1898. Los últimos de Filipinas

         Veig 1898. Los últimos de Filipinas. Em sembla una pel·lícula correcta amb un disseny de producció treballat però potser amb masses ganes de deixar-lo veure; una posada en escena funcional i ben recolzada a actors molt solvent com LuísTosar, Javier Gutiérrez o Eduard Fernández. Jo encara em considero prou girardià i no acabo de sentir que m'hagi d'avergonyir per això i, en conseqüència, el que més m'agrada del film es com es una pujada als extrems, típica de les rivalitats mimètiques, és el desencadenant de l'acció: la lluita entre el tinent, interpretat per Tosar, i el sergent, interpretat per Gutiérrez, per veure quin és millor militar i més patriota.

        La pel·lícula reprèn el tema d'un dels films més emblemàtics del franquisme que, he de dir, no tinc gaire fresc. El film d'ara no li hagués agradat al general Franco i pel que he vist tampoc va agradar molta gent defensora de la professionalitat dels soldats espanyols assetjats. Jo no voldria entrar en aquesta qüestió concreta, si eren tan bons militars, però si assenyalar la seva irrellevància. Aquella guerra no es podia guanyar perquè no es podia ni fer, estava totalment fora de l'abast d'aquell estat espanyol el manteniment de colònies a l'altra banda del mon. D'altra banda, la raó de la impopularitat de l'exercit està ben explicada al film í és indiscutible: no era un exercit ni realment professional, ni realment democràtics expressió d'un poble en armes. Només hi anaven els que no podien pagar com deslligar-se. El darrer residu de poder al que es podia aferrar una aristocràcia del tot decadent des de començaments del XVIII però no del tot desapareguda. Aquesta és de fet la causa més directa de la primera guerra mundial i per tant és evident que no era una peculiaritat de l'exercit espanyol, el problema del qual no era ser espanyol, sinó ser un exercit. En un altre ordre de coses, el film il·lustra bé la peculiar relació del coratge en el sistema de les virtuts: potser totes les virtuts són inútils sense el coratge, però quan, com és el cas dels protagonistes esmentats el coratge està del tot divorciat de l'enteniment, està molt lluny de ser una virtut.

Ferrara

La torre del palau municipal medieval.  El palau no la torre, legat a la ciutat  del feixista Italo Balbo i el podestà Renzo Ferrara

Il castelo estense

La tomba de Bassani al cementeri jueu

Una peça del museu arqueològic nacional

 els mesos de l'any

        En contraposició al desori de Firenze, Ferrara és un destí més acollidor i convenient. Certament no té el patrimoni incommensurable de Firenze, però no està gens mancada d'interès. De fet, el conjunt de la ciutat és patrimoni de la humanitat des de fa trenta anys, essent una de les quatre ciutats italianes que conserven les seves muralles medievals. Em aquest cas les muralles englobaven zones de caça que ara han esdevingut parcs públics. Des de dins la impressió mai no es d'estar dins d'una ciutat en murallada però, perquè el nivell superior de les muralles és el dels carrers, car sortir fora per veure-les bé. En tot cas, no hi ha aglomeracions i els preus són molt raonables en comparació amb la capital toscana. Una carta turística et dóna entrada lliure als museus i t'eximeix de la taxa de pernoctació per una mica més de vint euros. He estat unes 48 hores que m'han permès visitar prou llocs en el següent ordre cronològic:

- el cementeri hebreu , doncs com coneixia pels llibres de Bassani, Ferrara havia tingut una important presència jueva des de l'expulsió dictada pels reis catòlics. Vaig trobar les tombes de Renzo Ferrara, el podestà dels anys trenta tot i que òbviament això no s'esmentava a la lapida, la de Giorgio Bassani, memorials pels deportats a Auschwitz i molts Finzi, i molts Contini, els cognoms més freqüents a aquella comunitat

- L'espai Antonioni dedicat al cineasta nat a Ferrara. No és un dels meus cineastes preferits, però el museu, molt ben posat, dona testimoni de la seva importància històrica i de la riquesa del seu rerefons intel·lectual. Hi vaig estar sol tot el temps i a la nit a l'hotel em comentàvem que sempre està molt buit.

- el MEI, museu nacional de l'hebraisme italià i el de la Shoa. Explica la presència jueva a la península itàlica de més de dos mil·lennis de durada, l'aplicació de les lleis racials des del 1938 i les deportacions en el temps de la RSI. L'especificitat del drama jueu en aquell país és que Ferrara, com Bologna, pertanyia al Papat i, per tant, la població jueva havia estat molt compromesa en la causa de la creació de l'estat italià.

- Castelo Estense, l'edifici més característic de la ciutat. Els Este foren els senyors de la ciutat el segle XV i el XVI fins que la branca s'extingí. L'edifici és imponent, però el contingut de l'interior no és especialment memorable.

- La Catedral té una façana que ara mateix no es veu i un interior barroc. Penso que el barroc si no té alguna cosa de molt especial ,cansa. Hi ha una judici final obra de il Bastianino, el pintor ferrrarés més famós, que els experts consideren una digna emulació del de Michelangelo. Jo no ho sabria dir, perquè la part de darrera de l'altar principal, on s'hi troba, estava del tot a les fosques.

- Palazzo Costabili, la seu del museu arqueològic nacional, Potser el museu més interessant de la ciutat. Molt lligat a la ciutat de Spina, una comunitat etrusca referenciada pels geògrafs antics de la que no s'havien trobat les restes. El decurs del temps l'havia engolit a la desembocadura del Po, però als anys trenta del segle passat varen trobar la necròpolis i els etruscos no deixaven sense res als seus morts. Per això el museu té una col·lecció esplèndida d'orfebreria i diuen que la primera col·lecció de vasos àtics del mon.

- Palazzo Schifanoia era una finca de recreo dels Este que va quedar en desús quan la ciutat va caure en mans del papat, que la utilitza per coses com la manufactura del tabac. Al segle XIX varen trobar sota parets blanquejades el saló dels mesos una de les millors mostres de pintura al fresco de grans dimensions de Italia.

