El futur que està venint i el passat que no acaba de passar

 

A l'últim CTXT hi ha l'article setmanal de Guillem Martínez. El paràgraf dedicat a Catalunya explica sentiments que comparteixo plenament i per això reprodueixo. Com deia Faulkner el passat no acaba de passar i estem on estàvem:

 Entre los meses previos a la pandemia y 2024, aparecí citado en sendos artículos de dos grandes diarios barceloneses de difusión estatal. En el primer artículo, el articulista firmante aludía a un fragmento de un programa de televisión en internet, en el que yo aparecía y en el que hablaba de cambios fonéticos en el catalán durante el procesismo. No iba más lejos de Klemperer, el lingüista alemán que analizó el lenguaje del poder de su tiempo. El lenguaje es, en fin, manifestación de poder. Más, según veo con Trump/Ayuso, cuando se pulveriza, ese ejercicio de poder absoluto. Pues bien, el columnista venía a explicar que todo eran percepciones mías, fundamentadas en mi falta de conocimiento del catalán. Es decir, me ubicaba fuera del conocimiento de una de mis lenguas. Es decir, del país. Podría haber argumentado en contra de mi punto de vista. Pero, simplemente, me cancelaba, me expulsaba. El segundo artículo era una reseña en un diario global en castellano sobre un libro mío de cocina. En ella, básicamente, se reseñaba mi relación con el catalanismo, no mi libro –recordemos: de cocina–. Es decir, se me volvía a ubicar fuera del país, para el que era un extranjerismo. Se me expulsaba, indeed. Lo que he querido mostrar con estas dos anécdotas es la dinámica hacia la expulsión, tan profunda, tan difundida, tan invisible –es decir, tan constante– que se cuela en medios en los que eso, aparentemente, no cabe ni es esperable. Lo que alude a dos cosas: a) la ruptura social se ha producido en Catalunya. O, al menos, se expulsa, se decide quién es o no es del grupo, tan ricamente, con absoluta naturalidad. Algo que en Alemania –punto 8– costó cuatro semanas. Es decir, el sentido común de la nueva extrema derecha catalana, que las encuestas dibujan como creciente, viene de lejos, llegó hace tiempo, pues hace años que campa alegremente. No era un residuo anecdótico del procés, sino su punto de llegada, su única función: la identidad, su reformulación. No hubo periodismo que explicara aquello, pues nadie lo vio. Es decir, nadie quería significarse fuera del grupo, del comunitarismo. Me atrevo a suponer que sucederá lo mismo con la extrema derecha catalana. Ya ha sucedido. Catalunya es España una o dos ligas antes. Ojo.

A favor i en contra de les religions

 

    Allò positiu de les religions és que són el més potent suport de l'altruisme (la ciència dóna arguments a favor però per principi no defineix finalitats. La Filosofia tampoc serveix), el més negatiu és que el desenvolupament del ritual acaba substituint l'altruisme. Potser això no hauria de passar necessàriament, però sempre ha passat així.

Ayuso, Goebbels i els llatinoamericans

         Sento per algun lloc que I. D. Ayuso ha dit que els llatinoamericans a Espanya no són immigrants. Aquestes declaracions em fan pensar en l'enunciada per un polític de més competència intel·lectual, Joseph Goebbels, en ocasió d'una entrevista amb Fritz Lang poc després d'haver estat nomenat ministre de propaganda. Goebbels li oferí al director de M el lloc de director general de la UFA Lang sorprès replicà que ell era mig jueu i Goebbels li replicà que eren ells els que qui decidien qui era jueu i qui no. Lang va demanar vint i quatre hores per rumiar-se la proposta i aquella nit va deixar Alemanya per no tornar fins després de la guerra (Com que Goebbels ja era mort quan Lang ho va explicar, hem d'acceptar la seva versió, Sí és un fet que Lang deixà Alemanya sobtadament). Tenir poder és això suposo i manar és decidir el significat de les paraules. Un altre tema és que hi hagi en les paraules d'Ayuso una estratègia electoral que podria sortir bé. I encara un altre tema és que Ayuso pot tenir més raó del que ella pensa La base del seu argument és que com que compartim cultura amb els llatins , aquests no poden ser emigrants. Quina és la cultura, però d'Ayuso? Com a persona que sembla haver assumit sincerament l'ideari neoliberal, des d'aquestes idees, sovint la presidenta de Madrid sembla un exemple perfecte de persona desculturalitzada, en el sentit explicat per Olivier Platt a l'applatissement du monde

Queremos tanto a Claudia ...

 i és clar el perquè.

Més sobre l'escriure i el llegir

 

    El que explica aquí Garcia Barnes ens porta al que dèiem ahir. Possiblement, poca gent té temps per les grans obres de la literatura. La meva experiència de molts anys em permet confirmar-ho; cada cop en sé de mes gent que escriu molt, i llegeix, o ha llegit poc. Això però no és d'ara. Durant uns anys vaig ser secretari d'una associació de filosofia moderna. No tenint diners la meva tasca era convèncer gent per que vingués a parlar de franc. Sorprenentment, mai no vaig tenir problemes per trobar-ne, però mai no haguéssim tingut prou diners per convèncer-los de venir a sentir parlar els altres, I és una pena, perquè cada cop tinc més clar que és molt difícil que la gent que no sap escoltar, i si no et ve de gust escoltar ningú o no en saps o deixaràs de saber, sigui capaç de dir alguna cosa realment valuosa.

El mestre i Margarita

     Divendres al lliure veig la versió d'Alex Rigola de la novel·la de Bulgakov el Mestre i Margarita. La crítica ha estat tèbia però jo la trobo una obra francament recomanable per tres raons. La primera és que la posada en escena és molt àgil i sense una mitjans extraordinaris resulta ben efectiva en els moments a priori més difícils de teatralitzar com el viatge aeri de Margarita per Moscou o la representació de màgia negra al teatre moscovita. La segona és que em sembla coherent amb la línia de treball desenvolupada per Rigola des de la seva direcció de la sala Breakfast, potenciant el treball dels seus actors. Aquí tenim 14 actors mols bons, als quals els hi dona l'oportunitat de lluir-se a tots en algun moment. Certament  sobresurt Francesc Garrido que és molt bon actor i que té el millor paper, el diable Woland. Ell com Sandra Monclús i Miranda Gas ja hi eren a la versió de Rigola de Glengary Glen Ross un dels millors espectacles dels darrers anys.

    La tercera raó, molt important, és que Rigola fa una adaptació que permet perfectament . rememorar i viure la novel·la de Bulgakov que és una de les més importants del segle XX . Rigola transmet el rerefons intel·lectual de manera eficaç i també allò que constitueix l'element més singular de l'obra: el seu sentit de l'humor. De totes les grans obres de la novella russa és la més divertida sense dubte. Al sortir hi havia gent que creia recordar una obra més política, en el sentit de més anticomunista o antiestalinista. Però jo no recorda aquesta dimensió a la novel·la. Pel que recordo em sembla clar que Bulgakov no estava tan interessat en mostrar la maldat de la revolució com la seva inanitat; el fracàs d'aquella, i al capdavall, de totes les revolucions en modificar la situació general de la humanitat. Quan hi era a la facultat vaig estar dos anys sentint al Rafael Argullol un mateix curs, en dos parts sobre la figura de Faust i la transgressió del límits. No recordo que ens parlés d'aquest llibre (era abans de la versió més reconeguda que és la de 1989) Però podria haver estat present als curs perquè la relació amb l'obra de Goethe és evident i des d'aquí el transgressor del límits no és tant el mestre com el Berlioz, representant de la hybris intel·lectual de la modernitat que a la primera escena perd el cap. 

