El culte desmesurat a la innovació educativa és una de les malalties més clares de les que estan fent agonitzar la major part dels sistemes educatius occidentals. Més enllà del fet ben constatable és un treball necessari pensar sobre les causes de la malaltia. Ben bé aquesta no és nova com ho mostra la reflexió sobre aquesta qüestió de Stanley Rosen quan comenta el discurs d'un gran campió de la innovació, l'autor tràgic Agató
To speak of a just or beautiful innovation seems to be an appeal to a standard other than technique; in the most obvious sense to ends other than utility. If these ends coincide with the autonomous exercise of the innovating will, the one innovation is not only as beautiful and just as another, but also as useful. For this reason those who praise the autonomy of innovation are in fact asserting the superiority of "one's own" innovations. I must innovate, no because I am a great poet, but because greatness is "making for oneself", or the solitude of narcissism
Seguint el fil de Rosen allò quu em sembla que es pot concloure és que en una situació de predomini absolut del narcisisme, no té gaire sentit plantejar el problema de la transmissió. Ningú no ens ha d'ensenyar res.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.