- Palazzo dei Diamanti seu de la pinacoteca nacional i un edifici, com tots els anteriors, digne de veure en ell mateix. No hi ha obra dels grans mestres renaixentistes, els Este en tenien però van acabar a Roma, en canvi, si es ens pot donar una idea molt clara de l'evolució de la pintura ferrraresa.

- Casa de Ludovico Ariosto, on el poeta va viure els seus darrers anys i va fer l'edició definitiva del seu Orlando Furioso. Hi ha objectes de l'artista i també la seu de la fundació Bassani

Sirat

    Sirat no ha estat un film especialment plaent ni pel meu germà, ni per l'Antonio Olmos. El meu punt de vista és essencialment coincident amb ambdós, però també més indulgent. El meu germà és un bon lector i el mateix podem dir del senyor Olmos. Però Sirat és un film possiblement per i per a gens alienes a la literatura, cosa que fa moltes de les crítiques adreçades justes però irrellevants. Aquí no hi ha el propòsit de dir res intel·ligent, l'argument, la recerca de la noia perduda, és molt menys que un Mcguffin i com afirmen Olmos i Xavi, els personatges, sense cap excepció, tenen un gruix inexistent. Possiblement el director, Laxe, no buscava cap d'aquestes coses. També he de dir que jo no em vaig avorrir però no sé si és una virtut del film de Laxe, el poder hipnòtic del qual parlen moltes crítiques o potser més aviat una conseqüència de la meva fascinació pel desert (en aquest cas uns Monegros fets passar pel Marroc).

        Condicionat pel meu llarg passat d'espectador em resulta temptador veure el film com una reelaboració de The Searchers, cosa de la que l'autor mai no ha parlat. Un home busca la seva filla, a l'original teòricament una neboda, amb un company sense experiència (aquí és el seu fill, al film de Ford n'esdevé) i entren en un territori hostil on es veuen obligats a conviure amb els "altres" (els comanxes al film de Ford, aquí la gent de la rave). Com en el film de Ford no tenim ni idea de si la noia vol realment ser retrobada (en el film de Ford, d'entrada no. Aquí quan el seu pare explica la història tot ens fa pensar que tampoc, però com que aquest fil narratiu es perd també acabarem no sabent res). L'altra diferència important és que els comanxes dominen el seu àmbit i Wayne no els va al darrera. Aquí l'equivalent de John Wayne, el personatge de Sergi López, no sap per on va i els seus companys de la rave tampoc ho tenen gaire clar.

        La coincidència possible en el punt de partida acaba en un resultat diferent. A the searchers l'esforç d'Ethan servia per fundar una civilització (amb la llavor del seu podriment des de l'inici i per això amb expectatives sinistres, però això Ford en aquest film ho insinua sense mostrar-ho. Scorsese a Taxi Driver serà més clar i el mateix Ford a la magnífica i negligida, two rode together), mentre aquí els personatges acaben completament perduts en el desert, escenari nihilista d'una mena de tercera guerra mundial. Seguint Olmos potser els personatges que hem vist són uns idiotes, però si al futur només ens pot donar l'apocalipsi, tant se'n dóna de ser idiota o espavilat i jo no seré qui dubti de que ballant un s'ho pot passar molt bé. Laxe ha destacat que és un film sobre la fe, cosa que com a mínim explica perfectament la irracionalitat del personatge de López, però la fe sense la esperança és una virtut que fàcilment esdevé sinistre. No es pot negar l'oportunitat i la coherència d'aquest film que és a The searchers, allò que la cultura del nostre temps és a la d'abans de l'enfonsament postmodern. Certament hi podria haver altres punts de vista. Sergi López parla a una entrevista dels descobriment de noves formes de vida. Jo al film no ho veig tan clar i em sembla que aquesta estranya forma de vida és molt vella, molt present des de ja fa molts anys i no ha ajudat a fer un món millor,

 

Firenze

         Fa uns mesos vaig decidir que volia veure els Uffizzi una altra vegada (correu, correu que el temps pot no ser etern) i per això he tornat a Firenze. És la meva quarta estada, la primera fou el 1986, la segona el 1989, la tercera el 2002 i aquesta enguany. He viatjat amb el meu millor amic (un d'ells), amb la classe on era tutor, amb la meva parella (la primera) i ara sol. No he arribat a 48 hores i això m'ha servit per fer una passejada al vespre pels llocs més emblemàtics, veure l'endemà els Uffizzi i els jardins de Boboli. I el darrer matí visitar el Palazzo Piti (on no havia entrat mai), la basílica de la Santa Croce i Santa Maria Novella on tampoc no havia estat mai,

    Constatem els fets més essencials. Com que ja n'he vist unes quantes, gosaria de dir que l'exterior de la catedral de Santa Maria és el mes bonic del mon en el seu gènere. De l'interior no en parlo perquè aquest cop no hi vaig entrar. A diferència de la catedral de Barcelona l'accés és gratuït però la cua era inabastable. De fet, la quantitat de gent per tot arreu superava el que recordava i el que podia imaginar Als Uffizzi esperava un desbordament de gent enfront del naixement de Venus però no es va donar. On sí ho havia era enfront del Medalló de la medusa de Caravaggio, un artista més al gust del nostre temps que Botticelli potser. La col·lecció del palazzo Piti és magnifica i un exemple de pinacoteca tradicional amb parets prou saturades perquè no es vegin els quadres més alts i es constati una absoluta impossibilitat de trobar alguna mena d'ordre. A més de la galeria palatina, on el continent és tan important com el contingut, vaig veure al palau nel museu d'art modern, escaient per evocar el temps breu en què Florència fou la capital d'Itàlia, i el museu d'icones russes, el més gran sobre aquesta temàtica fora de Rússia i exactament l'oposat metafísic al que es troba als Uffizzi o a la galeria palatina. L'altre lloc nou era Santa Maria Novella, extraordinària arquitectònicament i per alguna de les obres que conserva. En un altre ciutat justificara la visita a aquesta ciutat per ella mateixa.

la dificultat, quasi insuperable, de l'acte educatiu segons MacIntyre

 

