La casa de foc

 

La casa de foc és la darrera novel·la de Francesc Serés guardonada amb el premi Proa. És un treball potser més obertament novel·lístic que els darrers, tot i que la continuïtat amb la major part del seu treball és evident perquè el narrador de la novel·la té molts trets que fan pensar en la figura del narrador de l’esplèndida la pell de la frontera. Aquest narrador és un home de lletra de la generació d’en Serès, la que  ja no ho ha tingut gaire fàcil per trobar feina  l’ensenyament, i que després d’una separació traumàtica, lloga una casa a una vall perduda prop d’Olot on troba feina duent l’aula d’acollida d’un centre d’ensenyament. Molt aviat es reclamat per un per personatge important de la zona, un home d’un  prestigi i poder fosc però ostensible, que el contracta per fer classes a la seva neta, la Mar. . L’home és diu Jordi i és un saurí de gran efectivitat a la seva feina. La família és completa amb la seva filla, la mare de la noia, la Carmina. La novel·la desenvolupa bàsicament la relació entre aquest nucli de personatges, als que potser caldria afegir el gos de la familia, el núvol.

El conjunt, com moltes altres vegades, torna a ser molt reeixit. La lectura que he fet ha estat aquella a la que invita una novel·la competent, d'una tirada. Això té un gran mèrit, perquè la novel·la no té una gran trama, no explica una gran quantitat d'esdeveniments i allò més central el misteri que hauria potser calgut resoldre, ni es resol, ni finalment es considera que tingui cap mena d'importància. N'és una mena de McGuffin autoconscient. La figura del sauri, el Jordi de Can Sol, té molta força, assolint una dimensió de personatge que poques vegades trobo en les creacions actuals. Les relacions humanes estan descrites amb una subtilitat que potser resulta una mica estranya en aquests temps tan essencialment grollers. Però allò que em causa més admiració és com aquest llibre complementa la descripció del país que havíem vist a la matèria primera. El seu territori, la vall del Ser, és  podria ser qualsevol d'aquestes contrades rurals que han esdevingut del tot perifèriques al temps de la globalització i que foren sacsejades sense pietat per la crisi del 2008, de la qual aquest llibre constitueix una crònica que no podrà ser menystinguda en el futur. Molt significatiu i molt versemblant és el tractament que el llibre fa de la qüestió de la droga, una mica l'elefant que és a l'habitació i al ningú vol mirar amb excepcions com la de Salviano o aquesta casa de foc.