Tras la virtud

 

        

    Rellegeixo trenta anys després la versió en castellà del After Virtue d'Alasdair Mcyntire. Quan ho vaig fer en el seu moment, Mcyntire era una de les veus més decidides en parlar d'un fracàs de la il·lustració que donava com a conseqüència el que llavors ell considerava una palesa desorientació moral a aquell temps (jo tinc la impressió que les coses han variat mentrestant i no per a millor. No crec que als noranta s'hagués pogut escollir Trump o que algú com Mazón tingués valor de seguir al seu càrrec) Després jo he tingut l'oportunitat d'escriure sobre ètica, per exemple, al meu llibre sobre Descartes, i he incidit en la prevalència de la formació de la personalitat sobre el respecte a regles abstractes. El meu treball d'educador evidentment no va ser independent d'aquesta reflexió, Allò sobre el que tinc dubtes avui és quantes de les coses que vaig pensar llavors eren menys originals del que pensava i estaven realment manllevades de Mcyntire sense que fos del tot conscient. Mcyntire s'ha convertit al catolicisme després del llibre. El fonament de la seva concepció de la virtut és l'aristotelisme i per tant estem en una línia més o menys tomista. (això fa trenta anys em resultava més problemàtic, ara molt menys) Jutja severament les aportacions de Kant i de la filosofia analítica com a estèrils i en una operació plausible, però no del tot esperable, posa Nietzsche del seu cantó, retenint la dimensió crítica del seu pensament i prescindint del que pugui haver de constructiu en el seu pensament, veient poques diferències entre el "Übermensch" i el subjecte definit per la primera modernitat. Jo ara mateix tendiria molt més a posar com a referent el platonisme, cosa que significa seguir dins d'una ètica de les virtuts, però envoltada d'una concepció diferent. Els diàlegs platònics mostren que no hi ha demostració del que és noble i del que és baix (el lloc més clar és el Gòrgies). A Aristòtil l'ètica forma part d'una tot, fonamentat en una cosmologia, del tot brillant però, tampoc podem enganyar-nos gaire, falsa. Per Mcyntire l'horitzó moral del nostre temps està definit per l'emotivisme, el dubte que em queda es si allò que hi ha en el fons de la seva reivindicació de la virtut, o la que jo o qualsevol altre pugui fer en qualsevol moment, no hi pot haver gaire més que emotivisme. La conseqüència més lleu seria la impossibilitat de fonamentació de la moral. Seguint Mcyntire podríem deduir però que allò impossible és la moralitat, doncs, des del seu punt de vista, una conseqüència ineludible de l'emotivisme és la reducció de l'altre a mitjà

        Defensar una ètica de les virtuts és apostar per una comprensió narrativa de la nostre existència, aquesta és potser la tesi més rotundament defensada al llibre. Les històries són la font primaria de la nostra formació moral. En el cas dels grecs la Ilíada i la Odissea, en el meu cas, la novel·la i la cinematografia, en els joves actuals, potser els videojocs i els curts de TikTok. La narrativa configura models que esdevenen propis de cada moral. En el seu present ell considera tres models bàsics, cadascun dels dels quals defineix una pràctica aliena a la concepció clàssica dels valors: l'esteta, el terapeuta i el gerent eficient (entès a la manera de Weber, és a dir considerant que l'eficiència és l'única cosa que pot substituir la manca de fonaments racionals) Aquests han reemplaçats figures que han quedat arraconades entre les quals esmenta explícitament la del professor, ideal germànic. Allò que m'ha cridat l'atenció és que Mcyntire amb aquesta substitució explica perfectament el trasbals educatiu que estem vivint a les darreres dècades on efectivament es considera el treball professoral com a obsolet des d'una lògica basada en l'eficiència burocràtica però on també tenen lloc figures com la del professor que en realitat aspira a ser, o fa, de terapeuta o esteta. La crisi de l'educació, endèmica a hores d'ara com deia Jordi Sales, és una expressió més del que ell considera el conflicte central del nostre temps:

        Lo crucial en realidad es el punto en que las dos partes contendientes estan de acuerdo , a saber, que tenemos abiertos solo dos modos alternativos de vida social, uno en que son soberanas las opciones libres y arbitrarias de los individuos y otro en que la burocracia es soberana para limitar precisamente las opciones libres y arbitrarias de los individuos. Dado este profundo acuerdo cultural, no es sorprendente que la política de las sociedades modernas oscile entre una libertad que no es sino el abandono de la reglamentación de la conducta individual y unas formas de control colectivo ideadas solo para limitar la anarquía del interés egoísta. las consecuencias de la victoria de una instancia sobre la otra tienen a menudo una gran importancia inmediata; sin embargo, y como bien ha entendido Solzhenitzhyn ambos modos de vida son a la postre intolerables. La sociedad en que vivimos es tal, que en ella, burocracia e individualismo son tanto asociados como antagonistas. Y en este clima de individualismo buocràtico el yo emotivista tiene su espacio natural (pag. 54)

    Des d'un punt de vista històric potser allò que reté més actualitat són les seves consideracions sobre el fracàs de la il·lustració; com aquesta fou incapaç de fer complir a la filosofia el vell paper de la religió. Evidentment la proposta central és la kantiana, però l'autor considera dues alternatives: Hume (posant les passions en lloc de la raó ) i Kierkegaard (substituint la raó com un acte d'elecció arbitrari) El problema de les tres és que mai varen assumir la radicalitat dels canvis que defensaven, doncs cap dels tres volia un trencament radical amb les concepcions tradicionals de la moral, pel contrari, volien assumir-les, definint una empresa del tot incoherent. En termes més concrets allò que havien oblidat, i amb aquesta anàlisi tracta de refutar la fal·làcia naturalista, és que tradicionalment la noció de ser humà tenia un caràcter funcional. La desaparició d'aquesta consideració es produeix simultàniament a l'aparició de la noció d'individu. L'única sortida a la situació plantejada era la invenció de que l'autor considera ficcions filosòfiques com el benestar general del que parlen els utilitaristes o els molt potinejats drets humans. L'anàlisi de la situació efectuat per Mcyntire inclou una anàlisi de l'eficàcia gerencial, d'una banda aspiració a la neutralitat valorativa però també invocació al caràcter manipulador del poder (la creença en la perícia gerencial acaba prenent unes característiques que no la fan gaire diferent de la creença en Déu) i del que hauria de ser el seu recolzament epistemològic més bàsic les ciències social que no han permès esborrar l'element de impredictibilitat propi de la naturalesa humana, i que més que un control social efectiu acabant simulant l'existència d'aquest control

    Arribats a aquest punt potser cal dir alguna cosa sobre la noció central de virtut. Mcyntyre en dona tres trets fonamentals: no tenen un caràcter natural, la seva dimensió essencial és pràctica i està associada intrínsecament a la noció de bé intern. Funcionalment serveixen per respondre al caràcter corruptor de les institucions. La seva desaparició significa el fruit de les desaparició dels bens interns a favor dels externs, cosa que acaba generant una situació de competitivitat extrema, com fora el cas de l'escenari hobbesià. El problema del fons de les virtuts és el de la unitat de la vida humana i per això esdevenen irrellevants quan com a la modernitat allò que preval és la fragmentació existencial. L'exercici de la virtut sempre acaba definint una recerca i per això la vida només és comprensible en termes narratius. Evidentment aquesta concepció implica necessàriament un pluralisme, no gaire diferent del que hi és a Aristòtil com punt de partida. La teoria no justificaria cap principi únic i la pràctica el rebat completament. La part final estableix un diàleg amb posicions llavors molt preponderants incloent les de Rawls, Nozick, el marxisme que considera en tots els casos participants d'unes mateixes febleses: l'excessiva supeditació a les normes i una excessiva preeminència de l'individualisme de la que ni el marxisme, la tradició a la que reconeix haver estat la millor en veure la centralitat de la noció de conflicte, és capaç de deslligar-se completament.

    Quan vaig llegir aquest llibre, jo estava a una altra cosa. Curiosament però allò que mès m'ha preocupat després potser ha coincidit més amb el que aquí tracta que no pas al que m'ocupava llavors. Suposo que no volent contribuir a cap de les que identifiquem com nobles causes, de fet sent potencialment hostil contra algunes d'elles, potser el llibre segueix confinats als estretíssims cercles acadèmics. Possiblement és una pena, perquè més enllà d'estar o no d'acord amb el que l'autor vol defensar són innegables la seva capacitat argumentativa i la seva extensa cultura, molt palesa en un llibre ple de referents.