No obstante para que el niño realmente llegue a ser un razonador práctico independiente los adultos deben enseñarles que podrán complacerles, no actuando para complacerles, sino actuando para hacer aquello que es mejor y es bueno para él, incluso si no es del agrado de algunos adultos. A todos los adultos les resulta difícil enseñar esto y para algunos es imposible. De modo, que el aprendizaje más temprano del niño es, por regla general, un aprendizaje imperfecto en manos de maestros imperfectos, donde el niño se enfrenta a exigencias contradictorias y reacciona, si estos maestros logran sus objetivos, luchando contra esa imposición. Es importante destacar que la imperfección del maestro no se debe sólo a la dificultad de la tarea, sino también al hecho de que el maestro fue asimismo, en su momento, un aprendiz imperfecto. (Animales racionales y dependientes,. p. 102)

Dit altrament la temptació de l'adoctrinament és molt difícil de resistir i potser per ser tan inevitable ningú es reconeix com un adoctrinador. En contra de l'opinió de l'administració no sols no tothom val per ser professor, sinó que, si McIntyre té raó, molts pocs en són capaços. Molt interessant, i en el fons clarificador, és que la virtut requerida per ser un bon professor no és gens convenient a l'esfera burocràtica-administrativa i a la inversa, un bon burocrata no pot ser un bon professor, ni tan sols un professor dolent.

Animales racionales y dependientes

 

    No fa gaire va morir Alasdair MacIntyre, cosa de la que em vaig assabentar una mica per casualitat. Aquest any havia rellegit de manera profitosa el seu After Virtue i vaig trobar a la meva biblioteca un llibre posterior anomenat Animales racionales y dependientes, el qual no presentava signes d'haver estat llegit mai. Ara ja ho he fet. Des de la seva perspectiva neo-tomista el llibre és una defensa del gairebé desaparegut concepte de virtut moral (no faig cap hipèrbole, sinó que apel·lo a la meva llarga experiència de docent de secundària, pels alumnes era un concepte estranyíssim). Per fer-ho adopta una perspectiva gens espiritualista que parteix d'una concepció integral del ser humà no escindida entre ànima i cos, la concepció que l'autor atribueix a Aristòtil i Tomàs d'Aquino. Des d'aquí insisteix molt en defensar en que ell anomena les virtuts de la dependència, doncs és un fet que mentre la tradició filosòfica ha emfatitzat l'ideal de l'autarquia, valorant quasi de manera exclusiva les virtuts que consoliden la nostra independència, la nostra realitat corporal ens fa sers dependents de manera obligatòria al principi i al final de les nostres vides i amb una certa mala sort, la qual però no és del tot infreqüent, també durant la nostra vida adulta si patim alguna malaltia o discapacitat. De manera efectiva, MacIntyre es col·loca així enfrontat radicalment a una tradició en la que ell esmenta d'entrada Adam Smith, en el qual la marginació de la reflexió sobre la malaltia i la senectud es troben negre sobre blanc i que a mi, des de la meva experiència personal, em fa pensar en el Descartes que comença la meditació, escandalitzat d'haver estat un infant. Tot això és rellevant en un context on podem discutir la rellevància de les argumentacions de Descartes o d'Adam Smith, però no el seu caràcter de constructor dels mites que han fundat la cultura específicament moderna. MacIntyre certament no defensa un abandonament de les virtuts de l'actuació racional i independent però aquestes no ens poden permetre prescindir de les virtuts del reconeixement de la dependència. Des d'aquesta consideració general el llibre defensa una continuïtat, no igualtat, entre el comportament animal i el humà i fa aportacions interessants sobre la noció d'educació, identificant les virtuts com l'hàbit d'analitzar els propis desigs que seria la possibilitat específicament humana. Una avaluació que és d'impossible reducció a una normativitat,

        El caràcter depenent implica la impossibilitat de l'autarquia i la necessitat d'inserir-se en xarxes de reciprocitat, les quals pressuposen l'existència d'un bé comú. MacIntire insisteix en que precisament per adreçar-se a un bé comú, aquestes xarxes no poden coincidir amb l'estat, doncs aristotèlicament podem sempre pressuposar que la ciutat, implica una pluralitat de bens i és molt perillós identificar-la amb un bé comú, ni la família, sovint font d'exigències que vulneren les expectatives raonables de reciprocitat, ometent que han d'estar més a prop de la incondicionalitat que no pas de cap mena de justícia commutativa. És important entendre que la concepció de l'ètica defensada per l'autor és incompatible amb la reducció de l'espectre moral a l'egoisme i l'altruisme, doncs la reciprocitat generalment es fonamenta en bens que només poden ser meus sí també són d'altres.

        El llibre és molt interessant i té aportacions a fer valuoses en els debats actuals. No es pot deixar de subscriure la crítica de l'autor a la concepció típica de la modernitat que ell expressa en la necessitat de posar límits a la crítica, diria que en canvi que, almenys en el cas real de Descartes, la seva filosofia pot defensar-se molt bé contra aquests retrets si no deixem de tenir en compte la seva distinció entre temps teòric i temps vital.

French can can

     Veig French Can Can el segon film rodat per Jean Renoir després de l'exili americà causat per la invasió alemanya. La pel·lícula està centrada en la figura de Langlard (Jean Gabin) un empresari amb poc capital que vol impulsar un local nou, el molin rouge, per ballar el, teòricament passat de moda, can can. Mentre manté relacions, més o menys simultàniament, amb tres dones, una de les quals és l'espectacular Maria Felix, en un dels pocs treballs seus fora de Mèxic. No he compartit mai la reverència, estesa a molta cinefilia, pel cine de Jean Renoir, però aquest em semblà un film especialment simpàtic; el treball d'un home ja gran, seixanta-un anys, que fa un esforç de recreació del món de la seva infància. Per tal de fer-ho possible disposà d'un pressupost important que el permeté rodar amb color recreant així l'univers pictòric dels impressionistes en general i del seu pare en particular. També retroba a Gabin que havia estat el protagonista des films més importants anteriors a la segona guerra mundial. El seu cine de llavors va esdevenir obertament polític. Ell feu de Gabin un heroi d'imatge proletària, comptat i debatut no hi ha hagut mai gaires, però aquí Renoir donà d'esquena a la realitat, prou putrefacta de fet, de la quarta república per fer una aportació al mite de França com pàtria de la llibertat, entesa en el sentit més hedonista del terme. Com que hi havien prou francs va poder fins i tot contractar en una breu aparició a Edith Piaff (el vídeo de més amunt és la totalitat de la seva intervenció al film) ja una estrella universal en aquell moment. Més enllà de la gràcia indiscutible de la càmera de Renoir, el film té l'undubtable interès de mostrar-nos una realitat llavors desconeguda, però que ara és del tot essencial a la nostra realitat. la tourist trap.

