Living

 

Living és el remake d'Ikiru, el clàssic de Kurosawa de 1952. La nova versió presenta com a atractius fonamentals un guió signat per un premi Nobel de literatura, Ishiguro, i l'assignació del paper principal a una figura cabdal del cine britànic Bill Nihgy. Ishiguro és un gran admirador del film original i ha estat la seva presència l'argument decisiu per convèncer els hereus de Kurosawa de fer una nova versió. Ishiguro no és guionista i tenia molta recança envers el projecte, però és sincer quan diu que ha fet una treball d'adaptació més que no pas de creació. De fet, no s'ha variat gens la línia argumental i ha respectat el gran encert de Kurosawa de posar la mort del protagonista a la meitat del film. La diferència és l'espai temporal, com a l'original, el film passa als cinquanta, però no pas a Tokyo. sinó a Londres. Tanmateix hi ha coses que són comunes als japonesos i als britànics o, millor dit als respectius ideals, com són la seva tendència a l'estoïcisme i un cert problema per empatitzar amb el proïsme, comú als personatges interpretats per Nihgy i Shimuro. Potser la diferència essencial es troba en el fet que han passat setanta anys des de la realització del primer film. Jo no sé res de com ha evolucionat el Japó, però crec que té raó Ishiguro quan diu que possiblement una figura com la del funcionari Williams ja no té gaire a veure amb el nostre present. Des del meu punt de vista això no implica cap millora. Em sembla millor un món on la gent no s'interessa pels altres i no crida i mira de no molestar, és dir reprimeix tota expressió publica d'emocions i sentiments, que no pas un món on tothom crida i reafirma el seu jo i segueix desinteressat pels altres. Altres aspectes de tots dos films són però, del tot universals com la seva mirada escèptica i irònica vers la burocràcia. La crítica parla d'un film trist. Jo no ho veig així. Watanaba i Williams al final tenen un petit, quasi insignificant des d'un punt de vista social, triomf fent un parc infantil; prou gran però per demostrar que la vida pot tenir un sentit i que aquest sentit passa segurament per saber sortir fora de nosaltres mateixos. El director és Oliver Hermanus i possiblement el seu treball d'enquadrament si té moltes diferències amb el film precedent però la meva memòria no és prou precisa per confirmar-ho,