Comiats molt sentits

 

    Passar anys és anar descomptant presències. Sempre ha estat així, però potser és més dur en un mon envellit, més solitari i més feble. Jo vull acabar l'any recordant dues pèrdues ben sentides. La primera la del meu sogre, Abelardo Manzano. Treballador metal·lúrgic, afiliats molts anys a CCOO. Treballà de jove a Alemanya, i més tard a la Magefesa de Laredo i a la Renault de Valladolid. Futboler i madridista, em va dispensar un afecte que segurament no mereixo i va posar sempre tot el que va poder perquè els anys que vaig viure a Valladolid em sentís com a casa meva. El segon, és el meu cosí germà, en Josep Rosselló Ramírez, fill del Poble Sec, apassionat dels cotxes i de l'astronomia i, segurament, una de les persones de millor tarannà que he conegut mai. El Pepito va ser una presència significativa en la meva infància i recordo quan venia a casa a jugar amb mi a l'Escalèxtric (per ser exacte, perquè veies com jugava amb el meu pare). La diferència d'edat (onze anys) i trajectòries molt diferents van fer que no es hàgim relacionat tot el que caldria, però sempre que ens vam veure la sensació que vaig tenir fou d'una gran proximitat. No oblidaré mai la seva expressió de pena, la darrera vegada que va veure el meu pare (amb el que compartia nom) poc abans de la seva mort. Descansin en pau tots plegats.

Charles Ray Thomas

 

        Veig el documental de TV3 dedicat a la figura Charles Ray Thomas, el jugador de basquetbol que va estar al Sant Josep, al Barça i al Manresa a la dècada dels setanta. Jo recordo veure'l jugar la primera vegada que vaig anar al Palau. que estava acabat d'inaugurar i feia molt de goig. Thomas i Carmichael eren els dos americans amb els que s'intentava redreçar una secció que de fet havia arribat a desaparèixer. Es començava a plantar una mica de cara al Madrid, dominador indiscutible, però es trigarien molt anys encara a guanyar algun títol. De fet, Carmichael és el jugador estranger que més temps ha estat al Barça, on es va retirar, però mai no en va guanyar cap . El documental però parla de Thomas i no només de la seva trajectòria com jugador, brillant però curta, com de la seva vida posterior. La seva vida va canviar després d'un partit a la pista del Real Madrid on va patir una lesió molt seriosa i de recuperació incerta que li afectava al genoll. Thomas sempre s'havia centrat en el Basquet i la impossibilitat de recuperar-se va suposar un camí de decadència. Primer va perdre la seva família, dona i dos fills, que un dia es van tornar al seu país. Després va tornar ell i va estar vint anys als carrers de New York, vivint com un homeless i amb adiccions diverses. En algun moment se'l va donar per mort però no era cert. Va contactar amb una organització humanitària que el va ajudar a desintoxicar-se i es va establir a Amarillo, fent treballs a la construcció i coses així. Un dia, un accident li va fer perdre els dos peus i des de llavors vivia en una mena d'asil on explicava que havia estat una figura al basket universitari i europeu. Ningú. no se'l creia gaire llevat d'una treballadora del centre que entre alguns records que guardava va trobar el nom de Carmichael i va contactat amb ell per Facebook. Carmichael es va desplaçar a Amarillo i el va poder abraçar després de 35 anys Després ja va ser contactat per periodistes de Barcelona com l'autor del documental i reprendre la relació amb un dels seus fills. En principi segueix viu, no així Carmichael que poc després va patir un càncer de pàncrees fulminant. El documental m'ha recordat el mon del basket que vaig començar a seguir una mica llavors, però  el que més m0ha cridat l'atenció, i l'indicador del canvi més gran entre aquell temps i nosaltres,  és el fet que en els dos anys entre la seva lesió i el seu retorn als EUU, un període d'enfonsament total, ningú semblava haver-se plantejat la possibilitat d'alguna mena de tractament psicològic Sembla com si fa cinquanta anys la psicologia encara no existís i, de fet, si no estic errat a nivell universitari una mica era així, doncs era una branca de la llavors anomenada "Filosofia y Letras".

Adéu a Brigitte Bardot

 

    No tinc gaire més records cinematogràfics de Brigitte Bardot que aquest film.  La resta del que hagi pogut veure, que no és gaire, ho he oblidat. Però si m'obliguessin a triar i m'hagués de quedar amb unsol Godard, malgrat Pierrot le Fou i a bout de souffle, potser a hores d'ara em quedaria amb aquest film, que vaig descobrir al BFI fa molt anys. Més enllà del seu treball com actriu, sense ella és evident que no hi hauria film. La música de Delerue que acompanya el breu clip podria servir com una marxa fúnebre, però, com quasi tots els films dels Godard jove, Le Mépris és un film sobre la mort i sobre les morts.

