Macbeth al teatre Akademia

 Veig al teatre Akademia la versió del Macbeth de Shakespeare dirigida per Moreno Bernadi. Bernardi ha fet un muntatge amb vuit actors, cosa que, en els temps que corren, permet quasi parlar de superproducció. És un muntatge integratiu, amb molta dansa, i la presència constant d'un violinista que punteja l'acció. D'aquesta manera una bona part del diàlegs no són declamats en una manera clàssica, sinó  seguint la manera de fer de gèneres com el Hip-Hop o el rap. Des de que els actors surten a escena, em sembla que hi ha sis segons de silenci (que òbviament es noten molt). Personalment penso que és una manera de fer justificada perquè la frase més famosa de l'obra, Life is a tale full of sound and fury, representa també la seva essència. L'esperit de la "tragèdia escocesa", com diuen els actors anglesos, és la desmesura (Kurosawa també ho va sentir així, em sembla, en la seva magnífica i molt violenta i sanguinària adaptació) Jo em vaig sentir còmode i les dues hores i mitja de representació em van passar ràpid. És evident que la manera de fer de Bernardi té peatges a pagar. El més important és que els diàlegs no sempre es senten bé, de manera clara o agafen el pes que el verb shakespearià exigeix. És aquesta la raó per la que fa més o menys vint anys em va desagradar el muntatge de Bieto. Aquest muntatge és encara més radical, cosa que vol dir que ha canviat la meva mirada sobre el teatre i considero menys essencial la dimensió literària. Hi ha dos motius per rebaixar el pes dels diàlegs en una adaptació shakesperiana: el primer, és que aquest diàlegs se'ls saps tothom de memòria, el segon és que, com deia J.L,Manckiewicz, la gent ja no sap escoltar diàlegs complexos. La primera podia funcionar al Regne Unit on efectivament molta gent es sap Shakespeare de memòria, aquí a Catalunya el més normal és acabar el batxillerat sense que ningú t'hagi parlat mai del bard de Strafford-on avon i és una altra cosa, diferent, com digué el Manuel Cruz en un ocasió memorable. Que Manckiewicz encara té raó em sembla indubtable. Tanmateix, hi ha gent que sí vol sentir-los, jo vaig trobar alguns amics que tenien aquesta expectativa, i per ells la funció fou un suplici. No fou el meu cas, com ja he dit, doncs, mai vaig deixar de veure Macbeth expressat potser d'un altre manera. Macbeth ha estat de sempre un vehicle de lluïment de la parella  protagonista i em sembla que David Menéndez i Sara Palomo estan prou a l'alçada, la segona especialment em sembla que assoleix moments memorables, ben ajudats per un disseny de vestuari molt brillant.