El capitalismo de la fragmentación

    Llegeixo el capitalismo de la fragmentación de Quim Slodobian, reconegut historiador de las Ideas. És un llibre recomanable per diferents motius. L'autor fa una recopilació, no sé si exhaustiva, però sí molt extensa, dels diferents intents de realització, amb major o menor grau, del dogma neoliberal, construint societats on tot el poder el tingui el mercat i es pugui prescindir de l'estat o aquest tingui un paper com a molt residual. La clau per fer-ho ha estat generalment la creació de zones on les lleis de l'estat deixaven de tenir competència i el govern era exercit per corporacions i empreses. El punt de partida del seu periple és Hong Kong i la seva consolidació com centre internacional de les finances a la darrera part del segle XX, en gran part fet possible pels "germans" xinesos de la República Popular. De aquí el recorregut segueix per Londres i el seu Dockand, recordant que la City en realitat no és exactament part del Regne Unit, Singapur, els "bantustans" amb els que la República Sud-africana de l'apartheid volia blanquejar-se i satisfer els imperatius descolonitzadors de la legalitat internacional, els intents de revifar la confederació sudista de finals del segle passat, l'evolució de l'urbanisme segregador als Estats Units, el principat de Liechtenstein, un país on no només hi ha propietat privada sinó que és en ell mateix una propietat privada, Somàlia, on hi hagué una insòlita aliança entre capitalistes llibertaris i el règim tradicional de clans, Dubai, Hondures i finalment els intents de comprar illes i fundar règims virtuals en Internet, al Metavers.

    La primera referència teòrica utilitzada és Milton Friedman, que fou un gran propagandista de les virtuts del règim de Hong Kong i després s'esmenten molts d'altres teòrics d'aquest corrent libertarista fins a l'inefable i quasi totpoderós Peter Thiel. Les seves idees no són pròpiament discutides, suposo que perquè algú amb una certa solvència intel·lectual com l'autor difícilment pot considerar-les de manera seriosa. El llibre hauria de ser una lectura obligatòria pels que, si encara existeixen, defensen l'existència d'un lligam entre capitalisme i democràcia. La veritat és que cap dels referents esmentats pensa que existeixi aquest vincle i de fet en molts casos consideren incompatible la llibertat i la democràcia. Allò, però, que més m'ha sobtat és com en el fons de tots aquests projectes, la finalitat última sempre acaba sent revertir els processos de descolonització que semblaren inevitables després del final de la segona guerra mundial (cosa que en el fons tampoc està lluny de defensar que Hitler tenia raó). Evidentment, si el colonialisme és un règim acceptable i convenient és perquè els racistes tenen raó i s'assumeix que és del tot "natural" que una part petita de la humanitat domini la major part. El molt influent Curtis Yarvin, tot i negar ser racista, si sembla pensar que hi ha races més inclinades a l'esclavatge