Sobre Cambó i Catalunya (II)

 

El testimoni més impactant dels que aporta Riquer a la seva monografia és el de la responsabilitat de Cambó en el nomenament del General Martínez Anido com a governador civil de Barcelona, tot just després de la vaga de la canadenca. Una dada prou important com a per a refutar completament la idea dels que defineixen el franquisme com una desgràcia del tot exògena a Catalunya. Pel contrari, la part amb més poder del catalanisme fou un impulsor de la primera dictadura i per tant de la segona. La qüestió és la de si aquest impuls fou un càlcul erroni o pel contrari conscient de que es sacrificava l'accessori per salvar allò important. La decisió de Cambó suspenent la campanya per l'autonomia, el 1919 o l'acceptació en definitiva de la nova situació el 1939 fa pensar més aviat a la segona opció. Fora de retòriques emocionals aquells catalanistes mai no dubtaren quan calia  considerar el problema català com a secundari. Una impressió que potser es va veure reforçada la tardor del 2017 quan la part del món que ens mirava tampoc no va veure res de gaire interessant.