Run for Cover

    Run for Cover és el tercer dels westerns dirigits per Nicholas Ray. Menys recordat que els dos anteriors, la llegendària Johny Guitar i The Lusty Men que fou potser el millor treball de Mitchum, és un film que té molt d'interès i resulta molt representatiu dels interessos del seu autor. Es podria dir que és una barreja de Johny Guitar i del major èxit que mai va tenir, Ray Rebel without a cause. Com a la primera el protagonista principal és un home que ha assumir el pas del temps i la necessitat d'adquirir l'estabilitat emocional mínima per viure que anomenem maduresa. De la segona coincideix en el tema de la joventut extraviada i desarrelada utilitzant el mateix actor, John Derek, amb el que havia comptat en el seu primer treball sobre aquest tema, Knock at any door .

     Run for cover explica la història de Matt Down un ex-presidari sense gaire direcció que es troba amb un jove anomenat Davey Bishop. Tots dos són confosos amb el atracadors d'un tren quan de fet anaven a tornar els diners del pretès robatori Estan a punt de ser linxats i el jove queda amb una coixera permanent. Aclarit els fets Matt acaba assumint el paper de sheriff del poble i també el de pare, putatiu, del jove, que coincideix en edat amb la del fill que va perdre. El fa el seu ajudant però no es capaç de fer-li superar el seu ressentiment i el seu distanciament causarà un final tràgic per tots dos i, a més, fatal pel noi. El film està rodat amb elegància i es beneficia d'una història ben estructurada i de tenir com a protagonista el gran James Cagney. Fa poc,vaig sentir Clint Eastwood dient que considerant tota la història del cine americà, Cagney havia estat el número 1. Aquest film serveix per corroborar l'afirmació d'Eastwood. Cagney era capaç de marcar el ritme dels films amb els moviments del seu cos, cosa que potser només Chaplin, en un registre molt diferent era capaç´de fer. Això ocasionava una autenticitat indiscutible. Malauradament pel film de Ray, Derek, com a actor, estava molt lluny i el film se'n ressent, perquè mancat de credibilitat el fa poc creïble en molts moments. 

Actualitat de Guy Debord

 

        L'aspecte que més m'ha cridat l'atenció en els Comentaris a la Societat de l'espectacle de Guy Debord, és la importància que li dóna a la noció de Mafia. El revers de la societat de l'espectacle, és que allò important passi el més amagat possible. La primera es complementa amb la segona. Com, molt platònicament diu el personatge de Vito Corleone al primer The Godfather, allò que compta és moure els fils, cosa que mai no s'ha de deixar veure. Debord va escriure els seus comentaris el 1988. Des de llavors ha plogut molt i moltes coses semblen confirmar la seva intuïció. Així, per exemple, sabem que Bèlgica està molt a prop d'esdevenir un estat fallit. Bèlgica, país germà en el sentit de sotmès a una tensió nacional irresoluble, però centre institucional i financer d' Europa. Malgrat tota la propaganda absurda, tenim cada cop elements per a saber que la guerra d'Ucraïna va més de negocis, de "bussinessi" com deien també al film de Coppola, que no pas de defensa dels valors occidentals. Fou així en un principi, lucratiu per gent com Boris Johnson, i ho ha seguit estant després com ho acrediten les notícies cada cop més difícil d'amagar sobre la corrupció del govern ucraïnès, directament relacionada amb el fet constatable que els grups de delinqüència organitzada d'Occident, cada cop tenen millor armament, conseqüència de les "desviacions" d'allò destinat a Ucraïna. També, me'n recordo de Roberto Saviano, explicant la facilíssima penetració de la Mafia italiana a l'estat espanyol i, certament, allò que sabem de com funcionen els nostres polítics té com a mínim un cert aire de família.

La corona d'espines

 Al TNC veig la Corona d'Espinas, l'obra escrita per Josep Maria de Sagarra el 1930. És una obra de la mena de les que imagino que ha de representar un teatre nacional, en el qual els clàssics del país han de ser una presència constant i cap dels possibles clàssics és més clàssic que en Sagarra. A més l'obra coincideix amb el programa del curs actual del TNC, perquè efectivament el tema bàsic de l'obra és la violència del que podem anomenar Patriarcat. L'obra es situa a Solsona el 1793, Recordem que aquest és el moment àlgid de la revolució francesa, però Paris llavors era molt lluny de Solsona. L'obra ens descriu els mecanismes amb els que el senyor de Bellpuig, un noble en hores baixes econòmicament parlant, vol redreçar la seva situació econòmica mitjançant un matrimoni pactat del seu hereu amb una família amb possibles. L'hereu en principi és el seu nebot però aviat sabrem que en realitat és fill seu i de la criada de la família, Marta. El jove Eudald ha estudiat a Paris, es sent allunyat del mon, percebut com arnat de l'"oncle", i té una relació amb una jove local de classe més baixa, amb la qual sembla que s'està reproduint la relació entre els seus ignorats pares.