    Anant més enllà però el problema que ens podem plantejar és el sentit de programar grans obres de la tradició quan a molt poca gent li interessa gaire la tradició. En el cas de les crítiques algunes retreuen a Rigola que a la seva representació triguen molt a sortir el mestre i Margarita oblidant el fet de que ben bé els protagonistes de la novel·la no ho són. Sospito que el els lectors habituals de Bulgakov a Catalunya a hores d'ara són molt menys que la gent que ha anat o anirà al lliure i que tot ho tenen molt lluny. No puc aquí deixar d'oblidar el diàleg que vaig sentir a les meves veïnes a la representació de Los dos Hidalgos de Verona, quan una li preguntava a l'altre : "lQuè dimonis és això d'un Hidalgo?" Em sembla que les dues noies, entre trenta i quaranta anys per ser exactes, potser són un cas extrem però no pas una excepció.

Una raza imaginaria. Breve Historia de la judeofobia

 

        Llegeixo el llibre Una raza imaginaria. Breve historia de la judeofobia de Shlomo Sand, eminent historiador, catedràtic emèrit de la Universitat de Tel Avi i autor de la molt recomanable The invention of jewish people. Sand tria un terme clar però poc utilitzat, judeofobia, en contra del més esperable terme antisionisme. La raó és contundent. No havent cap indicació ni senyal de què existeixi alguna cosa semblant a una raça semita, quan parlem d'antisionisme acceptem el marc mental elaborat pel racisme occidental i dut a la seva màxima expressió pel nazisme. L'autor fa el que diu el títol, un recorregut per les expressions anti-jueves des de l'aparició del cristianisme fins el genocidi nazi i una mica més enllà, doncs l'Holocaust és un fet oblidat fins a la guerra dels sis dies, és a dir, quan Israel necessita justificacions per consolidar un trencament flagrant del dret internacional. Els fets que explica són més o menys coneguts i els explica de manera àgil i entenedora. Jo m'ho he passat bé retrobant vells amic com Agustí d'Hipona, partidari de maltractar amplament els jueus però sense atemptar contra la seva vida, Erasme, Voltaire, Immanuel Kant o, desmentint el tòpic que la judeofòbia és de dretes, figures com Bakunin i Proudhon. (en aquest casos, clarament l'odi als jueus era en realitat odi a un sol jueu, que en realitat tampoc era jueu) Shlomo però en la seva exposició segueix la seva habitual lluita contra els mites del sionisme. I així si en el llibre anterior ens mostrava que no hi ha cap indici per pensar una expulsió massiva del poble jueu. a l'època de l'imperi romà. Aquí emfatitza un fet clar a la història de les religions. El judaisme no precedeix al cristianisme sinó a l'inrevés. Ha estat doncs una religió consolidada en el temps de dominació de l'altra i ha hagut de conformar-se com una religió de resistència. Per posar una data significativa Constantí en la seva legislació va prohibir les conversions al judaisme i la predicació de la seva religió, cosa que ens dóna una imatge del judaisme molt oposada a la corrent. També és molt significatiu el paper decisiu dels autors cristians en consolidar el mite de l'expulsió.

        La part dedicada als segles XIX i XX explica el sorgiment del sionisme i l'aparició de la fonamentació "cientifíca" del racisme. Aquí la tesi fonamental de Sand s'expressa bé mitjançant la intuïció d'Orwell quan afirmava que molts jueus sionistes no li semblaven més que antisionistes a l'inrevés. El sionisme és un episodi més de la, no deixem de dir-ho un cop més, catastròfica eclosió dels nacionalismes i que a més no tingué d'entrada gaire exit. Només la barbarie nazi va donar un fonament a que una utopia improbable i no especialment desitjada per la major part dels considerats jueus, fos realitat. Un detall que l'autor remarca i no podem oblidar mai és, avui per avui, la major part dels jueus del mon no viuen a Israel. I, en general, hi haurà evidentment excepcions no hi viuen perquè no volen. Allò significatiu però és la convergència dels pensadors nazis i dels sionistes en la construcció del concepte de raça jueva. El llibre esmenta en especial la relació entre Arthur Ruppin,el principal defensorf de l'especificitat racial jueva i Hans Günther, el pensador nazi que volgué fonamentar les bases antropològiques de la identitat racial alemanya. El jueu considerava l'alemany el seu mestre i compartien la seva visió del mon. De fet, pocs països ha dedicat tant esforç a la fixació genealògica dels avantpassats com Israeltot i que i amb molt poc exit. No hi ha definició de la judeïtat des de l'ADN.

    Els dos últims capítols constaten que fet a Occident es pot afirmar que la judeofobia és un fenomen no desaparegut, però si molt disminuït. D'alguna manera és el sionisme el que el manté avui, doncs com diu l'acudit, israeli, fa cent anys un antisemita era el que odiava els jueus. Ara un antisemita és algú a qui els jueus odien. Constata també quelcom molt evident. El paper social que abans jugava la judeofòbia, ara ho representa la islamofòbia. L'epíleg està escrit després del 7 d'octubre de 2023 i l'autor creu que aquests fets, millor dit la resposta israelita a aquests fets, poden suposar un nou increment real de la judeofòbia o, dit de manera més precisa. L'antisionisme, una opció legítima en termes històrics i polítics, està esdevenint un altre cop antijudaisme

My Fair Lady

 

