Comiat a una desconeguda

 

Avui me n’he assabentat de la mort d’una noia de la meva edat, és a dir que no és cap noia. Feia 44 anys que no parlava amb ella, des del divendres sant de 1976. Era un dia esplèndid, feia molt bo i moltes famílies ens ajuntarem a la pineda que hi havia al darrera de les vies del tren a la platja de san Gervasi. Varem tornar a peu i parlarem de llibres. Estàvem per acabar vuitè d’EGB, ens explicarem els que ens agradava llegir, segurament vaig parlar més, jo i m’explicà que li agradaria seguir estudiant, però que la família no ho veia clara i que preferia que comences a ajudar al negoci familiar, no era par per manca de calers sinó perquè al capdavall una noia que havia d’estudiar?, Quan vaig tornar a l’estiu, el curs havia acabat i per  a ella els estudis i s’havia promès amb un noi més gran una mica fatxenda i amb cotxe propi que fou després els seu marit. He sentit dir  que els negocis li van anar malament, al marit, i a va acabar fugint del poble i la família.  Vilanova no és gaire gran però mai més la vaig tornar a veure pel carrer o potser si i no la vaig saber reconèixer. Ara ja és ben bé igual. Potser tampoc teníem res de què parlar, si s’hagués donat l’ocasió. La història fou la que fou, però podia haver-ne estat un altre. Resulta atabalador pensar que allò que som no és més que una possibilitat fruit de infinites contingències. La teoria dels universos paral.lels quan tens aquesta angoixa, és de les  més consoladores metafísicament.