Charles Ray Thomas

 

        Veig el documental de TV3 dedicat a la figura Charles Ray Thomas, el jugador de basquetbol que va estar al Sant Josep, al Barça i al Manresa a la dècada dels setanta. Jo recordo veure'l jugar la primera vegada que vaig anar al Palau. que estava acabat d'inaugurar i feia molt de goig. Thomas i Carmichael eren els dos americans amb els que s'intentava redreçar una secció que de fet havia arribat a desaparèixer. Es començava a plantar una mica de cara al Madrid, dominador indiscutible, però es trigarien molt anys encara a guanyar algun títol. De fet, Carmichael és el jugador estranger que més temps ha estat al Barça, on es va retirar, però mai no en va guanyar cap . El documental però parla de Thomas i no només de la seva trajectòria com jugador, brillant però curta, com de la seva vida posterior. La seva vida va canviar després d'un partit a la pista del Real Madrid on va patir una lesió molt seriosa i de recuperació incerta que li afectava al genoll. Thomas sempre s'havia centrat en el Basquet i la impossibilitat de recuperar-se va suposar un camí de decadència. Primer va perdre la seva família, dona i dos fills, que un dia es van tornar al seu país. Després va tornar ell i va estar vint anys als carrers de New York, vivint com un homeless i amb adiccions diverses. En algun moment se'l va donar per mort però no era cert. Va contactar amb una organització humanitària que el va ajudar a desintoxicar-se i es va establir a Amarillo, fent treballs a la construcció i coses així. Un dia, un accident li va fer perdre els dos peus i des de llavors vivia en una mena d'asil on explicava que havia estat una figura al basket universitari i europeu. Ningú. no se'l creia gaire llevat d'una treballadora del centre que entre alguns records que guardava va trobar el nom de Carmichael i va contactat amb ell per Facebook. Carmichael es va desplaçar a Amarillo i el va poder abraçar després de 35 anys Després ja va ser contactat per periodistes de Barcelona com l'autor del documental i reprendre la relació amb un dels seus fills. En principi segueix viu, no així Carmichael que poc després va patir un càncer de pàncrees fulminant. El documental m'ha recordat el mon del basket que vaig començar a seguir una mica llavors, però  el que més m0ha cridat l'atenció, i l'indicador del canvi més gran entre aquell temps i nosaltres,  és el fet que en els dos anys entre la seva lesió i el seu retorn als EUU, un període d'enfonsament total, ningú semblava haver-se plantejat la possibilitat d'alguna mena de tractament psicològic Sembla com si fa cinquanta anys la psicologia encara no existís i, de fet, si no estic errat a nivell universitari una mica era així, doncs era una branca de la llavors anomenada "Filosofia y Letras".