Los guiones no filmados

 

M'he llegit el llibre amb els guions no filmats de Passolini que em va passar el meu germà. Ell explica les històries del guions aquí, fent un bon resum dels mateixos. per això jo afegiré només una nota molt personal d'admiració envers una figura que va veure del tot clar quan la major part de la gent, no se n'assabentava de res. No veurem mai el seu film sobre Sant Pau ni res de semblant i certament em sap molt greu. Si al seixanta la substitució sobtada al film de les forces d'ocupació nazi per forces d'actuació nordamericanes hagués pogut semblar-me un punt exagerat, ara em sembla d'una coherència extrema. Com també em sembla entendre perfectament que quan més connectat hom es pugui sentir amb el cristianisme, hom esdevingui més anticlerical.

Antes que nada

 

    He acabat el llibre de Martín Caparrós antes que nada, que segurament serà el seu darrer llibre. L'autor pateix una esclerosi lateral amitròfica que avança amb la inexorabilitat pròpia d'aquesta malaltia. De fet, el llibre va alternant els capítols pròpiament biogràfics amb capítols dedicats a la malaltia on l'autor ens explica la vivència de la malaltia que és la d'una degeneració on qualsevol activitat, per mínima que sigui, saps que pots estar fent-la per darrer cop. En aquests capítols hi projecta tota la força de la seva escriptura i són una lectura obligada pels que no estiguin del tot convençuts de la fragilitat inherent a la condició humana. Els capítols pròpiament biogràfics són descripció d'una vida indiscutiblement aprofitada i no em sembla que calgui massa més per poder dir que està a prop d'això que vulgarment es coneix com felicitat. Tot i estar vivint ara a Espanya i els nombrosos viatges, és al seu país natal on va viure més temps i la seva biografia ens serveix com a introducció i i recordatori de la història del seu país, normalment tan difícil d'entendre pels que no som argentins, molt especialment del temps ignominiós de la dictadura i el previ govern d'Isabelita. Llavors ell estava connectat amb el moviment montonero i possiblement fou la intuïció de la seva mare la que li va salvar la vida.. Caparrós ha estat un autor d'èxit cert en el sentit que ha viscut sempre de la literatura i el periodisme. Una mica per causalitat es pot considerar sinó com l'inventor, si el refundador d'una manera de fer crònica que ell es va anar trobant perquè la seva vocació més clara era la de novel·lista. Per això no deixa de mostrar certa perplexitat perquè a hores d'ara el seu llibre més reconegut és el Hambre, que va publicar sense cap mena d'expectativa, cosa que contrasta amb el fracàs de La Historia que va estar escrivint més de deu anys i que és més aviat desconeguda, un llibre tan ambiciós com desmesurat.

Una mena d'Alaska

     Veig al lliure una mena d'Alaska, una obra de Harold Pinter desenvolupant una història explicada pel neuroleg Olivier Saks a awakenings, la història d'una dona, Deborah, que ha patit una encefalitis letàrgica i que desperta després de vint i nou anys. Ivan Benet planteja un espectacle on integra la representació teatral pròpiament dita amb la dansa d'Andrés Corchero que segons llegeixo al programa de mà representa amb el seu ball l'anima de la protagonista. El resultat no em va satisfer ni estèticament ni intel·lectualment, doncs la connexió del treball de Sacks amb allò que entenem usualment com a ànima em sembla problemàtica, tot i que certament la noció d'ànima es pot entendre de moltes maneres. Pujar a Montjuïc, però, no fou debades perquè ho justificava plenament el treball de Mireia Aixalà del tot convincent en la seva representació d'un personatge escindit entre una ment preadolescent i la presència física d'una persona ja madura. El seu treball és brillant i té un bon suport de Carles Martínez, el doctor que n'ha pres cura tots aquest anys i d'Aida Oset la germana que tenia 12 anys quan es dormí i que ara te 41 i que per tant la Deborah no pot acabar de reconèixer.

La brama del cèrvol

     Al lliure veig el nou treball de la calòrica, la brama del cérvol. Després de le congrés ne marche pas tornen a plantejar una obra prou ambiciosa a nivell dramatúrgic. L'obra transcorre a un hotel de la vall fosca on s'ajunten una parella que vol viure una experiència diferent contactant amb la natura, sentint la brama del cérvol, un grup de gent de teatre que s'han reunit per discutir com pot contribuir el teatre al canvi social i un home de negocis tèrbol que vol plantejar una negoci d'especulació urbanística prèvia destrossa de la vall. Fora de l'hotel hi ha una parella de noies que busquen una rave ilegal que ha de tenir lloc a les muntanyes. Totes aquestes trames convergeixen finalment en un final que d'alguna manera reprèn l'esperit de la nit de san Joan shakesperiana i en el que es conjuguen moments de gran bellesa escènica amb altres que serveixen per constatar la dificultat de dominar una representació del caos. Tots els papers són interpretats pels actors habituals de la calórica, llevat de l'aquest cop absent Marc Rius, als que s'afegeixen Oriol Casals i Mel Salvatierra. L'obra permet tocar molt temes, i també fer un exercici d'ironia sobre el mon del teatre en general i sobre la calórica en particular, però indiscutiblement els protagonistes són  la Maribel i el Pau la parella que vol trobar una experiència "diferent". La seva història es la que millor reflectiu el que diu el Joan Yago, el responsable de la dramaturgia, l'absurditat de resoldre individualment problemes que són col·lectius. Com era ja molt palès al seu de que pàrlem, mentre no parlem d'aquesta merda em segueix meravellant la seva facilitat per copsar les bajanades que circulen com a tòpics i treure'n tot el suc possible. Com a totes les obres fan palès el seu talent per la comèdia més grotesca i potser en aquest moment quan jo vaig riure més va ser al karaoke de l'hotel, però si cal poden fer registres molt diferents com va ser el cas de la composició del personatge de Maribel feta per Esther Lopez, tot un exemple d'understatement.