    Aprofito el viatge setmanal a la classe rus per veure a la filmo la projecció del My Fair Lady de Goerge Cukor. La va filmar a principis dels seixanta després de l'aclaparador èxit de l'obra teatral. L'època dels musicals específicament cinematogràfics havia acabat i tenim una mostra d'un altre gènere des del meu punt de vista molt menys interessat: el teatre musical filmat. Cukor no dissimula gens aquest fet i algunes escenes, la desenvolupada a la cursa de cavalls per exemple, recreen més una representació teatral de la cursa de cavalls que no pas pròpiament una cursa de cavalls. Aquesta opció es radicalitza amb l'opció de prendre com protagonistes dos actors, Rex Harrison i y Hepburn. que no són ni ballarins ni cantants. Hepburn fou doblada, Harrison no, però no canta sinó que recita les seves cançons. Cap dels dos doncs era una elecció òbvia, però imagino que Cukor volia un actor amb molt recursos com era Harrison, per fer un personatge tan polièdric com el professor Higgins, al qual sovint es pot adorar i odiar en el mateix moment. (de fet, havia estat també el protagonista teatral) Pel que fa la protagonista femenina, molta gent esperava que Eliza Doolitle fou Julie Andrews la protagonista de l'obra de teatre però Warner volia una gran estrella, un estatus que Andrews no tindria fins l'any següent gràcies a Disney. És curiós que malgrat haver fet molts films, Hepburn està en la memòria cinematogràfica per dos papers pensats per altres actrius; aquest i el de Breakfeast at Tyffany's. Mentre escrivia el conte original Capote pensava a Marilyn Monroe. No es pot dubtar que amb Monroe seria un altre film. Penso que millor. No és aquí el mateix cas. Hepburn està convincent en els dos registres oposats que ha de fer. En general, Cukor tria molt bé el repartiment i va fer bé de resistir els suggeriments de Warner (el qual per exemple volia a James Cagney com Mr. Doolitle en comptes de Stanley Holloway) i donar els papers principals a actors britànics. Això té relació amb el primer dels motius pels que m'ho vaig passar molt bé. El film despertà els meus sentiments més gratament nostàlgics vers aquesta ciutat que m'estimava i a la qual possiblement no he de tornar mai. El film comença de fet a un lloc pel que sovint passava quan mostrava la ciutat o em dedicava a passejar: L'espai entre l'església de sant Pau i la façana de Covent Garden que havia estat un mercat i ara és la típica "tourist trap" La història a més reflecteix l'orgull, crec que legítim, dels anglesos per la seva cultura. Com altres coses bones, l'amor de Higgins per la llengua de Shakespeare també és una de les coses que està esvaint-se. M'ho vaig passar bé, perquè l'adaptació manté molt de l'esperit de l'obra de George Bernard Shaw la seva mirada irònica sobre les convencions socials i la seva fe il·lustrada en la capacitat emancipadora de la cultura. Finalment, perquè malgrat tot el que he dit sobre el teatre filmat, Cukor en molts moments reprodueix allò que ara per ara, més valoro dels musicals clàssics, el que podríem dir la seva modalitat sentimental, com, per exemple, a la meva escena preferida del film quan Eliza comença a pronunciar correctament l'anglès. No és un cant, ni un ball excel·lent però si una representació excel·lent de la joia, una mena de representacions a la que cada soc cop més sensible perquè la joia és el més valuós de la vida encara que només es pugui viure de forma vicaria.

Il·lustració fosca i igualtat humana

 

    Llegeixo The Dark Enligthment de Nick Land directament a la pàgina web de l'autor. No cal dir que el títol juga amb la paradoxa de l'enunciat que suposo només es por desfer considerant un fracàs de la il·lustració en la seva missió històrica de destruir els prejudici doncs acabà resultant en la creació de nous que l'autor considera molts pitjors. O, dit altrament, el conglomerat de l'antic regim, monarquia i església, ha estat substituït per un altre conglomerat no menys absolutista on el poder és ostentat per les estructures de partit i l'església ha estat substituïda per les universitats i els mitjans de comunicació. L'esment a la il·lustració és evidentment discutible perquè allò que el professor Land té franca i clarament com objecte dels seus atacs és la idea mateixa de democràcia i alguns il·lustrats són certament el fonaments de la democràcies actuals, però no pas tots. Land és un dels ideòlegs més anomenats a hores d'ara de la nova extrema dreta americana i el seu text em resultà sorprenent per la virulència del seu atac contra la noció de democràcia. No crec que fa trenta anys ningú s'hagués atrevit a publicar un text així fora de cercles nostàlgicament marginals.

    Les seves crítiques a la democràcia tenen diverses fons. La més utilitzada, i la que en termes fàctics resulta més difícil de refutar si mirem una mica els mitjans, és que les democràcies degeneren inexorablement en cleptocràcies (Democracy might begin as a defensible procedural mechanism for limiting government power, but it quickly and inexorably develops into something quite different: a culture of systematic thievery. ) i per l'efecte del que Schmidt identifica com la polaritat amic-enemic, pel polític conseqüent el millor acaba sent destruir allò que no pot robar. El primer recolzament però seria d'inspiració platònico-nietzschiana denunciant que a les cultures democràtiques els ideals no són sinó màscares dels apetits.

    Per l'autor la noció de democràcia és oposada tant a la de civilització com a la de llibertat. L'alternativa a la organització des de principis democràtics ha de venir del mon empresarial. El President ha d'esdevenir un CEO, aquesta és l'única manera en què podem assegurar un progrés incompatible amb la noció de democràcia, la qual ha de ser abordada, des del seu punt de vista com una objecte propi de la parasitologia general. Aquesta concepció no es presenta tant un trencament com en un retorn als orígens. Els pares fundadors mai no parlaren de democràcia als seus textos i Strand es pensa com un continuador de la crítica de Hume als whigs i al seu esperit entusiasta. La seva lectura dóna com a sorprenents vencedors de la història gents com els levelers, els quals malgrat haver estat aixafats en el seu moment han acabat reencarnant-se en allò que ara seria l'esquerra woke

    Confirmant les sospites de Todd la qüestió clau per a Land és la identificació del punt de vista democràtic amb el que ell anomena universalisme. Per això esdevé cabdal la noció del racisme. Mentre que per ell l'existència de races diferenciades és una hipòtesi honesta, afirma que en el pensament democràtic, progressista juga el mateix paper que la noció de pecat original tenia en els antic puritans. La igualtat humana per sobre de les diferències de raça i classe, d'aquestes no en parla gaire, no són sostingudes per cap hipotètica base racional o a científica sinó que són afirmades com un dogma religiós. Com ell diu en un cert moment:

The criteria of judgment owe everything to neo-puritan spiritual hygiene, and nothing whatsoever to testable reality. Scientific utterance is screened for conformity to a progressive social agenda, whose authority seems to be unaffected by its complete indifference to scientific integrity.

    Land considera a més que en aquest punt l'esquerra és especialment contradictòria perquè nega l'existència de les races però totes les seves polítiques destinades a protegir algunes races les pressuposen. Jo diria que en aquest punt l'esquerra és poc lúcida perquè certament les races existeixen. Però existeixen només perquè els racistes volen que existeixin.

    La quarta part insisteix en el fet que el col·lapse de la societat americana està produint-se pel terror racial que per ell és aparentment la qüestió més important i la responsable de la desintegració urbana americana. Aquesta és una afirmació indiscutible. Les coses han passat així, però des de fora ens podem plantejar si havien de passar així. En general, em sembla que Land tendeix a confondre, diria que deliberadament, els judicis de valor i els judicis de fet. Em sembla però que les seves intencions esdevenen del tot evidents quan diu que el fons de l'atac al racisme és un atac a les regles de lliure mercat. Curiosament mai no sembla plantejar-se la pregunta de si realment ha existit mai alguna cosa com el lliure mercat. (el qual  no deixa de ser un altre producte de la imaginació il·lustrada)

    En els últims capítols hi ha un gran apologia del secessionisme com única i legitima via de sortida. Aaixò du a una reivindicació del patrimoni confederal. L'autor pensa que la derrota de la confederació suposa la traïció a l'esperit dels pares fundadors i és l'essència del "white fligth" que ha segellat la decadència de les ciutats americanes. Com ell mateix ens diu: There’s no need to reach agreement, when it’s possible to split.

