¿Si no canto, no ceno?

 

Hi ha dos dies a l’any en que sento una vergonya profunda per haver estat català. El primer, ja n’he parlat altres vegades, és el divendres de carnaval  on en una bona part dels centres catalans es conjuga una celebració extrema del mal gust amb  una exhibició de l’autoritarisme inherent a les noves concepcions educatives. El segon és el darrer diumenge abans de Nadal quan els representants  i els membres més conspicus de les nostres classes extractives fan una crida a la solidaritat i els bons sentiments. L’altre dia reveia Placido i em sembla que si es fes un remake, potser en un cert sentit necessari perquè el seu llenguatge és molt difícil pels espectadors d’ara, el dia adient per ambientar-lo seria precisament el de la Marató de TV3. No és possible però que ni a Catalunya ni a Espanya tinguem operatiu algú com Rafael Azcona capaç d’escriure uns diàlegs com el de la pel·lícula esmentada. Un, per  a recordar de personatges molt secundaris, només surten en aquella escena: un matrimoni discuteix la situació  amb la dona retraient-li al marit que ella esperava sopar amb Carmen Sevilla i el que tenen finalment a taula és un vellet una mica malendreçat i no gaire presentable. Quan la dóna se n’adona de la seva presència, per trencar el gel li pregunta si sap cantar, i el vellet amoïnat li replica, “Por qué, si no canto, no ceno?”