Mals averanys

 

Una cosa que de segur no he fet prou és no haver conegut més de l'Amèrica llatina, Encara que no hi vagi mai potser això tindrà remei. Malauradament, perquè esdevindrem amèrica llatina. Així penso quan llegeixo notícies com aquesta. Jo soc prou gran com per recordar l'onada dels canvis de règim i defensa dels valors occidentals que varen fer els EEUU a Amèrica llatina, i que tan de franc els va sortir. La retòrica de llavors era la mateixa. Esperem que no vagin més enllà de la retòrica.

Los Tortuga

 

Veig amb el meu germà aquí a Vilanova, los tortuga. Com ell ja ha explicat les línies generals, aquí, i estant d'acord amb el que diu, vull afegir només tres coses. La primera és que és una pena que tantes pel·lícules espanyoles acaben produint una impressió per sota de la seva qualitat real, per què el so no acaba de ser bo. Això també passa en aquest cas. La segona és que si bé estic d'acord en el fet que el ritme de la pel·lícula no acaba de ser del meu gust, cal assenyalar que, assoleix dues escenes realment excel·lents: la conversa entre mare i filla en el taxi de la primera, quan a totes dues simultàniament els cau la mascara del seu personatge i l'intent d'entrada de la gent de la immobiliària en el pis, filmada com si es tractés d'un film de terror. La tercera és directament política. En essència el film explica la història d'una família on faltant un dels seus membres, el pare, no té cap possibilitat de tirar endavant. Si la història ens sembla versemblant, i jo crec que ho és, això vol dir que en termes efectius no tenim ara mateix estat del benestar. En realitat, mai no n'hem tingut gaire perquè, fent memòria, aquest estat va morir quan estava naixent, quan el mateix govern que va liberalitzar els lloguers, va renunciar a qualsevol mena de política d'habitatge públic. Em refereixo és clar a l'època de Felipe González i també de Boyer i Solchaga. Per acabar, crec que hem d'agrair molt a Belen Funes aquest film i el seu esforç en mostrar-nos allò que no tenim ganes de veure com ens explicà bé, Antonio Olmos.

La tercera fuga

 

        Al TNC veig la tercera fuga de Victoria Szpunberg i Albert Pijoan. Ella és l'autora que l'any passat ve tenir un gran èxit amb l'imperatiu categòric. Com a aquella obra també aquí tenim una barreja de comèdia i drama, però en diferent proporció, perquè malgrat moments molt divertits, aquí tendeix a predominar la tragèdia. La diferència més important és que mentre el lliure oferia un espectacle de petit format amb només dos actors, aquí en tenim 13 actors, dels quals tres són també músics i una noia és cantant. Spunzberg s'ha inspirat en la història de la seva família per articular una història en tres actes. El primer té lloc a Berditxiv (Ucraïna) el 1923, el segon a Buenos Aires, el 1978 i el tercer a Barcelona fa un parell d'anys al començament de la fase actual de la guerra d'Ucraïna. En els entreactes s'escenifica el pas de les fronteres, argentina primers i espanyola després. El narrador però no és de cap d'aquestes ciutats sinó de Sao Paulo, on va a parar una branca de la família. El primer acte ens presenta la celebració d'una boda jueva. És potser l'acte amb més comicitat, perquè mentre quasi tothom, els nuvis són una excepció. vol fer-ho seguint estrictament el ritual ortodox, cadascun té una opinió diferent sobre com és aquest ritual. Tanmateix la boda no es celebra mai perquè un progrom la interromp i han de sortir literalment per cames del país. El lloc on arriba el nuvi és Buenos Aires, el seu germà és refusat a la frontera i acaba a Sao Paulo. Durant mesos ell cada dia va al port a esperar la seva núvia, però no arriba mai. No sabrà mai de cert si va poder fugir de la seva ciutat o va morir en el progrom.

            El 1978 el jove ha esdevingut un vell, s'ha cassat amb una altre, ha enviduat, ha treballat tota la vida de rellotger i té una filla i dos nets. És el dia en què Brasil i Argentina es jugaven la seva plaça a la final del mundial i ells tenen una celebració familiar han preparat uns gnochi all'arancia, (els nets són mig italians com bons argentins) però el net petit, músic toca el bandoneó, mai arribarà. Com tants altres desapareixerà i també la seva mare quan vagi al local del tangos on treballa. Quan l'avi prengui consciència de la situació posarà literalment a l'altre net i a la seva dóna embarassada en el primer avió que surt del país i arribaren a Barcelona. La seva besneta naixerà en els banys de l'aeroport de Prat. Darrerament estic llegint les memòries de Martin Caparrós i em va semblar que la recreació de aquella tragèdia és força exacte i emotiva, reflectint aquella tragèdia injustificable.

        El tercer acte té lloc a Barcelona. La noia ha crescut, té una família amb dos fills i una parella, que no és el pare dels fills, i té feina com "treballadora de l'espectacle", la qual li resulta tanmateix insuficient per poder viure a Barcelona. La família està reunida i esperà un convidat que és el cosí germà brasiler del pare, ja mort, que ve de Sao Paulo. Tots plegats preparen, o haurien de preparar, el seu trasllat a Verges, Mentre esperen a la televisió veuen com els russos bombardegen Berdivitx. El familiar brasiler Joao, tampoc arribarà ,de fet, mai.

        Tot i que la conclusió és més fluixa que la resta (d'altra banda com posar ara un final, quan mirant el futur només es veuen més raons per fugir i menys llocs on anar?) estem enfront d'un espectacle brillant. Els actors fan una gran feina, fent sempre molts papers. Clara Segura, per exemple, és l'escriptora i també la seva avia i la rebesàvia, a més de dos policies de frontera. Em sembla però que tots tenen molt bons moments, tot i que destacaria el treball del narrador, Ton Viera, que és també una personificació de la mort, cosa que li dóna molta feina durant tot l'espectacle i li permet expressar unes molts bones aptituds pel ball i l'expressió corporal.