    Certament hi ha hagut molt d'això a les històries dels pobles anglosaxons però havent fracassat, em sembla que això ara ja es pot dir, la carrera espacial, tampoc tenim masses més llocs on anar, si no reintroduïm la, també prou anglosaxona, pràctica del genocidi. No és certament la que l'autor defensa sinó que, també de manera inquietant, pensa que la solució a la trivialitats dels problemes racials vindrà marcada per l'avançament de la biònica.

    Com he dit abans el punt clau i el que atesa la meva formació em pot resultar més inquietant és la virulència de l'autor contra la idea de la igualtat humana que s'expressa en paràgrafs com aquest:

To call the belief in substantial human equality a superstition is to insult superstition.  .... People are not equal, they do not develop equally, their goals and achievements are not equal, and nothing can make them equal. Substantial equality has no relation to reality, except as its systematic negation. Violence on a genocidal scale is required to even approximate to a practical egalitarian program, and if anything less ambitious is attempted, people around it (some more competently than others).

    Quina posició cal prendre enfront d'aquesta mena d'afirmacions? Pel que jo sé, hi ha gran dos fonaments de la tesi de la igualtat humana. El primer es troba al Leviatan de Hobbes i es basa a la homogeneïtat de la matèria, és doncs una aplicació de l'esperit galileà. No diria que hi hagués descobriments posteriors que impugnin aquest camí, però la filosofia de Hobbes no acostuma a despertar adhesions emocionals. La segona és el principi cristià de compartir, tots els humans, la mateixa filiació divina. En alguns casos ha això estat més filosòficament revestit però sense variar gaire l'essència. Evidentment, és una fonamentació emocionalment més rica, però al capdavall una qüestió de fe. La il·lusió del progressisme seria fer de tots dos una sola. No és així, Em sembla indubtable que la major victorià dels defensors de la igualtat humana ha estat l'abolició progressiva, i encara no del tot complerta, de l'esclavatge, iniciada al Regne Unit a començaments dels segle XIX. Els impulsors de l'abolició no foren certament filòsofs, molts filòsofs del XVIII de fet veien bé l'esclavatge o si més no acceptaven la inferioritat de la gent de pell fosca com Hume o Kant, sinó grups cristians inconformistes com els quàquers.

    Quina conclusió cal treure de tot plegat? Jo diria que no hem de tenir por en defensar també qüestions de fe. I aquí aplico el que he cregut aprendre llegint Plató: la noblesa i la baixesa, certament existeixen, però no són objecte de demostració lògica. una afirmació racista és sempre expressió de la mesquinesa de l'esperit del que la profereix amb independència de la relació més o menys plausible amb qualsevot "fet". Segurament aquí també ens cal recordar el deia el vell Hume tenir present que els errors en matèria de filosofia són ridículs, mentre que els errors en matèria de religió són perillosos.

Hangmen also die

     Heidrych va morir assassinat a Praga l'any 1942 i com era de preveure les conseqüències foren terribles per a la població de Praga, però també l'oportunitat de dos exiliats alemanys residents a Califòrnia de fer la seva aportació a la lluita mitjançant un film de propaganda a partir d'aquests fets. Els exiliats eren Fritz Lang i Bertold Brecht i el film Hangmen also die, on se'ns explica els dies posteriors a l'atemptat centrant-se en la figura de l'autor de l'atemptat, un metge, i de la família que l'acull la nit del succés durant el toc de queda. El repartiment és prou curiós, encapçalat per secundaris habituals: Brian Donlevy com el metge, Anna Lee, en una rara aparició fora de la Ford Company, és la protagonista femenina i Walter Brennan és el pare de la noia, el cap de la família que l'amaga després de l'atemptat, i un dels 400 ostatges que han de ser executats si no apareix l'assassí. Brennan fa un registre del tot oposat als dels films de Hawks pels que el recordem més i està perfecte com a intel·lectual just i coratjós

    Crec recordar que Brecht no estigué del tot satisfet amb aquesta feina. Òbviament el seu estil no era del tot congruent amb el que es podria trobar als productes ordinaris de Hollywood. No recordo gaire finals feliços a les obres de Brecht, cosa que d'alguna manera si es produeix en aquest film on els col·laboracionistes tenen un cert èxit, tot i que la vida de la major part dels ostatges Brennan inclòs, acaba sent sacrificada. A més va tenir problemes amb el sindicat de guionistes que no el va voler reconèixer com a autor del guió. Lang, en canvi, si estava satisfet d'haver treballat amb Brecht i d'haver posat en pantalla algunes idees molt originals, com el diàleg on Brennan explica la necessitat de ser prudent amb el que es diu o la inserció del poema en el clip de més amunt. Més enllà de les servituds imposades pel film de propaganda i d''una certa caiguda de ritme en la part central, em sembla que el film és un bon testimoni de l'indiscutible geni de Lang, un dels cineastes que varen descobrir i millor van aprofitar la capacitat del cinema per construir la història a partir de detalls mitjançant significatius primers plans ,moltes vegades d'objectes. En aquest film veiem que la seva capacitat per construir escenes de tensió no era inferior a la de Hitchcock, que considerava Lang un dels seus mestres i el film és molt clar, reflectint aquí tant la seva personalitat com la de Brecht, en mostrar situacions complexes moralment com la que viu Donlevy quan dubta de si lliurar-se o no als alemany sper salvar 400 vides. Els nazis a la pel·lícula apareixen tan odiosos com volien els seus autors. Tot i que potser alguns catalans contemporanis podrien fer una altra mirada doncs el régim de Heydrich, com ens explica Xavier Massó, al seu darrer llibre fou el primer en organitzar un ensenyament competencial.

Sobre els silent parties i el retrocés educatiu

 

    Alberto Olmos ha conegut fa poc l'existència de les silent reading parties i sembla que ni li agraden. Amb el que no estic d'acord amb ell és que siguin noves. A Castelldefels en feiem ja fa deu anys. Li diem temps de lectura, però com s'insistia que la lectura era exclusivament per plaer, hagués tingut sentit parlar de parties. Com que jo era un privilegiat només en feia amb segon de batxillerat i així no vaig viure mai gaire el problema de molts dels meus companys: ser els únics de la sala que volien llegir i no poder fer-ho, mentre els que podien si volien, No em vaig esmerçar doncs a fons com garant de l'ordre públic però si se'm demanava fer de censor perquè la llibertat tenia límits. D'una banda, estaven prohibides les lectures obligatòries de llengua catalana i castellana (professors d'altres matèries deien que era afavorir aquestes matèries). Els meus alumnes sovint insistien que era contradictori prohibir llegir les lectures obligatòries, cosa amb la que mostraven si més no una sensibilitat conceptual que li mancava a una part del claustre. Una altra lectura susceptible de ser censurada era el codi de circulació (el darrer any es fa 18 i es poden treure el carnet de conduir). El raonament era més difícil de justificar i imagino que es pot relacionar amb una mena de puritanisme invertit, d'altra banda molt característic del progressisme pedagògic català.

