L'heroe

 

Retorno al teatre, al TNC, a veure l'heroe de Santiago Rusiñol. Ho ignorava gairebé de tot de Rusiñol com autor teatral i molt menys com autor d'aquesta mena d'obres de denuncia social, com és aquesta. És una obra amb missatge i un missatge que resulta vigent. En el seu temps el públic barceloní, l'aplaudí pel seu antimilitarisme. És obvi que les crítiques al militarisme poden ser enteses, jo crec que avui tenim necessitat d'entendre-les, com crítiques al patriotisme. L'obra contraposa el valors morals reals, el que defineixen la decència comuna, el reconeixement del proïsme, a un sentiment que a capdavall serveix par a justificar tota mena d'immoralitat o barbàrie.

117 anys després de la seva estrena l'obra aguanta i potser encara ho hagués fet més, amb una posada en escena més dinàmica que la representada ara al TNC, amb transicions una mica lenta pel meu gust i potser massa estàtica. El repartiment és desigual, no sé si eren ells o potser algun efecte secundari de la meva eda,t però em semblava que els actors més veterans parlaven de manera més clara i convincent. El moment més emotiu de la nit fou el discurs que Manel Barceló, a qui també havia vist en aquest escenari fent Justícia la setmana en què es va acabar el món que coneixíem, ens va agrair haver anat aquella nit a la Meridiana. Tots sabíem que al dia següent el govern diria noves mesures i tothom tenia por del pitjor.