alliberament personal del seixanta (el hyppisme per entendre'ns) però troba el suport no pas dels bolxevics irredempts sinó de les ostes del neoliberalisme triomfant. Jo en vaig tenir consciència al Londres de la primera dècada d'aquest segle però a hores d'ara, això també val per Barcelona o Madrid. La desaparició de la família ja és un fet. El que tenim ara, però, sembla molt pitjor i és just el contrari d'allò al que semblava aspirar Sòcrates.

De cecs i de folls

    Com explicava a l'entrada de fa tres  dies a més de la nit de divendres recordo dues trobades amb el shakesperià rei Lear. L'estrena del film de Kurosawa, i la representació de la RSC. El film acaba amb la imatge del jove cec perdut en un castell abandonat, el resultat necessari d'un temps on són els folls els que guien els cecs. Llavors el geni de Shakespeare em semblava l'expressió d'una amenaça arrelada a la situació humana, però segurament no tenia el sentiment real de què fos inevitable. Avui en el temps de Trump i Gaza i tot plegat em sembla una descripció exacte de la situació, tant pel que fa els cecs, tots nosaltres, com pel que fa als folls.

 

Recordant Kelly

 

    2 de febrer és el natalici dels dos membres de la que havia estat la parella més mediàtica del segle XXI, Shakira i Piqué. També el de gent que m'estimo i, com deia un inspirat rapsoda, unos que vienen otros que se van (la vida sigue igual) el mateix dia que es produí aquest naixement va morir Gene Kelly. Avui fa trenta anys. No cal pensar gaire com fer un homenatge a la seva figura, perquè ell mateix (junt amb Jacques Demy) va fer el millor possible a les Mademoiselles de Rochefort, la pel·lícula que a hores d'ara triaria per endur-me a una illa deserta on només em deixessin dur una. L'escena és en el clip de més amunt.

Casting Lear

Divendres va arribar a Vilanova la producció del madrileny Teatre de la Abadia. Casting Lear., un dels exercicis teatrals més interessants i originals dels darrers temps. La base de l'obra és el Rei Lear de Shakespeare, en la versió castellana de Juan Mayorga. L'autora, directora i anima de la representació és Andrea Jiménez i en ella assistim, tant a una representació del Rei Lear com una reflexió del seu significat i del fet teatral mateix desenvolupada per l'autora. Jiménez projecta en la reflexió sobre l'obra la seva experiència personal. Filla d'un empresari de la construcció dels que tenien el mon als seus peus a finals del segle anterior, va contrariar la voluntat del seu pare per dedicar-se al teatre, cosa que li va valer ser repudiada i apartada de la família. És clar doncs que el seu paper ha de ser el Cordelia, la filla repudiada de manera injusta en l'escena d'obertura de l'obra. De fet, però fa un altre paper en un moment puntual, el del bufó, l'únic altre personatge que gosa dir la veritat a Lear i que curiosament mai comparteix escena amb Cordelia (podria ser que en els temps de Shakespeare tots dos papers fossin representants pel mateix actor) Jiménez es declara al principi de l'obra seguidora del principi de Peter Brook de què un acte teatral només requereix un espai buit i algú que l'ompli. Però en Rei Lear cal un actor per fer de Lear. Aquest actor cada nit ha estat un de diferent que arriba al teatre sense saber ben bé que li toca fer. i que fa la representació per primera i última vegada, és a dir, com tots representem per regla general les escenes que ens toquen viure. A Vilanova l'actor fou Fermí Fernández al qual li havia perdut la vista des de feia molts anys. Com que per regla general els actors no es saben el text shakesperià de memòria, hi ha una tercera presència a l'escenari fent la funció del perdut i entranyable ofici d'apuntador, però ajudat de la moderna tecnologia del "pinganillo". Fernández i Jiménez representen les escenes, però a més del diàleg de Shakespeare podem sentir les seves indicacions al personatge de com ha d'actuar i les seves reflexions sobre l'acció. Evidentment, són 90 minuts, es presenten les escenes entre aquests dos personatges i es prescindeix de trames secundàries com la de Gloucester