    Tot això em fa pensar a la notícia que va sortir a El Periodico sobre les xifres molt dolentes d'aprovats als exàmens teòrics del carnet de conduir, que estan en un 50%. Fa uns anys aquest examen era gairebé un tràmit fins i tot pels que s'havien quedat a l'EGB. Notícies d'aquesta mena em sembla que corroboren el retrocés educatiu negat pels savis oficials. Més esgarrifós és la idea d'algú imbuït d'aquesta saviesa que deia que allò que cal és un examen menys memorístic. No sé molt bé quin recurs pot ser alternatiu a la memòria per reconèixer un senyal de tràfic.

    Una última notícia interessant era la que sortia aquest dissabte a El Confidencial, sobre la distància ideològica entre els nois joves i les noies joves. Un dels factors que l'articulista estableix com decisiu és, la cada cop més gran, distància en els resultats acadèmics. Ho vaig escriure aquí moltes vegades i és una cosa de la que sembla que no agrada parlar, però al nostre país el fracàs escolar és fracàs escolar masculí. Raons hi ha moltes però la més important possiblement és que estan essencialment els alumnes abandonats a la seva sort, la maduresa més ràpida de les noies és un factor decisiu.

The Covid Consensus

    Llegeixo The Covid Consensus, la crònica de la pandèmia escrita pels periodistes Toby Green i Thomas Fazi. Avui el tema de la pandèmia sembla història llunyana. De fet, la invasió d'Ucraïna significà el seu final mediàtic, cosa que no ens ha ajudat a valorar bé ni la importància del que va passar ni les seves conseqüències. Fazi i Green han fet un treball de recopilació i investigació de grans dimensions. La lectura del llibre val la pena i fa reflexionar sobre la facilitat amb la que podem ser ensarronats o en el meu cas amb el que vaig ser ensarronat.

    Com els autors jo no tinc gairebé coneixements d'epidemiologia. No tindria sentit doncs, considerar si la estratègia adoptada primer a la Xina i després a quasi tota la resta del planeta era la millor o estava justificada científicament. Els autors tampoc ho fan però mostren i ho documente d'una manera contundent dues coses: la primera és que l'estratègia de confinaments contradeia totes les conclusions establertes sobre el tractament de pandèmies. La segona és que en els mesos claus del primer trimestre de l'any 2020 van haver molts. moltíssims canvis d'opinió. En cap cas justificat per dades o evidències científiques noves. De fet, l'única explicació possible fou el sumar-se a la nova ortodòxia. La seva argumentació mostra també que per manipular l'opinió pública tampoc cal donar dades falses. Hi ha prou amb donar les veritables sense deixar clar els significat que tenen en el seu context. Això és especialment clar quan parlem de xifres de morts. En el cas de l'estat espanyol el caràcter progressista del govern el va induir a assumir la línia de defensa dels treballadors contra el capital explotador . Jo mateix hi vaig caure. La realitat però és que la pandèmia fou una benedicció per sectors claus com les farmacèutiques, el tecnològic i el mediàtic, les quals, especialment la segona, ja tenien un poder superior als dels estats. Ara encara és més gran i l'enriquiment desmesurat d'aquestes empreses és un resultat indiscutible. El darrer punt que fa valuós el llibre és que ofereix una panoràmica de les conseqüències , sovint tràgiques, dels confinaments als països més endarrerits econòmicament. aquells en els que la majoria de la gent surt cada dia al carrer a veure com es pot guanyar, no la vida, sinó simplement aquell dia de vida. D'aquests països però només tenim notícies quan passa alguna desgràcia extraordinària i ens desinteressem de les ordinàries. Més sabut, però evidentment cal seguir fer-ne esment del caràcter que els confinaments tingueren d'experiment socio-polític que va ser molt positiu pel Poder. Doncs es va poder comprovar la facilitat amb la que es poden suprimir els drets constitucionals més bàsics, sense que ningú digui res, sempre que la gent tingui prou por. La llicó del COVID sembla donar la raó al vell Hobbes, no és la llibertat sinó simplement la supervivència, el bé suprem.

    La perspectiva internacional és bàsica per definir l'argumentació construïda pels autors que des des del títol defensen la seva orientació esquerrana. En un moment del llibre se'ns dóna el testimoni d'un hindú que diu que en aquell país es va condemnar a morir de fam un gran nombre de treballadors per perllongar uns pocs anys la vida dels vells de classe mitjana. Aquesta reflexió es pot endur més enllà. En general, no es va buscar tant la protecció universal com la de sectors de població molt específics. allò que a les conclusions del llibre es defineix com la "laptop class".

    L'atenció universal ara es dirigeix com hem vist a d'altres llocs i per tant el balanç no s'ha acabat d'establir. En tot cas sembla clar que no hi ha diferència significativa en les xifres d'excés morts generals i les que es donen en països on es fa va fer poc o cap confinament com Suècia o Nicaragua. És un fet evident també que no hi ha hagut massa investigació sobre l'excés de morts que sembla estar donant-se els darrers anys i que poden tenir una relació possible amb l'administració massiva d'una vacuna gens testada. En tot cas, la conclusió política del llibre és del tot concloent. Hem viscut la configuració d'un nou paradigma de poder. Un poder necessàriament autoritari, ni que només sigui per protegir l'increment de la desigualtat en el repartiment de riquesa accelerada clarament per la pandèmica. Definit des de la gestió de la crisis, el llibre de Naomi Klein de fa quinze anys es va veure del tot confirmat en les seves percepcions, i basat en molt bona part en la solitud i l'aïllament dels ciutadans.

 

La mort i la primavera

 

        Al TNC veig la representació de la Mort i la Primavera feta per la companyia la Veronal a partir de la novel·la homònima i inacabada de Mercé Rodoreda. Prèviament em llegeixo la novel·la que no coneixia. Cal dir que no m'agrada gaire. No em sento especialment motivat pel que m'explica i el simbolisme em causa fatiga. Hi havia, però, una època en la que jo aspirava a escriure bé i segurament hagués donat alguna part valuosa del meu cos, tampoc tantes, per poder escriure com la Rodoreda. Indiscutiblement una de les millors proses catalans de tots els temps. Potser, la millor. Marcos Morau ha fet una lectura on el llibre és evocat mitjançant la dansa i la creació d'un espai sonor.Això últim indiscutiblement és el que més m'ha agradat. La dansa no m'ha resultat especialment atractiva i la interpretació de Morau forçosament subjectiva podria estar ben propera a l'arbitrarietat. De fet, jo no vaig tenir la sensació d'estar veient la mort i la primava fins els darrers minuts de la representació

Ciao, Claudia

L'única música de la pel·lícula que no és de Nino Rota és aquest vals de Verdi que no havia estat no gravat ni  interpretat mai

    Escolto amb emoció la notícia de la mort de l'actriu italiana Claudia Cardinale. Era una actiu objectivament important. Tres dels seus films, per exemple, apareixien a la llista de Sitgth & Sound entre els millor de la història: Fellini otto e mezzo, Il Gattopardo i C'era una volta il west. Aquest dos darrers films estan vinculats a les meves experiències més joioses veient cine. Al film de Visconti protagonitzant una escena com la de més amunt, potser la plasmació més reeixida de la nostàlgia feta mai per cap autor. La de Leone fou una tarda a la pantalla gran del NFT quan veient aquest film vaig superar totes les meves prevencions contra el western italià. Més enllà dels bon treballs de Fonda, Robards i Bronson, ningú no li pot robar el protagonisme en aquest film. Potser, junt amb el personatge de Vienna a Johny Guitar, la presència més dominant i aclaparadora en un film d'un gènere tan masculí. A Otto e mezzo, es l'amor no realitzat del director interpretat per Mastroianni, del qual vaig llegir fa poc unes declaracions on deia que el que li sabia més greu de la seva vida és no haver pogut ser l'amant de Cardinale. Fins i tot Mastroianni perdia alguna vegada.

