Mai no és d'hora, sinó és d'hora, sinó és tard

 

A casa tenim posada la tele avui mentre anem fent i així vaig fent tenint com a fons la coronació de Carles III. No sorprèn, perquè tinc molt clara la manca de límits de l'estupidesa humana, però sí que em sembla digne de prendre nota, l'entusiasme dels comentaristes. Que hi ha un grup de gent considerablement entusiasmada amb la monarquia és un fet, que siguin molt representatius del conjunt de l'opinió publica anglesa és un altre cosa i de fet les enquestes serioses més aviat diuen el contrari. Pel que jo conec del país, imagino que fora de Londres la cerimònia haurà estat seguit amb molta fredor i, de fet, els Windsor, no tenen gaire tirada a passejar per ciutats com ara Liverpool, Leeds o Carlisle (jo tampoc en tenia). Londres és certament una altra cosa i a diferència de Carlisle, tenen clar que els Windsor suposen un negoci per a ells gens menyspreable. De fet, imagino que l'equivalent més exacte per pensar allò que el Windsor són a Londres, és pensar que era Floquet de neu pels barcelonins, un artefacte inigualable en la seva eficàcia per a vendre bajanades als passavolants. El canvi del rei significa també que ha canviat el propietari de la casa de l'Encarna a Londres, la qual, com la major part de les llars londinenques, es troba en un territori propietat de Charles. Quan la compres, hipoteca inclosa, allò que estrictament compres són les parets, el conjunt de l'edifici i el dret a estar-hi durant cent anys si no recordo malament. Un termini llarg per a una ciutat on vuit anys era la mitjana del temps que una propietat normal era posseïda abans de canviar de mans. El poder de Carles és del tot simbòlic, la seva riquesa en canvi és del tot indiscutible