Els trets estructurals de la nostra sentimentalitat

 

Fa poc en un lloc del ciberespai, que no s'hi val el temps que perdria buscant-lo, llegia el punt de vista d'uns hiperventilats independentistes que defensaven la independència com a única possibilitat de defensa de la nostra espècie humana (no està malament l'ascens de ser una nació a una espècie). Entre d'altres coses defensaven que hauríem d'oblidar-nos de gents com Vicens Vives, defensor de collonades com el rigor metodològic, i tornar a historiadors com Ferran Soldevila, del tot compromesos amb la causa. El mateix dia trobava a les Notes del Capvesprol aquest text inversemblament actual, tot i haver estat escrit fa gairebé cinquanta anys. Parla de la guerra de les remences potser el fet més importants per explicar per què no hi hagué mai un estat català. Pla ens explica això:

Els historiadors de l'escola estricta de Barcelona (Sanpere i Miquel, Soldevila, Rovira i Virgili) han estat fatal davant els moviments dels remences. Encegats per Barcelona, per l'obsessió que les institucions feudals del país, arcaiques i corrrumpidíssimes, no s'equivoquen mai, ha creat, sobre els pagesos revoltats, contra els mals usos, una fraseologia fatídica. Davant dels pagesos, la diputació del General ho feu molt malament. Són historiadors sentimentals que han contribuït a perfilar un país d'un sentimentalisme abjecte i que avui està en plena efervescència. S'estimen més les delícies toves i lacrimògenes de les derrotes, que la virilitat autèntica i positiva del triomf. Com més malament em fan les coses, més les exalten gratuïtament.

Estimació de les derrotes i exaltació gratuïta de la incompetència. Els anys trenta, els anys setanta i els temps del procés. Res de nou sota el Sol.