Nuestra parte de noche

 

    Motivat pels bons moments que em varen donar els seus llibres de contes m'he llegit finalment la novel·la de Mariana Enriquez, Nuestra parte de Noche. No em predisposava gaire ni l'extensió del llibre, ni el fet que hagués guanyat un premi important de novel·la. He constatat poques coses a la vida, però una d'elles és que qualsevol idiota pot guanyar un premi literari (tanmateix en el jurat hi havia una persona que respecto molt, en Gonzalo Pontón). Estava equivocat. No he tret menys plaer que a la lectura dels contes i l'admiració que tinc és molt gran perquè l'estructura logogràfica, com diria aquell, és força rigorosa i reeixida.

    Podríem definir la novel·la com una saga familiar la formada per Juan Petersen, el seu fill Gaspar i la seva dóna Rosario. L'obra té sis capítols, el primer explica el viatge i l'estada de Juan i el seu fill encara molt petit a un lloc proper a les cascades d'Iguazu. La mare ha mort fa molt poc d'un accident sospitós. És gener del 81i el terror de la dictadura no ha afluixat encara. El segon molt breu explica el final d'un personatge important de la família, el Dr. Bradford, l'oncle de la mare i l'home al qual Juan li devia la seva vida. La tercera part passa a Buenos Aires, al temps del mundial de Maradona, i torna a estar centrada a Juan i el seu fill, ara adolescent fortament enfrontat amb un pare, que no pot entendre, i molt connectat a un grup d'amics, amb els que tindrà una experiència altament traumàtica amb la desaparició d'un d'ells, la jove i esguerrada Adela, en una casa abandonada i maleïda. La quarta part dóna veu a la mare i explica la seva estada al swinging London dels seixanta on estudià antropologia i es reuneix amb Juan que viatja per motius d'entrada terapèutics. La cinquena part interpola el relat d'una periodista que busca tombes de desapareguts i ens permet saber perquè estava esguerrada Adela. Finalment la darrera part reprèn el personatge de Gaspar, son pare mor al final de la tercera part, i explica la seva superació de l'adolescència, la comprensió de la figura del pare i l'enfrontament final amb la família de la seva mare, bàsicament la seva avia, Mercedes, el personatge més terrorífic i abjecte de la novel·la.

    La novel·la es pot adscriure d'entrada al gènere de terror. Juan és un medium té capacitats com veure fantasmes, obrir portes sense claus i trobar llocs que permeten accessos a altres dimensions. La família de Rosario és el nucli de la Orden, administradors d'un culte a la foscor que requereix sacrificis humans i interessats a la promesa d'immortalitat insinuada per la foscor que persegueixen. La relació entre les dues parts ve donada pel fet que el seu culte requereix algú com Juan i el seu paper de medium. Gaspar ha heretat l'habilitat del seu pare i la lluita de Juan té com a finalitat que el seu fill no sigui utilitzat com ho ha estat ell. La descripció dels cultes de la orden i el món que aquesta vol conjurar, em feien pensar mentre la llegia a Lovecraft. Enriquez és però molt millor escriptora que Lovecraft. Diria que és una gran escriptora capaç de conjugar talent amb un esperit perseverant. Gens sembla estar improvisat i moments com la descripció de les operacions quirúrgiques a les que és sotmès Juan aclaparen per la seva exactitud. Com en els contes, hi ha un paral·lelisme evident que enriqueix el text entre els terrors diguem-ne "imaginaris" i els terrors reals, com la dictadura argentina o l'epidèmia de SIDA de finals dels vuitanta que afecta especialment a un dels amics adolescents de Gaspar, el jove Pablo. Potser el millor elogi és que havent-lo acabat de llegir, i la darrera part ho he fet necessitant saber que passava, em ve molt de gust tornar a començar i reveure cada detall des del coneixement del tot.