De l'envelliment, l'escepticisme i l'optimisme

 

L'agost passat, mentre dinàvem al Can Ros de la Barceloneta, un bon amic meu em confessava la seva por de què un peatge per anar sumant anys sigui un irrefrenable esllavissament envers el pessimisme. És una por més que raonable i explicable pel fet que projectem el nostre previsible destí a la resta de la humanitat. Després però pensava que en el meu cas allò que em fa difícil esdevenir un vell pessimista és el fet d'haver estat un jove pessimista. De fet, molt del que estava llegint als noranta des de Rene Girard a Allan Bloom, passant per Leo Strauss o el After virtue de McIntyre (del que parlaré més, aviat) d'una manera o altra insistia, de diferents maneres, en la presentació d'una cultura decadent. Certament no és el mateix no haver estat capaç de lluitar contra TINA, que creure la raonabilitat dels defensors de TINA.  Els temps eren ben optimistes, però jo no.

La llista de profetes de l'apocalipsi des de llavors ha augmentat molt i certament no em sembla que el món actual sigui millor que el de llavors. Penso, però, que com de pessimisme, ja n'hi ha tant potser no cal produir més (aquesta és la raó que vaig donar fa pocs anys a una alumna que em convidava a tornar a profunditzar en la filosofia de Schopenhauer). En aquest sentit prefereixo inspirar-me en la versió humeana de l'escepticisme i pensar que com la raó tampoc és gaire cosa potser les nostres previsions estan equivocades perquè hi ha aspectes que se'ns escapen. Hume escrigué la seva Història d'Anglaterra a més de per guanyar diners per mostrar-nos que la història no és previsible (per la qual cosa aquesta Història no significa el seu abandonament de la filosofia, sinó la culminació de la seva proposta). L'escepticisme ben usat potser  una justificació plausible de l'optimisme.

Oh, Canada

 

    Oh Canada és el títol del darrer treball de Paul Schrader, on es retroba amb Richard Gere, al qual feu possiblement una estrella en un dels seus pocs films amb un cert èxit comercial, American Gigolo. Està basada en una novel·la de Russell Banks, al qual està dedicat el film,  que fou l'autor de la novel·la en la que Schrader es basà per fer un dels seus millors treballs, Affliction. Gere aquí és Leonard Fife un cineasta americà que ha treballat en el cine documental a Canada després d'haver deixat el seu país fugint de la guerra de Vietnam, El cineasta està agonitzant i vol oferir una última entrevista on potser explicarà la veritat o potser no, perquè està sota l'efecte de poderosos analgèsics. Les memòries del cineasta es creuen en alguns moments amb la de seu fill, al qual abandonà quan fugí a Canada i del que mai més va tornar a voler saber res. És una decisió narrativa que no ajuda gaire a fer intel·ligible la història.

    Després d'haver gaudit de les tres darreres obres de Schrader, aquesta m'ha decebut i no he estat capaç d'endinsar-me amb profit en les seves imatges. Potser perquè la inquietud espiritual d'aquestes tres darreres obres aquí ha estat substituïda pel que em sembla un ajustament de comptes amb el desordre vital i espiritual dels setanta del que el treball de Schrader ja havia estat un testimoni excepcional. Fife vol desmitologitzar-se a si mateix com heroi esquerrà i en fer-ho ho fa també del seu temps Des del meu punt de vista però res no acaba de quedar gaire clar i la pel·lícula no afegeix res de gaire nou. Tampoc he estat mai massa sensible al carisma de Gere, el qual a priori era un dels atractius de la pel·lícula. S' m'hagués de quedar amb alguna cosa, però, triaria l'escena final amb la qual Schrader mostra amb una imatge poderosa l'obscenitat inherent al nostre temps.

Un altre desig (a més llarg termini)

 Sí ahir expressava un desig per aquest any 2025 en el que acabem d'entrar. Avui seré més agosarat i expressaré un pel segle XXII que jo no veuré. M'agrada imaginar, i si això passés potser m'hauria equivocat abandonant la fe en el progrés, que en aquest temps futur les facultats de ciències econòmiques, i ja que parlem de pseudo-ciència també les de pedagogia i similars, siguin, com són avui les de Teologia, una relíquia del passat.