Sagarra aquí ens ofereix una mena d'obra poc relacionable amb el teatre que estava sorgint llavors a Europa. La temàtica i la tècnica teatral és clarament decimonònica. En aquest sentit contrasta amb la seva tasca a una novel·la com Vida Privada, del tot equiparable a models narratius gens clàssics. És com si Sagarra s'hagués proposat de ser més d'un escriptor, potser per tal d' omplir els buits evidents a la història del país. L'obra pot resultar fatigant pels que estiguin cansats del teatre més convencional, però els versos de Sagarra són un motiu suficient perfer  la visita al TNC recomanable i, per poc que s'estimi la llengua catalana, necessària. El treball escènic i les interpretacions són correctes i destaquen les belles reproduccions que constitueixen el teló de fons de tres paisatges de Claude Lorain, l'original dels quals es troba al Museu del Prado.

Campo francés

    Campo francés és la cinquena novel·la del laberint màgic de Max Aub. L'obra comença amb una descripció de l'exili republicà al final de la guerra per passar després a descriure el començament de la guerra mundial i l'esfondrament de la república francesa. Literàriament és del tot diferent a les novel·les anteriors. Aub la descriu com una novel·la dialogada i en el pròleg apel·la a l'autoritat de Pérez Galdos, el qual havia parlat de fusionar la novel·la i el teatre. El llibre, de fet, conté només diàlegs amb una breu indicació dels llocs on es desenvolupen. Recorda més, per tant, un guió de cinema, segurament influít pel fet que durant la guerra Aub treballà amb Malraux, assumint tasques de guió a la filmació de L'espoir. Era una elecció valent, perquè Aub era un mestre en les descripcions com quedava molt palès a les obres anteriors, des del seu Campo Cerrado. L'edició que he llegit, de Ruedo Ibérico, conté molt suport gràfic, fotos del moment, cosa relacionada amb el fet de la renuncia a descriure de Aub, ell l'explicà per la potent memòria visual que tota tenim d'aquest període. 

    Allò que sí em sembla recuperar del primer és que aquí també podem parlar d'una mena de "Bildungsroman", el protagonitzat per Julio Hoffman un modest comerciant apàtrida que només aspira a viure sense embolics i que acaba sent detingut i internat en un camp de concentració dels oberts pel govern francès. Hoffman passarà d'una completa estupefacció, ell pensava que feia el que calia fer i ho feia bé, a començar a tenir consciència de que cap home és una illa, que deia aquell, i que, per citar una frase de l'època, hi un sentit en morir dempeus que és més gran que el de viure de genolls. De totes maneres, el seu aprenentatge acaba sent tan infructuós com el del Rafael López Serrador de la primera novel·la.

    Com a document històric Aub mostra bé el desgavell que suposà la política del govern francès i com aquest es va deixar guiar per la xenofòbia i el pitjor nacionalisme. Lemaitre a la tercera novel·la de la seva trilogia ens havia descrit aquests camps on van ser internats tant elements d'extrema dreta, sospitosos per tant de col·laboració amb l'enemic, com comunistes, igualment sospitosos després del pacte germano-soviètic. La descripció de Aub és molt amarga i mostra molt bé com des d'uns primers moments d'indefinició, camps com el de Vernet, on acaba la novel·la, esdevenen camps de concentració i treball forçat. Per cert, l'escenari on acaba discorrent la major part de la novel·la és Roland Garros, que havia passat a ser el principal centre d'internament de la capital francesa. Em sembla important assenyalar que en el llibre apareixen personatges de l'exili espanyol, però no són la part central. El drama espanyol d'alguna manera s'havia ja dissolt en un drama més universal i a més, i això també està prou reflectit, el pacte entre Hitler i Stalin provocava ens els perdedors de la guerra espanyola, el sentiment de què la seva lluita ni tan sols havia tingut sentit.

 

Futbol i saviesa heracliteana

 

Laporta: "Me echaron de los Maristas por ausencias reiteradas, faltas de respeto y robar exámenes"

Diria que va ser Heràclit el que va dir que el caràcter d'un home era el seu destí. Certament, el destí de Lapòrta m'és ben igual. El del Barça no tant

El capitalismo de la fragmentación

    Llegeixo el capitalismo de la fragmentación de Quim Slodobian, reconegut historiador de las Ideas. És un llibre recomanable per diferents motius. L'autor fa una recopilació, no sé si exhaustiva, però sí molt extensa, dels diferents intents de realització, amb major o menor grau, del dogma neoliberal, construint societats on tot el poder el tingui el mercat i es pugui prescindir de l'estat o aquest tingui un paper com a molt residual. La clau per fer-ho ha estat generalment la creació de zones on les lleis de l'estat deixaven de tenir competència i el govern era exercit per corporacions i empreses. El punt de partida del seu periple és Hong Kong i la seva consolidació com centre internacional de les finances a la darrera part del segle XX, en gran part fet possible pels "germans" xinesos de la República Popular. De aquí el recorregut segueix per Londres i el seu Dockand, recordant que la City en realitat no és exactament part del Regne Unit, Singapur, els "bantustans" amb els que la República Sud-africana de l'apartheid volia blanquejar-se i satisfer els imperatius descolonitzadors de la legalitat internacional, els intents de revifar la confederació sudista de finals del segle passat, l'evolució de l'urbanisme segregador als Estats Units, el principat de Liechtenstein, un país on no només hi ha propietat privada sinó que és en ell mateix una propietat privada, Somàlia, on hi hagué una insòlita aliança entre capitalistes llibertaris i el règim tradicional de clans, Dubai, Hondures i finalment els intents de comprar illes i fundar règims virtuals en Internet, al Metavers.

