Campo francés

    Campo francés és la cinquena novel·la del laberint màgic de Max Aub. L'obra comença amb una descripció de l'exili republicà al final de la guerra per passar després a descriure el començament de la guerra mundial i l'esfondrament de la república francesa. Literàriament és del tot diferent a les novel·les anteriors. Aub la descriu com una novel·la dialogada i en el pròleg apel·la a l'autoritat de Pérez Galdos, el qual havia parlat de fusionar la novel·la i el teatre. El llibre, de fet, conté només diàlegs amb una breu indicació dels llocs on es desenvolupen. Recorda més, per tant, un guió de cinema, segurament influít pel fet que durant la guerra Aub treballà amb Malraux, assumint tasques de guió a la filmació de L'espoir. Era una elecció valent, perquè Aub era un mestre en les descripcions com quedava molt palès a les obres anteriors, des del seu Campo Cerrado. L'edició que he llegit, de Ruedo Ibérico, conté molt suport gràfic, fotos del moment, cosa relacionada amb el fet de la renuncia a descriure de Aub, ell l'explicà per la potent memòria visual que tota tenim d'aquest període. 

    Allò que sí em sembla recuperar del primer és que aquí també podem parlar d'una mena de "Bildungsroman", el protagonitzat per Julio Hoffman un modest comerciant apàtrida que només aspira a viure sense embolics i que acaba sent detingut i internat en un camp de concentració dels oberts pel govern francès. Hoffman passarà d'una completa estupefacció, ell pensava que feia el que calia fer i ho feia bé, a començar a tenir consciència de que cap home és una illa, que deia aquell, i que, per citar una frase de l'època, hi un sentit en morir dempeus que és més gran que el de viure de genolls. De totes maneres, el seu aprenentatge acaba sent tan infructuós com el del Rafael López Serrador de la primera novel·la.

    Com a document històric Aub mostra bé el desgavell que suposà la política del govern francès i com aquest es va deixar guiar per la xenofòbia i el pitjor nacionalisme. Lemaitre a la tercera novel·la de la seva trilogia ens havia descrit aquests camps on van ser internats tant elements d'extrema dreta, sospitosos per tant de col·laboració amb l'enemic, com comunistes, igualment sospitosos després del pacte germano-soviètic. La descripció de Aub és molt amarga i mostra molt bé com des d'uns primers moments d'indefinició, camps com el de Vernet, on acaba la novel·la, esdevenen camps de concentració i treball forçat. Per cert, l'escenari on acaba discorrent la major part de la novel·la és Roland Garros, que havia passat a ser el principal centre d'internament de la capital francesa. Em sembla important assenyalar que en el llibre apareixen personatges de l'exili espanyol, però no són la part central. El drama espanyol d'alguna manera s'havia ja dissolt en un drama més universal i a més, i això també està prou reflectit, el pacte entre Hitler i Stalin provocava ens els perdedors de la guerra espanyola, el sentiment de què la seva lluita ni tan sols havia tingut sentit.