Casa Weil

 

    Casa Weil és el títol de la traducció a l'italià de Chez les Weil. Aquesta obra de Sylvie Weil està dedicada a la rememoració d'uns orígens familiars marcats per dos personatges claus de la cultura francesa: el seu pare, André, un dels matemàtics fonamentals del segle passat i la seva tieta Simone, que de fet no va conèixer personalment (Sylvie va néixer al seu exili a New York on eren tots els Weil, però Simone va tornar a Europa dos mesos després del seu naixement) . Tot i que no era possible la competició amb la generació precedent, Sylvie és una filòloga clàssica de prestigi, que després ha estès el seu camp d'estudis als estudis hebraics, son molt significatius els seus estudis sobre Rachi el comentarista de la Tohra del segle XII, i ha publicat també obres de ficció. És una molt bona escriptora, cosa que el llibre que ara comentem fa palès.

    Sylvie va créixer al mateix apartament de la rue Comte a tocar del Panteó on els seus avis s'havien establert quan l'André i la Simone estaven acabant la seva adolescència. És clar que ben bé no era el mateix. Havia passat una guerra i l'ocupació, cosa que la feu créixer en un pis quasi del tot buit on la presència dominant era la de la seva ara absent tieta. Allò que restava es configurà com el seu santuari: les seves fotos, llibres, records.. Els avis tenien una ocupació principal mostrar la casa als admiradors devots de Simone i transcriure els quaderns escrits a mà per la seva filla per tal de anar-los publicant. Sylvie hi era molt a l'apartament perquè el seu pare no podia treballar a França. Havia perdut el dret a treballar a la docència pública quan va desertar al començament de la segona guerra mogut no tant per conviccions pacifistes, sinó per pensar que el seu destí, dharma, no era morir de mala manera en una trinxera sinó fer teoremes, cosa que molt més important que el futur de França, Alemanya o d'Europa. Per això, el pare treballava normalment al continent americà i la noia restava moltes temporades, feu el batxillerat, a Paris. Com passa a totes les famílies hi ha cares i esquemes corporals que es repeteixen i Sylvie era com una còpia de la tieta amb la que també compartia inicials. Això li permeté esdevenir la peça més valuosa del museu en què s'estava convertint la llar dels seus avis (de fet, els avis tingueren molt de temps la intenció de treure aquestes cometes que he posat) i per això ella mateixa explica que durant aquesta part de la seva vida es veia a si mateixa com una "relíquia" vivent, doncs pels admiradors de la seva tieta, Simone era una santa.

        Tot això no podia ser sinó una carrega i així ho va viure Sylvie. Els Weil eren jueus però d'orientació agnòstica i així pujaren els fills, André i Simone,; André de fet, de manera inversemblant recordava que fins que no era molt gran no va saber que era jueu. Simone, com és molt sabut, estigué mitja vida especulant sobre la seva conversió al catolicisme. Mai no es batejà però sí que va convèncer la seva família de batejar com a catòlica la petita Sylvie (la carta on raona la conveniència d'aquesta decisió està pensada en termes de lògica matrimonial segons la qual el bateig catòlic és el que més afavoria les expectatives matrimonials de la neboda acabada de venir al món) Sylvie avui professa un judaisme ortodox i s'ha casat amb un creient d'aquesta religió (una de les poques possibilitats que la tieta no va preveure) No cal dir que precisament entre els jueus ortodoxos la figura de Simone Weil genera un franc sentiment d'hostilitat, perquè perceben en els seus escrits un clar antisemitisme.

        Hi ha diversos aspectes que em fan molt interessant el llibre. Un d'ells és la relació amb el pare. No és fàcil ser filla d'un geni i resulta fàcil empatitzar amb Sylvie quan explica l'angoixa que a la seva joventut li causava el fet de no tenir res que explicar que pogués resultar d'interès per l'elevada ment de son pare. Això acaba canviant i són molt interessants i evocadors els capítols de la darrera part del llibre on explica un viatge a Japó amb el seu pare per recollir una important distinció que compartí, entre d'altres, amb Akira Kurosawa. André i Akira tingueren una conversació on es feren paleses les dificultats socials del primer (que d'altra banda era un sincer admirador de les pel·lícules del gran realitzador japonès). André li digué que li sabia greu que Kurosawa no pogués apreciar el seu treball com ell apreciava els seus films. Kurosawa (home famós per un caràcter no del tot fàcil i més aviat susceptible) pensà que el tractaven d'idiota. No era la intenció, però Kurosawa no deixava de tenir raó. Si alguna cosa caracteritzava als germans Weil, segons Sylvie, era la seva arrogància, fora de tota mida, allò que els hebreus qualifiquen com hutzpah.

            El llibre és recomanable en ell mateix per l'estil i l'humor de Sylvie, però és indispensable per a dos grups de persones; els interessats a la cultura jueva i els interessats a Simone. Pels primers són claus els capítols en què es reconstrueix la història de la família des del temps de les guerres napoleòniques, és a dir, el temps de la teòrica assimilació.

        Pels devots de Simone el retrat de la seva "santa" no els deixarà gaire satisfets. He de dir que coincideix amb moltes de les meves intuïcions que he tingut quan l'he llegida. Em sembla que aquest llibre corrobora el sever judici de Nietzsche a Ecce Homo quan deia que no hi havia hagut res de més mentider que els sants. L'amor a Déu de Weil semblava excloure completament l'empatia amb els altres. De fet, la seva noció de Déu sembla a vegades confondre's i esdevenir una versió de la idea platònica de Bé, la qual diria jo que és una realitat totalment diferent. Moltes vegades mentre he llegit Simone pensava el mateix que Sylvie: el caràcter insuportable d'aquesta empresa de publicitat permanent pel dolor, la pobresa i la desgràcia. Pels que han pensat el segle XX com el segle del nihilisme, la figura de Simone més que l'obertura d'una sortida significa la confirmació del nostre esfondrament.