    Quan feu els primers films esmentats tenia poc més de vint anys. Dona d'un físic imponent, a diferència de les altres gran estrelles transalpines no va necessitar treballar molt en el seu país, per esdevenir una figura internacional. El seu rostre tenia un punt d'exòtic que li permetia passar, més o menys, per una princesa índia a The Pink Panter o una noia mexicana a The Professionals, on es retrobà amb Burt Lancaster. De fet, en aquest moment es movia amb molta facilitat entre les produccions internacionals, el cine d'autor i la comèdia més popular. Després de la seva separació amb el productor Cristaldi i amb el pas dels anys va tenir menys presència a les pantalles però es va mantenir activa sempre. Que en pau descansi, la seva memòria perdurarà mentre perduri l'interès per l'un dia anomenat setè art.

 

Defensar els nostres valors

 

        És un senyal de gran feblesa per la meva part que em deprimeixi escoltar bajanades. La meva pràctica, com passa sovint, no acaba d'assumir les meves certeses teòriques. Una de les bajanades més ridícules i malèvoles que sovint escolto és l'afirmació mantinguda per moltes persones (?), segons la qual allò que està fent Israel a Gaza és defensar la civilització occidental. Hi ha més d'un exemple però el més famós segurament és de l'ex-president del govern que va contribuir a salvar aquesta civilització impedint a Saddam Hussein utilitzar el seu potent arsenal amagat. Ja deia l'altre dia que això d'Occident és un terme que tampoc m'és còmode, però si efectivament pertanyem a una tradició amb amb una certa substància, el més valuós d'aquesta tradició, hi és en el llibre d'aquesta foto (Josep Pla hi estaria per cert del tot d'acord). Allò que aprenem en aquest llibre és que en una discussió racional no podem admetre gent que justifica els seus principis per ser-hi a un llibre obra de Déu. No hi ha llibres escrits per Déu (o en tot cas aquesta creença subjectiva i personal no es pot prendre com un fet). Entre aquesta gent hi és indubtablement Hamas, però també qualsevol que pugui pensar que existia una justificació de considerar Palestina com a lloc d'un estat jueu o els que ahir aclamaren Kirk i Trump a l'enterrament del primer. Si allò valuós d'Occident és la tradició representada per Spinoza, aquesta gent és un altra cosa. Sense dubte, pitjor

Carniceria Caballar

    Quan jo era molt petit al mercat de Sant Antoni hi havia una mena de comerç ara inexistent. Eren parades amb un retol que posava "Carniceria Caballar" (a més de tebeos recordo haver-me emprat molt a fons llavors en llegir els noms de les parades del mercat). Venien, com el nom indica, les despulles pel consum del que una llarga tradició, que inclou a Jonathan Swift i Robert Redford, consideren l'animal més noble de la creació. No hi ha ara d'aquestes botigues i no les havia en el temps dels meus besavis. Responien a una necessitat puntual. Quan la societat es va motoritzar de cop van començar a sobrar molts cavalls. Aquí no tenim grans espais naturals buits per deixar-los anar i es va prendre la pragmàtica solució de menjar-se'ls. La lògica és implacable tot i que pot ser desagradable. No hauríem d'oblidar les parades de carnisseria de cavall. És la clau per entendre la nostra situació educativa. No és que el poder es desinteressi per l'educació dels nens, és que no li interessen, perquè el nens essencialment poden ser tan obsolets com ho eren els cavalls, Gaza és un experiment d'aplicació d'aquesta lògica i possiblement un dels primers experiments foren els confinaments del COVID

 

El dia més feliç de la meva vida

 

        En aquell moment indiscutiblement i avui encara ho podria dir, és un del que no recordo la data exacta però fou el mes de juliol de 1981, quan en unes oficines que estaven a la cantonada dels carrers Muntaner i Sepúlveda vaig rebre la comunicació que em deslliurava de l'obligació de fer el servei militar. La meva eufòria fou absoluta. Cap dels meus col·legues del moment no em va deixar, sanament, d'envejar. Mirant-ho des de la perspectiva actual els motius per estar satisfet són encara més grans. Llavors jo podia sospitar, però no sabia tan certament com ara, el car que val el temps i per tant la importància de guanyar, com a mínim, 14 mesos de la meva vida. Com a ciutadà de l'estat espanyol un dels avançaments més indiscutibles que he pogut viure ha estat el de la supressió del servei militar i tot i estar en principi preparat mentalment pel pitjor que es pugui esdevenir, no puc deixar de sentir-me molt amoïnat quan sento veus que demanen la seva reinstauració. Sembla que aquesta és gairebé un fet en l'estat més avançat (en servilisme) de la Unió Europea: Alemanya. L'argument ara, com llavors, és aprendre que és la disciplina. Això evidentment es fa millor des d'altres vies que no exclouen la racionalitat ni l'anul·lació de la individualitat. En tot cas sembla un canvi coherent amb l'esllavissament cap a l'autoritarisme cada cop més accelerada que estem vivint. També és clar que qui es pugui creure que l'objectiu de Putin es arribar a les costes portugueses mereix viure aquesta reinstauració.

Adéu a Robert Redford

 The Sting fonamentà la idea de que vestir bé tenia poc a veure amb  seguir la moda, perquè en modas masculina al cim ja s'havia arribat feia varies dècades

    Avui ens ha deixat sembla que de forma tranquil·la i assossegada coherent amb la seva personalitat Robert Redford. Crec que ha estat l´última gran estrella del cine americà, en el sentit més clàssic del terme, o si es vol l'última gran estrella de l'Amèrica que s'imaginava unida ètnicament (cosa que vol dir efectivament que només una ètnia comptava) El públic l'estimava i també els productors perquè he constatat diverses vegades que a totes les pel·lícules dels setanta el volien com a protagonista encara que fos una opció forassenyada. No em sembla que fos un actor brillant però si eficaç i solvent. Si avui he de triar entre els meus records la primera pel·lícula que em ve al cap és The Sting. M'ho vaig passar molt bé veient-la quan era preadolescent en un dels pocs cines d'aquella època que encara existeixen. lLavors es deia Moderno avui és el Girona i com a gust personal em quedo amb els seus dos treballs de l'any 66 quan va començar a ser una estrella: el seu paper secundari, però fonamental a The Chase d'Arthur Penn i el seu primer protagonista a una pel·lícula imperfecta que m'agrada molt, this property is condamned amb un director pràcticament debutant que fou el més important de la seva carrera: Sidney Pollack. Varen fer set films junts entre els qual hi són els més populars de l'actor com The way we were, Jeremiah Johnson o Out of Africa,. Ha estat un impulsor del cine independent mitjançant el seu impuls al festival de Sundance i treballà com a director (curiosament guanyà com a director l'Oscar que mai va tenir com a actor) fent entre d'altres un film del que guardo molt bon record The Quiz Show on treia bones interpretacions de JohnTurturro i Ralph Fiennes

Cuando se jodió Europa?

