Comiats molt sentits

 

    Passar anys és anar descomptant presències. Sempre ha estat així, però potser és més dur en un mon envellit, més solitari i més feble. Jo vull acabar l'any recordant dues pèrdues ben sentides. La primera la del meu sogre, Abelardo Manzano. Treballador metal·lúrgic, afiliats molts anys a CCOO. Treballà de jove a Alemanya, i més tard a la Magefesa de Laredo i a la Renault de Valladolid. Futboler i madridista, em va dispensar un afecte que segurament no mereixo i va posar sempre tot el que va poder perquè els anys que vaig viure a Valladolid em sentís com a casa meva. El segon, és el meu cosí germà, en Josep Rosselló Ramírez, fill del Poble Sec, apassionat dels cotxes i de l'astronomia i, segurament, una de les persones de millor tarannà que he conegut mai. El Pepito va ser una presència significativa en la meva infància i recordo quan venia a casa a jugar amb mi a l'Escalèxtric (per ser exacte, perquè veies com jugava amb el meu pare). La diferència d'edat (onze anys) i trajectòries molt diferents van fer que no es hàgim relacionat tot el que caldria, però sempre que ens vam veure la sensació que vaig tenir fou d'una gran proximitat. No oblidaré mai la seva expressió de pena, la darrera vegada que va veure el meu pare (amb el que compartia nom) poc abans de la seva mort. Descansin en pau tots plegats.