Así empieza todo

 Esteban Hernández, del que l’altre dia oferia una cita amb la que m’identificava especialment, és un dels comentaristes més aguts de l’actualitat. Jo el segueixo perquè m’ajuda  no tant a aprendre res de nou, com a ordenar les meves idees vivint com visc en  aquest desori del que ja no me’n sé sortir. Así empieza todo és essencialment una anàlisi de la situació on ens trobem. I la seva anàlisi és valuosa perquè no està llastada dels tòpics utilitzats per la major part dels opiniolegs actuals. Hernández és plenament conscient de què estem en una nova situació històrica, l’adveniment del capitalisme financer que ha generat una situació nova on la generació de riquesa es troba en gran part deslligada de la producció i on la guerra de classes, defineix un escenari nou amb la liquidació de la classe mitjana apareguda en els anys de bonança posteriors a la segona guerra mundial i l’arribada a un estat on una gran  part de la població n’ha esdevingut del tot redundant. Hernández no sembla un marxista dogmàtic, però no renuncia a utilitzar la dinàmica de l’enfrontament de classes com clau d’intel·ligibilitat de la nostra societat i de fet connecta aquest anàlisi amb la geopolítica tradicional. L’èxit de Xina de fet  no té sentit sinó com una conseqüència col·lateral i no desitjada dels intents de les elits europees de defugir els mecanisme de redistribució molt potents encara fins a l’època de Reagan i Thatcher.  Potser allò més novador de la seva anàlisi és el fet que no  només estem en un temps de replegament per la classe treballadora i les antigues classes mitjanes, sinó també per una part de les classes altes que ara es troben en una situació nova, doncs la pèrdua de poder dels estats, i l’avenç de les grans corporacions, fa que hagin perdut molt del control que abans tenien dels mecanismes promotors de la seva riquesa.

El llibre constitueix una  bona eina per a entendre el que significa que l’economia hagi esdevingut financera i com això conforma una mena de doble realitat, connectades només relativament la del món on vivim la gent normal i el de l’alta economia cada cop més deslligada. També és clar en advertir-nos que la concentració d’aquest capital financer és el principal enemic del que queda dels règims democràtics, com ens il·lustra establint un paral·lelisme significatiu amb l’evolució de la república de Weimar, tot i que encara es tractava llavors d’un capitalisme productiu Fora dels elements estrafolaris de les creus gamades i les camises marrons, molts altres elements resulten idèntics amb el que s’està esdevenint ara.

El llibre no invita a l’optimisme però tampoc és pessimista, perquè l’autor no té cap tendència al determinisme i hi ha hagut moltes línies d’història i no sempre es tria la pitjor, suposo que per això comença parlant de la crisi cubana del 62 quan Kennedy i Kruschev es van desmarcar de l’ortodòxia lògica militar que feia inevitable la guerra. Hi ha encara la possibilitat de construir forces socials que puguin fer un  paper ni que sigui d’airbag. Hi ha encara possibilitats d’una batalla cultural, on hom no pot equivocar-se d’enemic: els nous mandarinats, adversaris de l’aspiració potser contra històrica però natural i essencialment humana d’estabilitat. La possibilitat d’una política orientada no passa tant per un seguiment d’aquesta esquerra de mandarins, allò que Piketty denomina bramànica, sinó per defensar un cert conservadorisme, capaç de definir barreres contra l’anarquia impulsada pel capitalisme financer. Només tenim futur, si aquest futur és culturalment conservador,  cosa que no té res a veure amb baixar impostos o rebutjar la immigració, sinó en no renunciar al pensament i a la cultura,  la base de la possibilitat de la unió amb altres humans i de poder obrir altres perspectives econòmiques i social