    Lear és evidentment una obra inexhaurible. Jo he tingut la sort de veure a IanMcKellen representant-la a Londres, però allò que més m'ha marcat ha estat la primera versió que vaig veure no pas en un teatre sinó filmada, la magistral Ran de Kurosawa. Jiménez ha vist aquest film i tots els possibles per desenvolupar un camí molt propi. Kurosawa utilitzava Shakespeare com a base d'una inquisició metafísica, Jiménez, es mostra sensible a allò que l'obra té de premonició del teatre de l'absurd, però es centra en el conflicte familiar, per això abans de començar l'escenificació de Shakespeare li preguntà a Fernández com es considera com a pare i la relació que tenia amb el seu pare. El moment culminant és l'escena de la reconciliació entre pare i filla, quan es troba amb la seva pròpia limitació. Cordelia perdona al seu pare i ella que també voldria perdonar al seu se n'adona de què no sap com. La pregunta no té una resposta òbvia. Malgrat haver estat educats, quasi tots, en una religió que fa el perdó obligatori, cap tenim una noció massa clara de com es perdona i potser, com es va preguntar Fernández, ni tan sols és clar si de fet arribem mai a perdonar.

    Tot plegat fou una gran nit. Imagino que en primer lloc per en Fernandes, que va patir però se'n va sortir molt bé en un registre del tot oposat al seu rol habitual de comediant. Però, sobretot, per l'Andrea que fa un desplegament de talent i energia ' se'n surt plenament mostrant la completa actualitat del text shakesperià.

A Bronx Tale

 

    A Bronx Tale és el primer film de Robert de Niro, que només va fer un altre després. Explica la història de Calogero un nen i després un adolescent d'una família humil del barri del Bronx que viuen del sou del pare com conductor d'autobusos. Calogero té un pare dels que podríem dir exemplars, un home honest, treballador i de fortes conviccions morals, però el seu paper es veu qüestionat quan entra a la vida del seu fill Sonny un dels caps mafiosos locals que vol recompensar el nen en agraïment per no haver-lo delatat després que el nen el veiés cometre un assassinat a sang freda. Sonny sempre havia tingut un viu interès per l'heroi del barri i així Sonny acaba esdevenint una mena de "pare" alternatiu i canviant la perspectiva del nen sobre els Yankees. Estem doncs en una història d'aprenentatge on el jove ha de fer una tria entre una vida de de honestedat però també grisor i precarietat i un altra de riquesa, diversió, un únic valor moral, la lleialtat al cap, però també de risc permanent perquè la mort és una possibilitat sempre a l'aguait i la lleialtat és important perquè, de fet, és ben rara.

    En comparació amb altres films del període sobre la mateixa temàtica, A Bronx tale, és una pel·lícula optimista doncs al final Calogero ha tret realment profit tant del pare real com de l'alternatiu i hi ha una certa reconciliació entre les dues figures enfrontades. El film és de 1993 i quan el veus és fa difícil no pensar en Goodfellas que era prou recent. Això evidentment predisposa a veure'l, Comparteix amb el film de Scorsese l'interès, gairebé antropològic per la gent del barri, sovint penses que podrien estar tant en un l'una com en l'altra pel·lícula, una banda sonora de músiques del moment on es desenvolupa la història ( finals dels cinquanta i els seixanta) prou encertada, aquesta, i una tendència a utilitzar llargs tràvelings, tot i que de Niro sigui més moderat. De Goodfellas repeteixen Joe Pesci, en una breu intervenció al final i De Niro que fa un personatge del tot oposat al Jim Conway de Goodflellas, doncs és el pare conductor. Tot i el oposat tarannà moral la seva manera de parlar i moure's tampoc és tant diferent. El seu oponent és Chazz Palminteri que era també l'autor de la història on es basa la pel·lícula. i obtingué un gran triomf doncs a més que la seva interpretació fou prou bona, els diàlegs del films mostren que la història estava prou ben escrita.

La distance

 

    S'ha representat dos dies al lliure de Gràcia, la distance una obra escrita i dirigida per Thiago Rodrigues del que l'any passat varem poder veure també dos treballs a Barcelona (la seva versió d'Hecuba. i el cor dels amants) La distance explica la història d'un pare i una filla. Tots dos havien estat molt units perquè la mare va morir quan la nena tenia dos anys. Ara hi ha una gran distància entre tots dos perquè el pare és a la terra (una terra que podem imaginar devastada doncs es parla de tres grans col·lapses patits i se n'espera un quart) i la filla al planeta Mart, doncs forma part del primer contingent enviat per colonitzar el planeta vermell. La idea del contingent es formar una nova humanitat que pugui fer tabula rasa. El pare ha d'assumir doncs que es tracta d'un viatge, en principi, sense retorn possible ni desitjable. Però allò que no pot acceptar és que una part del programa consisteix en esborrar els records del passat dels colonitzadors com a requisit per a fer l'esmentada tabula rasa. Intentarà doncs que la noia renuncii a la seva estada a Mart, encara que pel que s'explica tampoc estigui gaire clar el sentit de tornar a una terra moribunda.