 

    Que, els europeus, estem en el punt més baix des de fa segles, està fora de qualsevol dubte. Que no hi ha gairebé cap motiu racional per ser optimista també és prou clar. És procedent llavors parafrasejar a Vargas Llosa i preguntar Cuando se jodió Europa? Per respondre aquestes preguntes possiblement no hem de fer massa cas als diaris i anar molt més enllà. La mort de la nostra civilització comença el 1914. És llavors quan arrenca una decadència no pas ràpida, però irrefrenable, de la qual potser la constatació primera és el col·loqui de Davos del 1929. (un altre tema és que la meva generació hagi tingut una vida de vacances pagades per uns americans, ara sembla cansats de fer aquest paper).Llavors comença el procés de liquidació de la gran cultura europea que, com assenyalava aquesta setmana David Rieff,  (el fill de Susan Sonntag, la jove que comença la seva carrera intel·lectual astorada per la buidor del discurs del gran Thomas Mann) té com a últim episodi l'atac a la tradició desenvolupada per la cultura woke. 1914 suposa una malbaratament gratuït d'una hegemonia legitimada per aquesta gran cultura que revela la seva inanitat llavors. Des del 18 la filosofia, la religió i l'art només són exercicis d'autòpsia. Malauradament ni tan sols ens queda el dret al sentiment nostàlgic de l'enyor, doncs aquí els woke tenen possiblement raó, aquesta gran cultura era el revers d'una moneda on l'altra cara eren el racisme i l'imperialisme

The Girls

 

    Veig a la Filmoteca The Girls, el film de George Cukor de 1957. Evidentment no cal cap justificació, però en seria una gaudir del film en el seu scope original, cosa que no havia pogut fer mai. En aquells anys la MGM ja havia donat per acabada l'època dels grans musicals i fou la pel·lícula amb la que Kelly tancava el seu període a la MGM que constituïa fins llavors tota la seva carrera. Això li dóna a la pel·lícula un cert to nostàlgic. De fet, com deia una senyora del públic mentre sortíem és un musical amb molts pocs números musicals. Només cinc dels qual tres són escenes representades a un teatre. Això si com a mínim, n'hi ha un, el ball entre Kelly i Mitzi Gaynor, del clip de més amunt, tan bo com qualsevol dels realitzats per Kelly al seu millor moment.

    Dit això, però The Girls és una pel·lícula rica en motius pel gaudiment i una comèdia brillant. El film es pot presentar com una variació d'una de les pel·lícules que més havien impactat a la dècada de les cinquanta, el Rashomon d'Akira Kurosawa. Aquí no es tracta d'un crim, sinó d'uns suposats intents de suïcidi dels quals se'ns expliquen tres versions diferents per tres dels quatre protagonistes. Seria un error considerar que és una aproximació frívola perquè, sovint, canten i ballen. Cukor no tenia la capacitat de creador d'imatges que tenia Kurosawa, que excel·leix en aquest film donat-li una fondària metafísica inhabitual. Però era un espectador intel·ligent del comportament humà i veient-la ahir em va semblar molt fi el seu tractament, especialment com varien els interpretes les seves actuacions, els seus personatges, segon quin sigui el narrador. Kurosawa feia finalment un lament sobre la fragilitat de la situació humana, Cukor suggereix un escepticisme resignat perquè la conclusió que, em sembla, es segueix del film no és tant que tots menteixin, com que cadascú explica una veritat conformada pel seus sentiments; no pas la veritat del que efectivament va passar, sinó la veritat del que ells van sentir i viure. Més enllà de metafísiques em resulta divertit la interpretació que Kelly fa de Barry Nichols, amb un sentit autoparòdic proper al de Dean Martin en Kiss me, stupid. Si més no exagera dos trets molt característics de Kelly, un dels seus personatges, el seu caràcter de seductor irresistible, i un altre del Kelly real, la tendència a tiranitzar les companyes de feina. Entre allò agradable del film no es pot deixar d'esmentar també la música d'aquest gran geni que fou Cole Porter, el seu darrer treball cinematogràfic de fet, i la presència de Mitzy Gainor, tota la pel·lícula amb un pentinat que encara estava de moda quan jo era molt petit, però que fa anys no he vist a ningú.

Beckett

 El rei i el canciller reflexionen sobre les forquilles

    Beckett és una de les mostres més notòries del cine històric britànic dels seixanta. Explica la historia de la relació entre Enric II, Peter O'Toole, i Thomas Beckett, Richard Burton, el seu col·lega fins que el rei decidí que fora arquebisbe de Canterbury i passa a ser el seu rival. Basada en una obra de Jean Anouilh, sembla que aquesta filiació és la causa de diverses inexactituds històriques la més important de les quals és que Beckett no era saxó com es repeteix al film. Sembla que la documentació del dramaturg francès quan l'escriví un segle abans no fou òptima. Més important però és segurament el fet que el respecte a l'obra original fa que els diàlegs no tenen la brillantor d'altres obres britàniques del mateix període, per entendre'ns les que escrivia el gran Robert Bolt. El director, Peter Grenville, equilibra amb professionalitat les exigències d'espectacle i el fet que el film tracta d'un tema prou important com el de la relació entre el poder secular i el poder espiritual. Seixanta anys després el film mereix ser vist pel duel interpretatiu entre els dos protagonistes, tots dos en un gran moment, Burton acabava de ser Marc Antoni al Cleopatra de Mankiewicz i O'Toole havia enlluernat tothom com el coronel Lawrence. Els estils interpretatius de tots dos són del tot oposats en correspondència amb els seus personatge, O'Toole desfermat, extravertit i brillant i Burton introvertit, contingut i sobri. Quatre anys més tard O'Toole reprengué el mateix personatge d' Enric II, el rei més important de la història de l'Anglaterra medieval segons el judici de David Hume a la seva història d'Anglaterra. Pot ser anecdòtic però jo no ho veig del tot així, cap dels dos intèrprets és anglès. Si és anglès el secundari més important, John Gielgud, que fa de rei de França.

