La voluntad de creer

 

La voluntad de creer és l'adaptació efectuada per Pablo Messiez de l'obra mestra de Dreyer, Ordet,  la qual a la seva vegada era una adaptació d'una obra teatral de Kaj Munk. Alguns canvis han tingut lloc en aquesta adaptació. La llar no està en un paratge isolat de Dinamarca, sinó al País Basc. A la casa ja no viuen tres generacions, sinó que la unitat familiar son tres germanes, i el germà "boig" que creu ser Jesús de Natzaret. De les tres germanes una ha deixat la llar i torna ara ara perquè la filla que ha de tenir amb la seva parella d'origen argentí, la mare biològica de fet, sigui europea, les altres dues viuen prou amargades, lliurades una, Pau, a la poesia i l'alcohol, mentre que l'altre, Felicitat, viu confinada a una cadira de rodes i exerceix una actitud descreguda que vol presentar el nihilisme com sentit comú.

Messiez s'enfronta al mateix problema al que es va enfrontar Dreyer, com fer creïble a una audiència allò que aquesta no té disposició, ni capacitat, per a creure, un miracle. En un cert sentit es tracta de mesurar, tant en el film com a la representació teatral, la capacitat del respectiu art de fer miracles. Dreyer se'n va sortir i per això el film és encara una de les majors experiències cinematogràfiques que poden ser viscudes més de seixanta anys després de la seva realització. L'experiència teatral és prou intensa i comença abans de la representació pròpiament dita, doncs mentre els espectadors busquen el seu seient, els actors ja són a l'escenari i ens expliquen alguna de les coses que faran o diran i s'interessen pel públic, preguntant per exemple si hi ha algun creient. Un cop l'obra comença, el desenvolupament dramàtic és de primer ordre, tant pel que fa a la definició de l'espai escenogràfic, del tot efectiva, reminiscent de la blancor definidora del film de Dreyer, com al molt inspirat treball dels actors. Finalment Lucia ressuscita i el moment té brillantor i intensitat. Hi ha miracle, pot haver miracle, si més no, pels que tinguin aquesta voluntat. Certament no hi cap creença que no depengui de la voluntat, com en un sentit emocional sabia Joana d'Arc, la gran heroïna del cine de Dreyer, i en un sentit més filosòfic Descartes  Val la pena, però parlar de les diferències. A Ordet Dreyer contraposa diverses fes, l'univers contemporani reflectit per Messiez ha perdut tant la fe en la religió com a la ciència. També desapareix el conflicte amb la familia del sastre que constrituïa un dels fils del film de Dreyer. Aquí la comunitat està absent i sembla haver-se esvaït quan morí l'aita i es deixà d'utilitzar la llengua basca