    La distance ens parla doncs d'una distància física, però l'autor assenyala que aquesta és una metàfora de la distància emocional entre dues generacions, la més jove de les quals està impossibilitada de mantenir vincles amb el passat, per la incertesa del seu futur. L'escenari és una plataforma circular que està en moviment (més o menys ràpid) tota l'obra i els dos actors es situen sempre lluny de l'altre, perquè no hi ha pròpiament diàlegs (estan massa lluny) sinó intercanvi de missatges com els que ara fem amb els missatges de veu de Whatsapp encara que no parlem amb Mart. Separant hi ha un tronc d'arbre i una mena de roquer, formant un conjunt bell en la seva simplicitat. La filla és Alison Deschamps i el pare Adama Diop, un dels actors més carismàtics de l'escena francesa. Juga un paper important la cançó de Caetano Veloso, sonhos (es pot sentir al clip de més amunt) que tenia una significat especial doncs era un referent per tots dos ( la mare de la noia era brasilera). La darrera vegada que sona la filla ja no la reconeixerà ni de fet serà capaç de recordar l'idioma de la cançó. Vaig gaudir de la representació, però no em va interessar tant el tema ecològic o el problema intergeneracionaal com la qüestió de la tabula rasa (un ve d'on ve). Fins a quin punt podem assumir aquest esborrament del passat quan decidim o sentim que és imprescindible, en el sentit de condició necessària de canvis reals, altrament dits, revolucions? O, dit d'una altra manera, justifica la revolució el sacrifici de la nostra identitat més íntima? Mentre veia l'obra vaig recordar la casa eterna de Yuri Slezmine i la seva tesi de què el fracàs de la revolució soviètica va venir de no ser prou radical, d'haver mantingut masses coses de la cultura antiga. En el fons és aquest el tema de Dr. Zivago, la impossibilitat de preservar cap espai íntim mentre es viuen "temps interessants". (un dilema al que jo no m'he hagut d'enfrontar doncs el temps de la meva joventut i maduresa no fou interessant i ara que venen tampoc queda gaire espai íntim a preservar)

Maria Magdalena

 

Al TNC veig Maria Magdalena de Michael de Cock l'obra dirigida per la directora de la institució Carme Portacelli. L'obra efectivament gira sobre la figura evangèlica explicada per una catedràtica que investiga sobre ella, mentre pateix una crisi familiar provocada pel que seu marit demana la custodia de la seva filla després d'un accident domèstic. Això permet una certa identificació entre la seva figura i la de Magdalena reforçada perquè l'únic personatge masculí que apareix és un taxista brasiler que respon al nom de Jesús i que en algun sentit sembla d'un altre món. La catedràtica Miriam és Ariadna Gil, el talent de la qual és indubtable. Els seus companys estan bé i alguns em semblen bons ballarins, doncs, en alguns moments es balla. La producció és cara i llueix. Tot això em fa l'obra més decebedora. La idea més important sobre la que gira és que la religió cristiana té un problema amb la femineïtat. Com un gran descobriment no és. Si més no, és una cosa que donava per molt sabuda quan vaig estudiar una mica el mon antic, fa quaranta anys. L'altre punt és que el text en molts moments agafa un punt demagògic que no calia i que fa poc servei a la causa de la femineïtat De fet, un dels `punts bàsics per mostrar el menysteniment de les dones, evident i indiscutible, és la ignorància, també indiscutible, del personatge de Maria Magdalena, però no sé si hi hauria gaire diferència si es preguntés sobre Sant Pere o Sant Joan. La ignorància sobre el passat cada cop més és la regla i no l'excepció i, malauradament, la possibilitat de invencions de tota mena. Tanmateix, l'obra em va servir per saber que Maria Magdalena havia estat declarat apòstol d'apòstols pel Papa. l'any sense cap gràcia de 2017. Aquesta declaració no contradiu per res els evangeñlis canònics, però només té sentint des de l'acceptació d'una certa autoritat als apòcrifs.