    La primera referència teòrica utilitzada és Milton Friedman, que fou un gran propagandista de les virtuts del règim de Hong Kong i després s'esmenten molts d'altres teòrics d'aquest corrent libertarista fins a l'inefable i quasi totpoderós Peter Thiel. Les seves idees no són pròpiament discutides, suposo que perquè algú amb una certa solvència intel·lectual com l'autor difícilment pot considerar-les de manera seriosa. El llibre hauria de ser una lectura obligatòria pels que, si encara existeixen, defensen l'existència d'un lligam entre capitalisme i democràcia. La veritat és que cap dels referents esmentats pensa que existeixi aquest vincle i de fet en molts casos consideren incompatible la llibertat i la democràcia. Allò, però, que més m'ha sobtat és com en el fons de tots aquests projectes, la finalitat última sempre acaba sent revertir els processos de descolonització que semblaren inevitables després del final de la segona guerra mundial (cosa que en el fons tampoc està lluny de defensar que Hitler tenia raó). Evidentment, si el colonialisme és un règim acceptable i convenient és perquè els racistes tenen raó i s'assumeix que és del tot "natural" que una part petita de la humanitat domini la major part. El molt influent Curtis Yarvin, tot i negar ser racista, si sembla pensar que hi ha races més inclinades a l'esclavatge

 

Sobre el Racisme ( records d'un somiatruites ....)

 

Quan estudiava la carrera, i en els anys posteriors, llegia a Marvin Harris i una de les coses que explicava, i em vaig creure, era la seva tesis que, en el cas dels humans, parlar de raca no té cap mena de sentit. El color de la pell és un mecanisme adaptatiu i no és un caràcter especialment estable. Ho explicava amb molta gràcia i contundència. Anys després recordo les obres de Cavalli- Sforza i Elliot Jay Gould. insistint en la mateixa qüestió. Em pensava llavors que aquest era una tema tancat. N'era un il·lús absolut. Mentre tant la gent que preparava el mon que tenim i que vindrà, no només no llegien cap d'aquests sinó que mai es van permetre dubtar de la realitat de les races. Potser més que aquests pensadors el rellevant era l'anomenat teorema de Thomas: allò que la gent pensa com a real, acaba tenint conseqüències reals. I a molta, massa, gent li agrada que hi hagin races.

Supersàpiens

 

Assisteixo a una nau industrial del Poble Nou, al carrer Llull concretament, a una representació de Supersàpiens, una reflexió sobre l'evolució humana, la llibertat de pensament i la perillositat de la IA. Tot això en vuitanta minuts justos. L'obra no em fa gaireel pes . Els diàlegs mai no agafen, pel meu gust, volada i quan es vol dinamitzar fent saltar la parella d'actors pels andamis, llums intermitents i son estridents, més aviat atabalen. Hi ha un dels actors més competents del país, Enric Cambray, però no em sembla que l' aprofitin. Allò que em crida més l'atenció és que es presenti com a teatre immersiu, pretesament una cosa nova. Si immersiu ve d'immersió, em sembla que ja està del tot inventat. Diria, per exemple, que una molt bona part del que fa Rigola al Heartbreak és teatre immersiu, per exemple aquesta. Per fer aquest immersió no calen bastides, ni llums, ni sons, només actors competents i paraules intel·ligents.

Le culte du néant

         Le culte du néant de Roger Pol- Droit és una història de la difusió del budisme en Europa. La narració tracta de desvetllar una paradoxa. Avui en dia, en general, el budisme té una molt bona imatge. En part, perquè alguns dels seus aspectes son coincidents amb sensibilitats contemporànies. Personalment, jo diria que un avantatge en el seu favor, i que comptaria més si la il·lustració no naufragués del tot, és la seva completa absència de pressupòsits metafísics. Aquesta bona imatge contrasta amb la que aquesta pretesa religió va tenir en el segle XIX europeu quan fou generalment qualificada com horrorosa. La qüestió de fons era evidentment la del nihilisme. La doctrina de Buda es veia com una adoració del buit i una negació de la vida. Aquesta perspectiva es possiblement del tot indefensable ara, però només després de que la crítica metafísica del segle passat i en part la física quàntica ens hagi ensenyat a pensar la realitat prescindint de la noció de substància. Pol Droit, però, fonamenta la seva defensa en el caràcter terapèutic del budisme que el fa incompatible amb allò que els europeus entenen per Nihilime, l'Alexei Kirilov dels Dimonis

