El fill del xofer

 Llegeixo als darrers dies amb fruïció l’últim llibre de Jordi Amat , el fill del xofer,  una biografia d’un personatge relativament obscur però amb  un paper significatiu a la història contemporània de Catalunya: Alfons Quintà.  Abans del llibre en sabia poc del personatge. Havia seguit alguns dels seus articles sobre la crisi sanitària provocada per les retallades un tema silenciat per les collonades del procés , i aquí la relació causa efecte  real segurament és l’oposada  a la que es considera obvia, i recordava el seu esgarrifós final amb feminicidi i suïcidi inclòs . Havia oblidat que Alfons Quintà junt amb Prenafeta fou el principal artífex de TV3, la institució més important de la cultura catalana i també probablement un dels agents més poderosos de la seva decadència. Tampoc tenia present el seu fracàs  a l’observador, el qual va deixar de fet poca emprenta a la meva vida. Ignorava el seu pas pel Pais i el seu paper clau en  el inici del tema de Banca Catalana,  i tampoc sabia gens de la seva relació amb Josep Pla, la que dóna títol a l’obra.

Més enllà de la rellevància del llibre per l’ interès de la seva temàtica social i històrica, la raó de llegir-la amb fruïció és el seu valor literari. La comparació amb l’adversari de Carrère és molt encertada. Tots dos són  retrats d’un psicòpata i tots dos enganxen al lector utilitzant la dimensió seductora de l’abisme. La diferència és que el drama protagonitzat per Jean Claude Romand, tot i que obrí una potent reflexió sobre el paper de la il·lusió a la via humana, és una drama domèstic, mentre que, ni que sigui de figurants, tots participem a la tragèdia de Quintà.

A més de la comparació amb Jean Claude Romand, hom pot veure una dimensió borgiana en el personatge de Quintà, per què  a més dels problemes òbviament psiquiàtrics als quals Amat els vols donar una explicació psicoanalítica, Quintà fou un traïdor a ell mateix. El seu moment d’èxit fou al mateix temps un moment catastròfic perquè no podia ser el periodista que volia ser sense la  credibilitat que havia perdut irremissiblement  després del seu silenci sobre l’afer de Banca Catalana.

Sobre la política catalana s’han publicat molts llibres en els darrers anys. La major part d’ells completament irrellevants, tan  irrellevants com els esdeveniments pretesament històrics que glossaven o analitzaven.  Si pel contrari hom pensa que l’afer de Banca Catalana fou el més important dels esdevinguts des de la restauració de la generalitat republicana, llavors aquest llibre és indispensable, ni que sigui  per saber com es va formar, més enllà del joc de titelles escenificat  pels mitjans, la oligarquia catalana que ha tingut el poder real  i per adonar-se que la història catalana, tristament molt tristament, no es pot entendre sense un personatge com Juan Luis Cebrian, molt més determinant al capdavall que la major part dels pretesos pares i mares de la pàtria.