Petrocalipsis

 

Petrocalipsis el darrer llibre d’Antonio Turiel és una mena de gran resum de totes les argumentacions i el treball fet al darrer deceni al seu blog, the oil crash.  Em sembla que, per tant, és un llibre molt útil per a tots els que pensem que l’únic futur possible per a la nostra civilització passa pel camí del decreixement, cosa que vol dir refusar tota la política actual, entestada a mantenir la noció de creixement, i a definir una alternativa al capitalisme com sistema d’organització social que ha arribat al seu límit. L’adversari intel·lectual de Turiel és l’economia clàssica, incapaç de concebre l’economia com  assentada sobre una realitat física i per tant sotmesa als límits del planeta. Des de les concepcions que jo tenia de jove, Turiel pensa des del límits, el límit que suposa la realitat física, mentre que l’economia clàssica acaba devenint un platonisme en el sentit més pejoratiu i ridícul del terme,

 Turiel comença explicant per què hem arribat al peak oil i  la impossibilitat de mantenir l’actual producció de petroli. Després els següents capítols ens van mostrant les raons per les que cap de les alternatives publicitades pot servir per corregir aquesta situació, respectivament: el freaking, els petrolis extrapesats, les reserves oceàniques, els biocombustibles, el gas natural, el carbó, l’energia nuclear, l’energia hidroelèctrica, l’eòlica, la solar. Especialment interessant és el capítol XIV on ens mostra que la noció d’estalvi aplicada a l’energia no té cap mena de sentit, ja que l’energia no és com els diners o l’or, sinó que un cop produïda es resol en un manera o altra de treball. També analitza a fons la qüestió dels cotxes elèctrics que no suposen una alternativa  possible al transport de benzina. Si que podria ser una alternativa factible per la part de la població més afavorida per la qual cosa, les polítiques actuals podrien tenir l’efecte ,paradoxal i freqüent, de que els menys afavorits subvencionin els privilegiats.  És també taxatiu quan parla sobre el canvi climàtic assenyalant dues coses: en primer lloc que el procés és irreversible, encara que pugui ser alleujat i segon que la noció d’escalfament és una mica reduïda per donar compte de la magnitud del problema.

Turiel té una formació tècnica i científica però el seu diagnòstic és clar. La ciència i la tècnica no tenen solucions per a un problema insoluble: no es pot créixer indefinidament en un planeta finit. Allò que cal és suprimir la necessitat  de créixer indefinidament i sense aquesta necessitat no pot existir el capitalisme.  Aquí ve el seu missatge més positiu l’escenari d’un futur com el de Mad  Max no és impossible, però no és necessari.  De fet, la humanitat ha existit quasi tota la seva història sense capitalisme, però ell afirma que l’establiment d’un nou sistema plausible passa obligatòriament per:

·         L’anulació dels deutes actuals

·         Una reforma radical del sistema financer

·         Una redefinició dels diners, donat més pes a les monedes locals

·         Reforma dels estats, prioritzant gestions cada cop més descentralitzades

·         Definició de plans de transició locals

·         Preservació dels serveis bàsics, des de polítiques basades en els recursos efectius de cada comunitat.

Penso llegint el llibre de Turiel en la diferència d’aquest discurs que vol acabar amb el capitalisme amb els de fa quaranta anys, els que jo sentia quan era jove, i em sembla que els canvis són importants. Ara l’evidència pel canvi és molt més aclaparadora però malauradament el interès de la gent i la seva mobilització és més petita. Tot i que no podem enganyar-nos, l’atac al capitalisme de fa quaranta anys es feia des de la defensa d’una alternativa, el socialisme real essencialment un capitalisme d’estat, que no tenia cap avantatge sobre el capitalisme en el possible tractament dels problemes que defineixen aquesta crisi.