        El llibre de Pol- Droit és exhaustiu i per això comença amb les indicacions sobre el budisme present a obres del segle XVIII, quan es comença a desenvolupar la filosofia de la historia. A tot arreu es comença a perioditzar la història en eres i la primera és una era primitiva, anterior a les religions del llibre. Sorprenentment, estava molt estesa la hipòtesi de que tots els primitius eren iguals i per això, junt amb la manca de notícies reals, sortien teories sobre el budisme que identificaven la figura de Buda amb la de divinitats com Odin o Osiris. També despertà un cert consens la hipòtesi de la negritud de Buda. I eren freqüents els que, partint del fet cert que hi ha monestirs budistes, pensaven que els budistes eren uns cristians que s'havien oblidat de Crist o uns imitadors de pràctiques cristianes que no entenien. Encara a mitjans del XIX aquesta confusió estava present i això explica obres tan sorprenents com l'escrita per un acadèmic noruec, "senyals del culte Budista a la Noruega pre-cristiana". El començament del segle XIX suposa un canvi radical i el mateix Hegel, per exemple, ja disposa d'informacions de certa qualitat, tot i que més sobre la religió dels Vedes que no sobre el budisme pròpiament. Les primeres traduccions de la llengua Pali, la dels textos budistes més antics, no apareixen fins després de la seva mort, tot i així, Hegel tindrà molt a veure en la caracterització del budisme com nihilisme. Tampoc en fou aliè, Schopenhauer, el qual llegia els textos orientals com una confirmació de les seves reflexions.

        La estigmatització del budisme està causada sobre tot per la interpretació política del mateix i la constatació del fet que, tot i ser hindú d'origen, el budisme havia estat expulsat de la Índia. El Budisme fou interpretat com un moviment polític de rebel·lió contra la hegemonia dels Brahmans i en aquest sentit anàleg a les tendències anarquistes i socialistes que estaven apareixent en el segle XIX. El fet que fs  erradicat de la Índia on predominava del tot la religió més antiga, era una fet molt alentidor per les forces reaccionàries. L'exemple per excel·lència és , sense dubte, el pensador nacionalista, i per tant reaccionari, Renan. La por al budisme era una màscara de la por a la revolució en un sentit polític, però també metafísic. En un mateix sentit, la conversió dels asiàtics es convertia en la missió més important de la civilització (ni que fos mitjançant missions tan patètiques com la de Black Narcissus).

    Em sembla que el llibre té un interès indubtable per com mostrant la recepció d'un culte en principi aliè ( no hi havia budistes a la Noruega pre-cristiana) acaba dient molt de com som realment els europeus i d'alguna manera em serveix per revalidar el que m'explica en Jordi Sales quan era estudiant: no ens mai de refiar de les lectures fetes pels Filòsofs. Quan més importants i originals es pensen, menys fiables.

Lucidesa herética

 

    Al seu empirisme herètic, Passolini afirma que hi ha una presenza ininterrota del nazismo como unica vera ideologia borghese. (pos 2720) El lloc on això és faria més manifest seria a l'Amèrica provincial. Si de jove hagués llegit això, m'hagués semblat quer exagerava. Ara només em queda reiterar la meva admiració per un home que veia els que tots els altres eren incapaços de veure

The Chase

 

    The Chase és el darrer treball per pantalla gran desenvolupat per Lilian Hellman. Tanmateix, sembla que el guió filmat efectivament fou alterat de moltes maneres pel productor Sam Spiegel. Veient-lo ara el film és un recurs del tot pertinent, acadèmic i de llibre, per explicar la noció de boc expiatori. Com s'escau a la temàtica és un film prou coral. El film explica un dia singular a la vida d'una petita ciutat on arriba la notícia que ha fugit de presidi Bubber Reeves, un home dels quals molts tenen por. Al poble viu la seva dona embolicada amb el que era el seu millor amic i el fill del cacic local, cosa ben sabuda per tothom i que fa preveure problemes. Per imposar la llei, hi ha el sheriff Calder, un home amb bones intencions però del tot desprestigiat, perquè hom el considera molt més corrupte del que realment és.

    The Chase és una molt interessant pel·lícula que no acaba de ser bona del tot. En part, és perquè el guió, tot i que sovint té molts diàlegs, en general, hi ha potser dues excepcions, mostra els seus personatges de manera molt poc matisada i la segona és que Penn em sembla un director irregular que en alguns moments, l'escena on Bubber es apressat a l'abocador de cotxes, no acaba de trobar el pols narratiu. Certament altres, pel contrari, són molt reeixits: el començament del film, l'escena de més amunt.. El millor del film passa pel treball d'alguns del seus actors, fonamentalment el sheriff interpretat per Marlon Brando. Sembla que ell no estava gaire satisfet amb el seu paper, però acaba component una encarnació a la vegada plausible i patètica de l'heroi americà. Les seves opcions són sempre correctes però el seu fracàs és absolut. Robert Redford el fugitiu representa d'una manera convincent la barreja de fragilitat i obstinació que caracteritza el seu personatge. La seva dona podia haver estat Faye Dunaway, però Penn pensava que no era prou atractiva per ser una primera actriu i trià Jane Fonda. La filla del gran Henry era un mite eròtic del moment , però a mi em sembla molt més atractiva, l'actriu que fa el segon paper més important, la dona del sheriff, és a dir, Angie Dickinson. També diria que era millor actriu i de fet aquí resulta molt convincent. En tot cas l'interès històric del film és innegable. Quan la vaig veure de jove, pensava veure l'escenificació d'un moment superat de la història. Ara el film, el seu retrat de la violència inherent a gent que segueix vivint en la frontera, encara que aquesta només existeixi en la seva ment, mostra unes malalties de les que els americans no sembla que puguin, ni vulguin guarir-se

