Sobre Cambó i Catalunya (I)

 

Vaig llegint la monumental monografia que Borja de Riquer ha dedicat a la figura de Francesc Cambó. Suposo que quan acabi en podré fer un judici global. Simplement ara constato algunes impressions. Fins ara he llegit la part corresponent al començament del segle passat, el sorgiment i el moment de màxima influència de la lliga regionalista. No sé si és per allò que diuen molts de la manipulació constants dels nacionalistes però jo tendia a pensar que l'hegemonia electoral de la Lliga era força més gran del que els resultats de les eleccions finalment mostraven. Allò indiscutible és que comparant aquell passat amb el nostre present, la tendència al tacticisme sense estratègia és un tret identitari per a nosaltres, catalans, de primer ordre.

En un moment proper al començament de la gran guerra, la Lliga assolí els millors resultats que havia tingut mai, fins al punt de cridar l'atenció de països com Irlanda, Txèquia o Polònia. El fet, però, és que els moviments electorals i socials d'aquests tenien molta més força fins al punt que tots foren independents la dècada següent. La impressió que vaig tenir és que sembla com si Catalunya ja llavors anés amb cinquanta anys de retard, prous que com per què aquesta mena de revolució d'arrel romàntica fos ja impossible en un marc social molt més modern i complex. Les causes del retard em sembla que eren dues: la primera és el retard amb què arribà a Catalunya i Espanya el romanticisme ( de fet, sempre tot acostumava a arribar amb retard), la segona més important és que Fradera tenia raó i el segle XIX català políticament fou espanyolista (si més no, les elits del país que constituïen els únics actors amb presència real en el joc polític). Històricament, allò que sorprèn de la Lliga és el fet que fos el primer partit polític modern de l'estat espanyol (mèrit innegable de Cambó) i que estigués lligat a una visió del món profundament arcaica, per imperialista, que havia començat a passar avall, tot i que potser tampoc era tan fàcil de veure.