            A l'acabament de l'obra Clara Segura va llegir un manifest de solidaritat amb la gent de Gaza i condemnant  l'estat d'Israel, potser conscients de què, com diu un dels actors dins de l'obra, no és el millor moment per explicar històries de jueus. (tècnicament però només són jueus els dos germans que fugen d'Ucraïna, doncs tots els seus descendents no poden ser-ho perquè les mares són goy)

Ensayos sobre el mundo del hampa (relatos de Kolima VI)

 

        La setmana passada vaig acabar una tasca que havia començat fa uns quants anys, no sé ben bé quants: llegir el cicle complet dels relats de Kolima de Varlam Shalamov. Shalamov fou un escriptor rus que va estar una bona part de la seva vida als camps de treball soviètic. Primer de 1929 a 1931, acusat de troskista per difondre el testament de Lenin, i després de 1937 fins a 1951, primer per activitats contrarrevolucionaries i després en aplicació de l'infame article 58. Després de l'alliberament com a pres, encara romangué a Sibèria fins a la mort de Stalin. A l'època de Kruschev quan ja tenia 49 anys fou rehabilitat però tenia la salut molt malmesa. Els contes són una descripció de la vida als camps i sovint consisteixen simplement en mostrar una anècdota o una situació. Sense recordar cap en concret, el conjunt és excepcional. El sisé volum que ara he acabat és diferent, doncs més que contes es tracta de petits assaigs on estudia una part significativa dels presoners dels camps, els que en castellà són qualificat de "hampones", els delinqüents comuns i ordinaris que formaven una societat diferenciada i enfrontada a la resta de la humanitat. Fou un grup molt important en la repressió dels polítics, especialment després del 1937 quan varen descobrir que assetjar i matar trotskistes, és a dir fer els que els agradava fer i normalment se'ls prohibia, havia passat a ser una activitat patriòtica. Em sembla un assaig recomanable pels interessats a la reflexió moral. Ara mateix estic llegint un llibre de McIntyre, mort aquest mateix mes, on es preocupa pel fonament biològic de la moral, En aquest cas tenim un grup humà amb una moral específica construïda però en completa oposició al que podem tendir a pensar que són els sentiments naturals humans i tanmateix són humans.... Entre els papers deixats hi havia un quadern escolar ratllat on havia escrit un balanç del que havia après. Transcric algunes de les que m'han fet més impressió. En algun cas coincideix amb coses que he arribat a pensar. Mai en res que hagi viscut, cosa que, imagino, fa una identificació discutible.

QUE HE VISTO Y COMPRENDIDO EN LOS CAMPOS

1/ La extraordinaria fragilidad de la cultura humana, de su civilización. El hombre se convierte en una alimaña en tres semanas: si soporta un trabajo duro, el frio, el hambre, las palizas...

3/ He comprendido que la amistad, el compañerismo, nunca nace en circunstancias duras, duras de verdad, con riesgo de tu vida. La amistad nace en condiciones difíciles, pero soportables (en un hospital, no en una mina)

7/ he comprendido que el hombre se ha convertido en hombre porque físicamente es más fuerte, más resistente, que cualquier otro animal; en el Extremo Norte ningún caballo resistia el trabajo

8/ He visto que el único grupo de personas que se comportaban de manera algo humana entre el hambre y las humillaciones eran la gente religiosa, los adeptos de las sectas, casi todos, y la mayoria de los popes

9/ Los primeros en corromperse son la gente del partido y los militares

18 / He comprendido porque el hombre vive no de esperanzas - no hay esperanza alguna-, ni por la fuerza de su voluntad- que bobada-, sino gracias al instinto, al sentido de autoprotección, gracias al mismo principio por el que se rigen el árbol, la piedra o el animal

31/ He sabido que el mundo no se ha de dividir entre buenos y malos, sino entre los cobardes y los que no lo son. El 95% de los cobardes son capaces de cualquier villanía, de vilezas mortales, ante una débil amenaza

36/ He aprendido a planificar mi vida para el día siguiente, no más.

Agudesa i inferioritat (jo tampoc era tan curt)

 Aquests dos senyors em van fer sentir inferior tota la meva joventut. La raó era la seva capacitat de donar les repliques més punyents, intel·ligents i oportunes de manera gairebé immediata. No és que jo fos incapaç de donar repliques del mateix tipus, però el meu temps de reacció era diferent, setmanes, mesos.... Ha estat reconfortant, però un xic decebedor, aprendre després que darrera d'aquestes repliques hi havia gairebé un exercit d'escriptors, sovint altament dotats, que podien estar afinant un diàleg, setmanes, mesos ....

Religió, wokisme i dualisme

 

        L'altra dia en un dinar amb un amic, també filòsof, sorgí la qüestió de què ens amoïnava dels woke, quan moltes de les tesis associades a aquest moviment, preses una per una i detalladament, no estan tan lluny de coses que hem aprovat o com a mínim no ens provocaven gaire indignació. Pensant-ho més a fons, i també molt humianament, diria que no són tan les tesis, com la manera en què es diuen; una manera que em sembla suggeridora d'una incipient religiositat. Això em porta a una consideració personal. Pel meu origen sempre m'he sentit connectat amb el laïcisme. No sé si sempre de manera conseqüent, però constant. Durant trenta quatre anys m'ha tocat moltes vegades explicar les concepcions del ser humà i sempre he sentit que estava donant testimoni d'un progrés intel·lectual quan explicava Merleau- Ponty, com l'autor que ens va ensenyar que no tenim un cos, sinó que som un cos. Conciliar aquest sentiment amb els que diuen que tenen un cos equivocat, m'és difícil i només li trobo sentit si aquesta afirmació es fa des d'un plantejament que no pot ser qualificat sinó com a religiós.

Ara bé, també és cert que en un cert sentit enganyava els alumnes perquè Merleau- Ponty tampoc no deia res de tant nou. Jo certament no tenia present el que va dir Sant Tomàs en el seu comentari de la primera carta de Sant Pau als Corintis(XV;1,11)

Puesto que el alma es parte del cuerpo del ser humano, el alma no es la totalidad del ser humano y mi alma no es yo

Un text que deixa clar , tot i que molta gent en pot tenir problemes amb això, que ser cristià no té una connexió especial amb creure en la immortalitat de l'anima, sinó amb la creença en la resurrecció del cos.