Solo la muerte te salva de la vida

     Si això és veritat avui s'ha salvat ja l'autor de la frase i la cançó, Jorge Martínez, afectat d'un fulminant càncer de pàncrees. No faré un panegíric doncs ens quedarem amb la seva definició de ser un macarra i un hortera que anava a tota hostia per la carretera. Si recordaré que fa no gaire anys vaig tenir l'oportunitat de veure'l amb Ilegales al Lava de Valladolid i que el seu directe, tot i no ser ja un nen, era molt potent i del tot convincent. Als vuitanta les seves lletres descrivien un ambient plenament apocalíptic, en las calles hay coches ardiendo. Los parados se estan divertiendo, és a dir, que d'actualitat no han perdut gens. Que en pau descansi. Tota la pau que li escaigui a un rocker.

Natale in casa Cupiello

 

A la biblioteca de Catalunya ha tornat Natale in Casa Cupiello de Eduardo de Filippo. L'obra ja havia estat representada en aquest espai sota la direcció d'Oriol Broggi i pel que sé amb el mateix actor protagonista: Pep Cruz. No havent vist les representacions anteriors no puc comparar, però aquesta representació em va semblar brillant. Sense entrar en detalls l'obra ens explica unes festes de nadal en una família amb una divisió en tres actes de tota la vida: la preparació de la festa, el dia de la festa i l'endemà. L'escenari està situat en el centre de la sala i en els entreactes alguns actors i el staff mouen els mobles que calen, mentre hi ha diàlegs ben festius entre part dels actors i el públic. La família doncs és bastant típica ,posada ja en una fase d'envelliment, és a dir, sense nens, cosa que sempre posa un punt de patètic a la celebració del Nadal: un matrimoni ja gran, amb un pare punt maniàtic i molt xerraire, la dona mestressa de casa, patidora i molt tova amb els fills, el germà del marit, també prou maniàtic i el fill, que fa d'adolescent quan ja no li toca. A aquest nucli cal afegir la filla, mal casada amb un home ric, aquest i un jove amic del noi que ha esdevingut també amant de la noia. També hi són quasis empre el porter, de vocació cafeter, i una veïna.

De Filippo és un dels grans mestres de la comèdia italiana i ho demostrà amb aquesta obra de diàlegs molt divertits i molt precisos descrivint el mon de classe mitjana petita d'aquesta ciutat de Napols, eternament decadent . Com molt bé sabia Hawks, a la comèdia la velocitat del discurs dels actors és essencial i això aquí està molt ben resolt, cosa que crea molt moments francament divertits. Al sortir, pensava que en gran part m'ho havia passat molt bé perquè m'havia identificat molt amb l'ambient on es desenvolupa l'obra. Jo Nàpols el conec d'haver estat de vacances un parell de vegades, és a dir, molt superficialment, però hi veig molt del meu entorn en aquesta descripció de Filippo, sobre tot, la teatralitat amb la que s'exposen les emocions, reals o fingides. Potser és perquè Nàpols té moltes coses en comú amb Barcelona, totes dues són ciutats portuàries, bilingües, molt antigues però sobretot perquè més enlla de les collonades inventades per historiadors romàntics al servei de l'estat o d'un projecte d'estat, hi ha un substrat comú, que ha de dir-se mediterraneïtat, d'una realitat ben certa, encara que no hagi estat instrumentalitzada políticament almenys des de fa un parell de mil·lennis.

Les aparences no enganyen ( mai de la vida....)

    Tant que es van capficar Kant i Heidegger; amb totes les voltes i revoltes que Plató es va esforçar per descriure a El Sofista i finalment, pel que sembla, no hi ha cap problema del ser i la ontologia són faves comptades ... Tota la vida enganyat pels esmentats, sense dubte, agents del patriarcat

 

Ellingtoniana

 Fa seixanta anys Duke Ellington va fer un històric concert al Palau de la Música Catalana. Era un Ellington en el seu millor moment, valgui la redundància perquè el millor moment d'Ellington foren els seixanta anys de la seva carrera. La commemoració ha estat un concert de la Sant Andreu Jazz Band que aquest estiu havia quedat segona en el concurs de bandes de jazz celebrat al Lincoln Center de New York en homenatge a aquesta gran figura. Ens van oferir dues hores de concert que en general van tenir un nivell altíssim  i van confirmar-me a la idea que Chamorro és una de les millors coses que han passat en aquest país (com que avui estic optimista, he optat pel plural). El so de la banda té alguna cosa de miraculosa i a més aquest cop van estar reforçats per Paul Madzela saxo bariton de l'orquestra del Lincoln Center, excel·lent tant per la seva tècnica com pel seu vigor. Un altre nit pel record. No faré una crítica, però sí una lamentació, Potser és arbitrari, però se'm fa raro una homenatge a Ellington on no hi és la cançó del clip.

