A la biblioteca de Catalunya ha tornat Natale in Casa Cupiello de Eduardo de Filippo. L'obra ja havia estat representada en aquest espai sota la direcció d'Oriol Broggi i pel que sé amb el mateix actor protagonista: Pep Cruz. No havent vist les representacions anteriors no puc comparar, però aquesta representació em va semblar brillant. Sense entrar en detalls l'obra ens explica unes festes de nadal en una família amb una divisió en tres actes de tota la vida: la preparació de la festa, el dia de la festa i l'endemà. L'escenari està situat en el centre de la sala i en els entreactes alguns actors i el staff mouen els mobles que calen, mentre hi ha diàlegs ben festius entre part dels actors i el públic. La família doncs és bastant típica ,posada ja en una fase d'envelliment, és a dir, sense nens, cosa que sempre posa un punt de patètic a la celebració del Nadal: un matrimoni ja gran, amb un pare punt maniàtic i molt xerraire, la dona mestressa de casa, patidora i molt tova amb els fills, el germà del marit, també prou maniàtic i el fill, que fa d'adolescent quan ja no li toca. A aquest nucli cal afegir la filla, mal casada amb un home ric, aquest i un jove amic del noi que ha esdevingut també amant de la noia. També hi són quasis empre el porter, de vocació cafeter, i una veïna.
De Filippo és un dels grans mestres de la comèdia italiana i ho demostrà amb aquesta obra de diàlegs molt divertits i molt precisos descrivint el mon de classe mitjana petita d'aquesta ciutat de Napols, eternament decadent . Com molt bé sabia Hawks, a la comèdia la velocitat del discurs dels actors és essencial i això aquí està molt ben resolt, cosa que crea molt moments francament divertits. Al sortir, pensava que en gran part m'ho havia passat molt bé perquè m'havia identificat molt amb l'ambient on es desenvolupa l'obra. Jo Nàpols el conec d'haver estat de vacances un parell de vegades, és a dir, molt superficialment, però hi veig molt del meu entorn en aquesta descripció de Filippo, sobre tot, la teatralitat amb la que s'exposen les emocions, reals o fingides. Potser és perquè Nàpols té moltes coses en comú amb Barcelona, totes dues són ciutats portuàries, bilingües, molt antigues però sobretot perquè més enlla de les collonades inventades per historiadors romàntics al servei de l'estat o d'un projecte d'estat, hi ha un substrat comú, que ha de dir-se mediterraneïtat, d'una realitat ben certa, encara que no hagi estat instrumentalitzada políticament almenys des de fa un parell de mil·lennis.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.