Romeria

     Veig Romeria de Carla Simon aquí a Vilanova. Com a les ciutats perifèriques més o menys a tot arreu hi ha el mateix la mateixa tarda el meu germà la veu a Terrassa. Aquí, ha explicat el seu punt de vista i comparteixo en general totes les seves apreciacions. Jo si que he vist Estiu del 93 i em sembla molt més relacionada amb aquest film que no pas Alcarràs. Tots tres permeten però tenir clar que Simon és de llarg l'aparició més important del cinema català a la seva història, amb una personalitat molt peculiar doncs no trobo gaire precedents a la seva barreja entre narració, documental i assaig biogràfic. Evidentment la joventut dels pares de la protagonista Marina coincideix plenament amb la meva. Jo no vaig estar a Galícia a la dècada de les vuitanta, però entenc i comparteixo el sentiment de la mare de la protagonista quan la contraposa a la sordidesa de la Barcelona dels vuitanta, molt més gran imagino pels que patien la seva addicció. En tot cas el film de Simon valdria la pena per com fuig dels tòpics més trillats sobre la drogadicció, tot recordant-nos que els ionkis a més de ionkis necessàriament eren també altres coses,

Serpico

 

Recupero Serpico de Sidney Lumet. Crec que no l'havia vist mai o si la vaig veure no em va deixar cap record. Serpico explica la història d'un agent de la policia de New York amb una trajectòria professional marcada pel seu compromís contra la corrupció policial, el qual li obligarà finalment a deixar el cos policial i el pais. La carrera de Lumet va tenir moltes pujades i baixades però amb aquest film va començar la que potser és seva millor època doncs molt poc després faria Dog Day afternoon i Network, dos dels films més representatius de la dècada. Tots dos foren grans èxits com també aquest film de 1973. En aquest cas a més la crítica va estar d'acord amb el públic. Personalment no em satisfà del tot l'estructura narrativa amb un guió segurament massa deutor de voler explicar tot el llibre que és a l'origen, però hi hi dos coses que cridaren la meva atenció i de les que val la pena prendre nota. La primera la radicalitat del film. Allò que mostra el film no és que que hi hagin policies corruptes, cosa que seria banal, sinó que en el cas de la ciutat de New York aquesta corrupció és, no tenim motius per pensar que ara sigui diferent, estructural. Aquesta tesi és molt clara al film que també dóna indicis per a pensar que aquesta estructura està molt vinculada a com s'exerceix de fet la democràcia en Amèrica; un vot per quatre anys no dóna prou força contra estructures amb tant poder real. La segona és que encara que Lumet sigui d'una generació anterior a la dels cineastes que revolucionaren el cine americà dels setanta (també el seu origen, la televisió, és diferent) el Serpico d'aquest film no deixa de ser un altre membre de la nissaga d'Ethan Edwards, herois obsessius, amb un punt patològic a la seva integritat, o no, moral. Serpico és Al Pacino. Era el seu primer protagonista després d'haver estat Michel Corleone, paper que reprendria en el seu treball següent i encara que d'entrada no tenia massa confiança en aquest paper, el film resultaria inconcebible sense la seva presència.

Bona i mala filosofia

 

Rosen va dir que la República de Plató s'entén bé només si s'accepta que és un acudit, una broma. Jo ho subscric plenament. De retruc, això serveix plenament que vol dir ensenyar malament la filosofia, cosa que consisteix bàsicament en tancar totes les possibilitats d'entendre on és l'acudit. En el cas de Plató segur, també en el d'altres filòsofs. Matisem la mala filosofia no està a negar la interpretació de Rosen, sinó mantenir una concepció que du a considerar-la a priori inviable.

Los Balcanes en la política internacional contemporánea

 Llegeixo Los Balcanes en la política internacional contemporánea de Jesús Nieto González. Segons la contraportada Jesús és doctor en Historia contemporània i investigador especialista en el Geri del departament de Ciències polítiques i relacions internacionals de la UAM. Menys rellevant però més significatiu per a mi és que varem ser sis anys companys de claustre al Cañada Blanch de Londres, també fórem companys de junta directiva un any i durant quatre anys vaig ser el seu llogater al carrer Saltram Crescent. Fa quinze anys que varem plegar i tot que potser ens podiem haver vist més (més per culpa meva doncs ara viatjo molt poc) mai no hem perdut el contacte. Aquest llibre és d'entrada el fruit d'una vida de treball i d'interès per aquesta regió europea amb la que Jesús té un fort lligam afectiu. 

    En una entrada d'aquest bloc comentava el punt de vista de Todd, pel qual els Balcans són una anomalia dins d'Europa, entesa aquest com un continent colonitzador, doncs els Balcans mateixos no han colonitzat res i han estat gairebé sempre considerats com un terreny susceptible de colonització. De vegades de manera grollera com és el cas de la relació entre l'Albània i la Itàlia feixista, d'altres més subtils com és el cas de França i el seu paper com a prestamista. Avui el tòpic més estès es presentar la península com un lloc desmembrat pels nacionalisme, però un examen més acurat com el que realitza l'autor mostra que aquests nacionalismes normalment són parasitaris de potències de vocació imperialista. No és que això és pugui fer servir per ser més indulgent amb els nacionalismes, però si per tenir clar que la perillositat dels nacionalismes està en funció de la mesura de la "nació" que diuen defensar. 

    El llibre abastà el període comprés entre 1878, signatura del tractat de Santo Stefano, i 1991el començament de les guerres de Iugoslàvia, tot i que l'epíleg pot ser molt útil per tenir una visió clara de la situació actual en aquella part d'Europa. El seu treball ofereix una narració àgil, amb molta informació i que sovint invita a aprofundir més els diferents moments de la narració. El lector por trobar una obra de referència per qualsevol discusió seriosa sobre l'Europa real i jo, com a amic, trobo la satisfacció de tenir un testimoni d'una vida aprofitada.

Weapons

     Weapons, si fem cas del títols de crèdit, podria definir-se com una mostra perfecta de cine d'autor. Zach Gregger no només signa la direcció i el guió, sinó, en col·laboració, és també el productor i l'autor de la música. La pel·lícula comença amb la veu en off d'un nen que ens explica com una nit tots els nens d'una classe de primària, menys un, varen abandonar les seves llars exactament a la mateixa hora i desaparegueren sense deixar cap mena de rastre. L'acció té lloc en una ciutat no especificada de la que només veiem els suburbis iguals als de qualsevol altra ciutat americana. Evidentment la commoció és absoluta i la principal sospitosa és la professora tot i que no sàpiga res i no hi hi hagi cap evidència en la seva contra (sí prejudicis)

    Weapons és una mostra del cine de terror contemporani que no està mancada d'alguns dels defectes comuns al gènere a l'actualitat, però que resulta interessant per la seva estructura narrativa que no és gens convencional. El film consta de blocs protagonitzats per diversos personatges (òbviament el primer és el de la mestre) que d'entrada tenen una informació molt parcial i que tendeixen a acabar en un suspens narratiu o en escenes en principi difícils d'interpretar. Progressivament la convergència entre les diferents narracions i els diferents punts de vista permet configurar la narració de manera intel·ligible. Sense que jo hagi sabut veure una intenció metafòrica com la de Jordan Peele en Us (que tampoc era del tot reeixida) allò que sí ens ofereix Gregger és una visió molt inquietant de la vida a aquests suburbis que semblen tots iguals.