Mank

 Mank és un biòpic sobre la vida de Herman Mankwiecicz. Herman era el germà gran de Joe, una de les gran figures del cine americà, però també té un lloc a la història perquè signà al costat de Orson Welles el guió de Citizen Kane. Aquest guió és el que més es recorda de la seva carrera, on estigué com guionista contractat per a molts dels grans estudis.  De fet, al film queda clar que la tasca de guionista a aquell Hollywood era molt col·lectiva i veient la pàgina de Wikipedia veiem que va estar involucrat en més d’un centenar del films, però rarament apareixia com firmant del guió. Sembla per exemple que fou ell que tingué la idea de mostrar la llar natal de Dorothy a The wizard of Oz, però tot i que la seva idea es conservà, ell fou només el primer d’una sèrie de 10 guionistes. Als cinquanta molts guionistes començaren a esdevenir figures independents de l’estudi i a ser reconegudes, però era ja molt tard per a Herman que morí amb 55 anys destrossat per l’alcoholisme com es mostra de manera clara  a la pel·lícula.

Mank sembla ser aquest any l’aposta de Netflix per fer un film de qualitat que s’imposi a la cerimònia dels oscar i que sobretot capti l’atenció del cinèfils. Fa tres anys aquest film fou Roma i l’any passat  The Irishman. Per aquest film han triat una de les històries més mítiques i impressionats del Hollywwod clàssic, un director d’èxit reputat com David Fincher i un dels actors més importants dels darrers anys Gary Oldman, com a protagonista, tot i que Oldman per la seva edat  no acabi de fer versemblant un Mank que només tenia quaranta anys quan va escriure Citizen Kane.  És clar que beure molt envelleix, però no sé si tant com es mostra a la pel·lícula. Veient el film m’ho vaig passar bé. Em va agradar la tonalitat de blanc i negre amb que està filmat i també l’estructura cronològica amb salts endavant i endarrere que  reflecteix d’alguna manera la de Citizen Kane. No sé si resulta mol fàcil de seguir pels que no coneguin gaire la història del cine de l’època i no tingui clar el que significaven personatges claus al film com el de Mayer,  Thalberg., el germà petit Mankwiewicz o Ben Hecht. Mank fou un dels primers neoioirquins que renuncia a fer una carrera literària seria a l’est, pels diners fàcils que podien fer-se a l’Oest i fou molt actiu cridant gent a Hollywood com Ben Hecht o el seu germà. Potser l’escena que més he fruït del film és quan al començament veiem el despatx dels guionistes de la Paramount i Mank explica quins són. Segurament no hi ha hagut cap altre moment a la història recent on es pogués configurar una intel·ligència col·lectiva tan potent.

La recreació dels temps llegendaris és el que fa el film interessant però també la seva feblesa.  Des d’un punt de vista històric rigorós, el film no sempre és exacte. Hi ha molt d’invenció en el tarannà esquerrà atribuït a Mank, especialment quan se’ns explica la campanya dels grans estudis contra la candidatura de Upton Sinclair a gobernador de California, un polític obertament socialista, al que li faltaren molt pocs milers de vots per a ser elegit governador.  És cert que Mank, d’origen jueu, fou expressament prohibit pel partit nazi, però sempre es mantingué llunyà de l’activisme polític doncs les possibles simpaties esquerranes sempre estigueren acompanyades d’una barreja d’escepticisme i prudència, com també fou  el cas del seu germà. El film tampoc aporta res al misteri més gran que envolta el film. Mank era amic personal de Marion Davies, la parella de Hearst, i no és molt explicable perquè fou aquell tractament del seu personatge. Sobre la qüestió de l’autoria és més que probable que Welles no escrigués pràcticament res del guió, però Welles sense dubte fou l’autor, doncs tampoc sembla que mank fou un guionista, que com s’insinua al film, incorporés moviments de càmera a la seva escriptura.  De fet possiblement ni, malgrat els seus merescuts òscars de tota mena, ho feia el seu germà pètit. Per bé o per mal, el seu talent molt gran era fonamentalment literari