Ciudad sin sueño

     Veig Ciudad sin sueño la pel·lícula de Guillermo Galoe rodada a la Cañada Real de Madrid i protagonitzada per la gent del barri com feien els neorrealistes italians, un dels precedents del treball de Galeón, l'altre seria el del realisme màgic. La pel·lícula explica la història de Toni, un noi de 15 anys que té diversos problemes: la seva família està enfrontada entre els que volen acceptar un pis per ser reallotjats, els seus pares, i els que, com l'avi i patriarca volen seguir al poblat, el seu millor amic Nabib deixa el barri per anar-se a un poble de la costa mediterrània, està deixant de ser un nen, cosa que en la seva cultura el comença a situar en el mercat matrimonial i sobretot vol recuperar la seva llebrera que l'avi ha utilitzar per pagar un deute poc clar. La pel·lícula segueix la trajectòria del noi i ens mostra la seva vida.

    El film ha tingut crítiques entusiastes com la d'Alberto Olmos, el qual valorava molt com el director es surt del tòpìc previsible en un film sobre la Cañada Real. Ciudad sin sueño no és un film de denuncia social. No denuncia la pobresa dels protagonistes, però ens pot fer pensar en la nostra. Un altre tema és que no acabo de compartir el seu entusiasme en termes estrictament cinematogràfics. A mi, com al meu germà, la narració em va deixar una mica fred especialment en el seu començament. Allò que més m'ha interessat del film és el que l'apropa a ser un documental antropològic, mostrar-nos una cultura diferent que tanmateix no es troba a l'altre punta del mon, sinó als nostres extraradis. Ja he escrit aquí que valoro molt la cultura gitana com un dels nuclis que millor ha resistit la pressió homogeneitzadora del sistema global. Si més no són una demostració pràctica que mai no és veritat que no hi hagin alternatives. Una altra qüestió és si aquesta alternativa és efectivament millor o desitjable i en aquest punt el film és prou honrat. No idealitza la vida dels gitanos, indubtablement més lliures en molts sentits que nosaltres, però a canvi d'una misèria amb la qual, com diu el director en aquesta interessant entrevista, tampoc té molt sentit parlar de llibertat. En tot cas, Ciudad sin sueño compleix él que deia Godard no és un film polític, no ens dóna un missatge, sinò una cosa millor, un film fet políticament.

El cau de la guilla

     El cau de la guilla és el títol català de la novel·la publicada enguany a l'editorial Mai Més de l'autora Anna Staronibets. Jo havia llegit dos altres llibres seus, la glándula de Icaro i una edad dificil, però aquí ens situem en un terreny ben diferent. Si els contes es situen en un àmbit entre la ciència-ficció i el terror, aquí l'aproximació genèrica més clara seria la d'un relat d'aventures barrejada amb molts elements fantàstics. Si els altres llibres eren contes o novel·les breus, el cau de la guilla respon del tot al que la majoria entenem quan es parla d'una novel·la russa, moltes pàgines i molts personatges. L'acció es situa a l'agost del 1945 a un poble de Manxuria, és a dir, en el moment en que l'exercit roig comença el seu avanç als territoris ocupats pels japonesos. La trama m'és molt difícil de resumir. Comença amb la fuga de tres presos d'un camp de concentració. Un d'ells el protagonista Kronin és un antic artista de circ que ha perdut la memòria quasi del tot i té la determinació de trobar la seva dona. Dels altres dos, un morirà però serà present tota la història, perquè el mon dels morts no està aquí del tot separat amb els vius i l'altre acabarà el servei de l'antagonista de Kronin, el seu mestre com a mentalista i responsable de la serva pèrdua de memòria, que ara és coronel de la KGB i vol tenir Kronin sota el seu control. A la seva fugida, Kronin arriba a un poble perdut de la frontera on troba la comunitat de les dones guilla, les qual tenen la capacitat de convertir-se en aquests animals, viuen si no eternament, indefinidament i no envelleixen. cosa que els és molt útil perquè una de llurs font de nutrició és l'energia que extreuen dels homes quan fan l'amor. La seva naturalesa està amagada però estan marginades del nucli central del poble, els anomenats "vells creients", mig exiliats en aquelles contrades remotes. Les dones -guilles però tenen un problema provocat per la maledicció d'un savi taoista que no només és immortal sinó que sap fabricar un elixir capaç de procurar la immortalitat. Aquesta fórmula és cobejada pel cunyat de Kronin, un nazi alemany que aspira a trobar un mecanisme de revenja fent reviure un exercit de soldats de terracota (no pas els de Xian, que serien un simulacre, sinó els autèntics) També acaba tenint un paper fonamental la unitat 508, un centre d'investigació biològica que utilitza presoners de guerra com matèria prima, dirigida per un samurai japonès.