De totes maneres més enllà del que defensen en concret tinc poques dubtes que el moviment woke no va en una direcció incorrecta si apunta a la formació d'una nova religió, cosa que podría definir el futur de manera més que probable. Poc possible però que jo arribi i que aquesta religió sigui per mi.

Trump segons Empoli

Pels que hem estat la vida entera mirant d'ensenyar a llegir és un text desencoratjador però aquí és on estem i en el fons potser hem estat sempre: 

Donald Trump, ja que parlem d'ell, és una forma de vida extraordinàriament adaptada al moment actual. Un dels seus trets, del qual els seus assessors, en homenatge a una època passada, encara es queixen en veu baixa, quan n'haurien de fer palmetes , és que mai no llegeix. Ni llibres, bons per a museus, ni diaris, que van pel mateix camí; L'internauta més ingenu no dubtaria a classificar la imatge d'un Trump instal·lat en un seient del seu jet o en una butaca a Mar-a-Lago amb un llibre a la mà, en comptes d'una pantalla o una hamburguesa, entre les deep fakes més estranyes imaginables. El problema que molesta els seus assessors, quan hauria de delectar-los, és que Trump ni tan sols llegeix les notes d'una pàgina o mitja pàgina que li donen per preparar-lo per a una entrevista, resumint els elements essencials del tema en qüestió. Trump ni tan sols mira aquestes notes. Ni una pàgina, ni mitja pàgina, ni una sola línia. Només funciona per via oral. La qual cosa representa un repte considerable per a qualsevol que vulgui transmetre-li fins i tot el més mínim coneixement estructurat. Però què importa, ja que el que importa per sobre de tot és l'acció, de la qual el coneixement, com sabem, és un dels pitjors enemics.

Un entorn caòtic exigeix ​​decisions agosarades que captin l'atenció del públic alhora que sorprenguin els oponents. Trump és, en essència, només una altra il·lustració d'un dels principis immutables de la política, que tothom pot veure: pràcticament no hi ha cap relació entre el poder intel·lectual i la intel·ligència política. El món és ple de gent molt intel·ligent, fins i tot entre especialistes, politòlegs i experts, que no entenen absolutament res de política, mentre que un analfabet funcional com Trump pot aconseguir una forma de geni en la seva capacitat de ressonar amb l'esperit de l'època.

L'heure des predateurs

 

        Si ahir parlàvem del dolor i la necessitat d'entendre el mon avui comentaré un altre llibre molt útil per això d'entendre on som: l'heure des prédateurs de Giuliano d'Empoli, politoleg que ha fet de conseller i ha estat dins dels cercles més exclusius del poder a Europa. Empoli defineix la seva perspectiva com la d'un escriba asteca, doncs el que en vol explicar al seu llibre només pot trobar una analogia a la situació dels asteques que s'enfrontaren a la realitat impensable dels guerrers espanyols. En aquest cas l'equivalent als guerrers espanyols és la plutocràcia sortida de la darrera revolució tecnològica. Empoli no es ofereix un discurs estructurat des d'un punt de vista conceptual, sinó una galeria de retrats de situacions viscudes, sempre descrita amb molt força

    Més o menys sempre hem sabut que els que veritablement manen no són els que ostenten el poder. La diferència sorgida als darrers temps és que abans aquestes figures eren útils pels que manaven i ara estan deixant de ser-ho. Crec que era Camba, podria equivocar-me, qui digué que les democràcies parlamentàries eren dictadures dels advocats. Més enllà de l'acudit hi havia un fet evident. sShavien fet societats complexes amb tot legislat i potser hiper-legislat i els advocats eren imprescindibles. Els nous "amos" però volen un mon sense regles. Evidentment i aquesta és una altra tesi fonamental del llibre en una situació d'aquesta mena l'aposta més clara i decididament guanyador és l'aposta per la força bruta, el moment del que ell anomena els borgians. Com ell mateix diu:

La fenêtre d’opportunité qui existait jusqu’à hier pour qu’un système de règles soit mis en place s’est refermée. L’idée même d’une limite à la logique de la force, de la finance et des cryptomonnaies, à l’emballement de l’IA et des technologies convergentes, ou au basculement de l’ordre international vers la jungle, est sortie du domaine du concevable.

        Les escenes estan sempre carregades de significat. la primera fa una descripció molt viva de l'assemblea general de l'ONU on reflexiona sobre el futur paper de boc expiatori que haurà d'assumir el president Zelinski. A la segona veiem un intent de retrobar un fresc de Leonardo a un palau florentí, cosa que li serveix per anticipar el caos que està venint i que tenim a tocar, totes les fronteres d'Europa estan en guerra de més o menys intensitat El meu preferit però és el relat que té com a protagonista el príncep hereter de l'Aràbia Saudita el qual consolidà el seu poder d'una manera que el mateix Cèsar Borgia hagués hagut d'admirar: invitant un cap de setmana a la part de la seva família més poderosa (parlem de tres o quatre centenars de persones, a Aràbia no han arribat a la família nuclear) i va acabar convertint l'hotel més luxós de la capital en un camp de concentració i tortures. Mentre llegia aquest passatge vaig veure el mateix dia a la tele al President Trump confraternitzant amb el príncep (jo era tan ingenu que de jove quan veia aquests personatges pensaven que eren una relíquia del passat, ara no sols tenen més poder que mai sinó que l'ostenten mostrant com subornen el president dels EEUU) Però hi apareixen també altres figures fonamentals del moment, les representatives del que ens està venint, gent com Bukele o Elon Musk. En el capítol sobre Musk es quan fa més explícita la connexió entre els borgins i els senyors de la tecnologia:

            Les seigneurs de la tech ont bien plus en commun avec les borgiens. Comme eux, ils incarnent presque toujours des personnages excentriques qui ont dû briser les codes pour se faire une place. Comme eux, ils se méfient des experts et des élites, de tous ceux qui représentent l’ancien monde et qui pourraient les empêcher de poursuivre leurs rêves. Comme eux, ils ont le goût de l’action et sont convaincus de pouvoir modeler la réalité selon leurs désirs ; la viralité prime sur la vérité et la vitesse est au service du plus fort. Comme eux, ils n’ont que mépris pour les politiques et les bureaucrates : ils en voient la faiblesse et l’hypocrisie, ils sentent que leur époque est révolue. Grâce à Internet et aux réseaux sociaux, la faiblesse et l’hypocrisie des anciennes élites sont d’ailleurs exposées aux yeux de tous

     Com que el tema no és merament ideològic, una de les històries que m'han resultat més il·lustratives és la protagonitzada per Schmidt el cervell gris de Google que li donà en safata la reelecció presidencial a Obama el 2012, cosa que explica la inhibició del premi nobel de la Pau en posar limitacions al poder de les plataformes. El darrer episodi parla d'un petit i poc conegut poble proper a Paris, Leiusaint, esdevingut un infern des de que Google descobrí que passant pel seu centre on pot estalviar-se cinc minuts d'embús. L'alcalde intentà arreglar-.ho per trobar-se en una situació analoga a la dels protgonistes de les noveles de Kafka, ningú semblava ser el responsable i el treball de kafka és el que millor ens atansa a l'univers que obre l'AI.

Els antisemites

Primo Levi

Llegeixo avui això. És consolador pensar que en aquests temps en què qualsevol fill de puta et poc qualificar com antisemita per defensar sentiments arrelats ja no a la ideologia sinó a la més bàsica humanitat, Primo Levi era un dels "nostres" (és a dir dels" antisemites"). No entrarem avui en el fet que sí hi ha algú semita a Orient Mitjà és entre els palestins i no pas els israelians (però potser també això de l'ADN és propaganda antisemita).Més interessant és subratllar. la conclusió no enunciada però fàcilment deduïble de l'article. Si als EEUU no els hagués interessat tenir una reserva mercenària a Orient Mitjà, l'Holocaust seria un incident marginal a la nostra cultura, com pugui ser-ho el genocidi armeni. És una constatació dolorosa però segurament imprescindible per a entendre com funciona el mon en el que vivim.

 

Hume i l'estoïcisme

 

Una diferència molt significativa entre Hume i la resta dels pensadors del mateix període és la seva diferent valoració de l'estoïcisme. Mentre que Descartes mostra clarament una simpatia pels estoics al Discurs i Spinoza i Kant construeixen morals que poden ser qualificades com a cripto-estoiques, Hume es mostra sempre més aviat hostil a aquesta línia de pensament ( no és pensant-ho a fons una excepció, tampoc Pascal o Hobbes, pensador oposats però influents a l'escocès) De fet sembla que a la possible crisis desencadenant de la seva vocació filosòfica, el refús de l'estoïcisme tingué un pes tan determinat com la més usualment considerada crisi religiosa (tot són hipòtesis, però no sabem gaire de cert, entre d'altres raons perquè Hume es preocupà perquè no quedes res dels seus papers fora dels que va publicar) No em sembla incoherent en absolut que aquest refús a l'estoïcisme vingui del pensador que acaba veient la identitat personal com un fruit de la imaginació. Sovint jo també sento que l'estoïcisme és el més il·lusori dels corrents filosòfics legats per l'antiguitat. Tampoc és incoherent doncs el renaixement, en ell mateix contradictori, d'idees propis d'aquest corrent en les versions "il·lustrades" de teràpies filosòfiques o dit, més planament, d'autoajudes. Cal dir, però, que si  el refús va poder ser determinant en un principi, la posició final és més matisada. Hume no nega que pugui ser bo viure a la manera estoica, però creu que no es pot aprendre a viure de manera estoica. No s'aprèn un tarannà.

Cor dels amants

 

        Al lliure de Gràcia veiem Cor dels amants l'obra de Thiago Rodrigues, una figura important del teatre contemporani essent el primer director no francès del festival d'Avignon. És una obra de fa uns anys, que ara ha estat adaptada per la seva estrena en català amb Joan Carreres i Marta Marco, els dos únics intèrprets que formen el cor del que parla el títol. Tots dos són actors excepcionals i mostren una gran compenetració doncs efectivament fan un cor i el 80% del text es recitat conjunta i simultàniament, L'obra comença explicant un moment de gran tensió, la dona, que té dificultats respiratòries pateix una crisi asmàtica aguda i es debat entre la vida i la mort. Prèviament ens narren coralment el viatge de la seva llar a l'hospital i després tots des descriuen, parlant alternativament, la seva estada, ell a la sala d'espera i ella a la unitat de cures esperant veure la pel·lícula de la seva vida, però veient només les imatges del film que estaven veient, però no van acabar perquè se'n van dormir: el Scarface de Brian de Palma (però a l'obra mai no s'esmenta Brian de Palma, la majoria del públic no sabria qui és, sinó Al Pacino) Ella però es salva i la resta de la seva obra ens explica la seva convivència fins la desaparició final., mantenint sempre una relació especial amb el film protagonitzat per Al Pacino que mai acabaren de veure, havent aprés a confiar en que trobarien el temps.

    Cor dels amants és una obra obertament optimista i tendra. Aquest optimisme és del tot coherent amb el punt de partida. Jo tinc un amic que va estar mort. Durant una estona important, que no sabria precisar ,el seu cor no va bategar. Fou reanimat i ell sentí que tornava a néixer. Aquesta experiència fou una font de felicitat en l'avenir ben ferma, doncs ara sent que els anys que hi sigui, són un guany del que ja havia perdut. Jo he sintonitzat molt amb l'obra i evidentment això té motius objectius en el talent dels protagonistes i una escenografia sòbria però del tot ajustada , però també en la meva disposició actual, des de fa uns anys, més inclinat als discursos de l'agraïment que no pas a les metafísiques de la desesperació i la rebel·lió , molt més a valorar el poquet temps que tenim, en el qual malgrat tot hi pot cabre l'infinit, que no pas a lamentar la meva infinita absència, futura i anterior, d'un univers que m'ignora.