Desenterrando Sad Hill

 El duel a Sad Hill

John Ford's pointview

        Dimecres a la nit desvagat veig que posen a BTV el documental desenterrando Sad Hill i m'enganxo a veure-la tota. Sad Hill és el cementeri fictici on té lloc la llarguíssima escena final del duel entre els tres protagonistes de The Good, the bad and the ugly. Està situat a la província de Burgos, molt a prop de Covarrubias. En aquella província es rodà també una de les altres escenes fonamentals de la pel·lícula, la voladura del pont enmig de la batalla entre sudistes i nordistes. La filmació fou una moguda important i col·laborà l'exercit espanyol que fou la font bàsica dels extres i fins i tot una bona part de l'equip tècnic. Després del rodatge, el paratge tornà a la seva solitud secular fins que cinquanta anys després un grup, més o menys "freakie", de fanàtics del film es vas proposar refer el cementiri (l'altra gran escenari el pont era voltat realment a la pel·lícula i de fet fou volat dues vegades per un error d'un col·laborador militar que donà l'ordre de voladura abans que les càmeres estiguessin disposades). Hi van trobar molta feina i se'n van sortir gràcies a que van trobar molta col·laboració de gent i perquè van tenir la idea (exitosa però un punt macabre per a alguns) d'oferir posar el noms de contribuents a les tombes recuperades.

    La pel·lícula explica aquest procés fins acabar amb la projecció del film que es feu al cementeri recuperat amb motiu del cinquanta aniversari del film. Hi alterna crònica dels fets amb entrevistes (de fet, alguns crítics pensen que massa entrevistes) no només amb els joves impulsors de la iniciativa sinó amb alguns del col·laboradors de Leone al film, estudiosos de la seva obra, directors com Joe Dante o Alex de la Iglesia o un músic de Metallica, banda que obre tots els seus concerts amb la banda sonora de Morricone.

    Quan era jove aquest film no m'agradava gaire. Ho trobava massa lent. Ara el meu punt de vista és diferent. M'agrada i hi veig coses extraordinàries fonamentalment tres: la música de Morricone, el corrosiu i àcid sentit del humor i el gran treball de Wallach, sense desmerèixer els altres dos protagonistes. Em queda pendent pensar a fons un fet indiscutible: pocs films han provocat tantes adhesions ni tan fortes. No és només el fet que era el film més important pel meu germà o el seu amic Vicenç quan eren adolescents, sinó que trenta anys després, el fill de la meva dóna, també adolescent llavors, assenyalava que era el film que més l'havia impressionat mai. Entre mig podem posar tots els testimonis que surten a aquest film. Em sembla que tinc alguna idea de perquè això és així, però algun dia m'agradaria rumiar-m'ho més a fons.

    Segurament potser allò que més m'ha fruit d'aquest documental dirigit per Guillermo de Oliveira, és el que explica Alex de la Iglesia sobre la l'emoció que suposa el descobriment del lloc on interconnecten la realitat física i l'àmbit d'il·lusió reflectit a la pantalla cinematogràfica. Sé de què està parlant. Quan vaig ser-hi a Viena amb l'Encarna vaig veure tot el que cal veure d'aquesta ciutat però el que jo volia, i al que al final millor recordo, és pujar a la norià del Prater i comprovar que efectivament des d'aquella alçada els humans semblen puntets sense importància. Em vaig emocionar a la península de Dingle quan sense haver-ho buscat vaig trobar la rampa per on baixen a la platja els veins de Mitchum i Sahra Miles a Ryan's Daugther i he viscut un dels moments més importants de la meva vida quan he pogut ser-hi al John Ford's point view de Monument Valley. El Javi i el Vicenç ja han estat a Sad Hill, jo és un viatge que tinc pendent.