    Tot plegat és prou embolicat i no sé si invita molt a llegir-ho. De fet, em va costar orientar-me al principi però em sembla que no hi ha millor testimoni de l'ofici de l'autora que el fet que la lectura esdevingui cada cop més interessant i al final apassionant. El final és feliç malgrat que sigui una narració plena de soroll i fúria o, com diem els catalans, de sang i fetge. El canvi de format no significa que molts trets dels celebrats contes no hi sigui. En primer lloc, el que filosòficament és més actual i era el nucli del magistral relat, una edad dificil, la intercanviabilitat entre allò humà i allò animal. De fet, això arriba al punt que alguns dels capítols estan narrats des del punt de vista d'un gos, el qual entén bastant bé els afers humans aplicant una lògica, diguem-ne, canina (Staronibets no adopta amb exclusivitat ni la tècnica del narrador omniscient, ni la de privilegiar la veu d'un personatge, sinó que les va alternant). Finalment el caràcter difús de la línia i la mort també té una clara continuïtat amb els relats anteriors. El personatge amb més control de la realitat, el mestre taoista, és algú del tot concent de la dissolució de la realitat en aparença que fonamenta la familiaritat del plantejament de Staronibets amb els Philip K. Dick

Tell Them, Willie Boy is here

     Tell them Willie Boy is here és la segona, i última, pel·lícula d'una de les trajectòries mes desaprofitades del cine americà, Abraham Polonsky., un dels guionistes i realitzadors que va veure la seva trajectòria trencada per la cacera de bruixes del senador Mc Carty, que en el seu cas va quasi cloure una carrera que havia començat amb dos gran èxits: el guió d'un dels que potser és un dels millors films sobre el mon de la boxa, Body and Soul, i una obra mestra del cine negre, Force of evil, totes dues amb el gran i malaurat John Garfield. Polonsky va estar en una situació difícil quan va ser interrogat i requerit pel seu passat perquè va fer la guerra com oficial d'intel·ligència, amb la qual cosa no podia revelar gaire res del que havia fet o deixat de fer. Efectivament era membre del partit comunista, cosa que mai va ser il·legal als EEUU.

         Quasi vint anys després va fer aquest film, un western tot i que l'acció s'esdevé a començaments del segle passat. Willie boy és un noi indi que torna de la presó i té una cita amb la seva noia. El seu pare s'oposa a aquesta relació i quan els sorprèn, Willie el mata en defensa pròpia. Aquesta acció en el seu codi tribal, simplement sancionaria el matrimoni, però està clar que les lleis americanes no ho veuen de la mateixa manera i Willie, que té del tot clar que la presó és infinitament més dura per un indi que per un home blanc, fuig amb la noia. La pressió de la directora de la reserva, que vol fer de la noia índia una mestre, obliga al sheriff, que és també el seu amant ocasional, a fer un escamot per perseguir-lo malgrat que ell en principi era partidari de deixar-ho córrer., és a dir, de deixar el tema a la policía de la reserva. La pel·lícula consisteix doncs en la descripció d'aquesta persecució. Willie Boy té l'avantatge del seu coneixement de la regió, però va a peu i menys ràpid del que podria anar si anés sol. L'escamot armat i amb cavalls està mogut per les ganes de tornar als vells temps de la guerra amb els indis. El tema es complica perquè hi ha una visita presidencial a la contrada i la premsa s'interessa per la història d'un indi rebel que potser vol començar una nova guerra índia. Polonsky es va basar en una història real que sembla fou la darrera partida per fer justícia popular als EEUU El final a la vida real va ser prou diferent al del film. La noia va morir d'un tret dels perseguidors, (a la pel·lícula no queda clar si és un suïcidi o l'autor és Willie Boy) i el final de l'home fou incert, tot i que sembla que si va poder fugir i arribar a Las Vegas on anys més tard morí de tuberculosi.

        Segurament el millor del film és troba en els diàlegs que sovint recorden el talent que va dur Polonsky a triomfar. En canvi, el film no em sembla que acabi mai d'agafar un bon ritme narratiu i quan l'has acabat de veure penses que ha durat més del cent minuts reals, mala senyal. El sheriff és Robert Redford que fa un treball eficaç però en el que tampoc pot brillar especialment. Pel meu gust el pitjor del film és l'elecció de l'actriu protagonista, la jove indià, que recau en Katherine Ross, (molt popular llavors després d'haver protagonitzat The Graduate i Butch Cassidy and the Sundance Kid) a la qual un maquillatge més aviat ridícul no ajuda res. Als anys 60 es podia fer a Amèrica un film com aquest on queda molt clar el caràcter estructural del racisme americà, però no donar un paper principal a actors indis. Willie Boy és William Blake, però que com Blake, en realitat d'origen italià, tenia una etnicitat poc marcada i era un actor més que competent, acaba sent un dels suports del film.