A drinking life

 El carrer en honor de l'autor a Brooklyn

        Llegeixo A drinking life, el llibre de memòries de Pete Hamill. Vaig descobrir aquest autor fa pocs mesos mitjançant el seu llibre sobre Sinatra. Ja vaig explicar llavors que el llibre em sembla extraordinàriament ben escrit. Aquesta nova lectura m'ha confirmat aquesta impressió i m'ha enfrontat amb una paradoxa personal: tot i sentir-me cada dos més allunyat de l'esfera intel·lectual i emocional anglo-saxona, m'agrada molt la lectura en llengua anglesa, potser és la que més m'agrada. Jo ja no escriure mai bé, però si n'hagués pogut, m'hagués pogut tenir la precisió i el domini de les sentències breus que tenen escriptors com Hamill.

            En el llibre Hamill explica els seus primers quaranta anys de vida en el quals l'alcohol va ser un protagonista fonamental, fins que prengué la resolució de deixar la beguda. Pete era el més gran del set germans de la seva família. Tots dos pares venien d'Irlanda i de fet el seu pare va haver de deixar el país com a conseqüència de la seva col·laboració amb el IRA. A l'arribada es va afeccionar al football americà amb poca fortuna doncs haver acabat perdent una cama. Vivien a Brooklyn, això és a New York, a pocs kilòmetres i anys-llum de Manhattan El llibre explica de manera vívida com es vivia la segona guerra mundials a un barri obrer, molt obrer, americà. El primer gran educador de Hamill foren els còmics, de fet mantingué molt temps la il·lusió de ser-ne dibuixant, rebent classes específics. Els "tebeos" foren la seva porta d'entrada al mon de l'art primer i al de la literatura després. Treballant des d'una edat molt tendra no va acabar de tenir una formació acadèmica seriosa. Tingué però oportunitats; primer essent becat per a una prestigiosa High-School de Manhattan, Regis School, No es va poder adaptar en part per les dificultats causades per la immersió en un medi social superior ,però, de manera sincera i poc habitual, amb el temps se n'adona que entrar en un univers on clarament no era el millor en temres intel·lectuals, també havia estat una gran dificultat per ell. La guerra de Corea fou una altra oportunitat. Fou cridat a files, però mentre s'entrenava va arribar el alto el foc que encara dura i per això va tenir els beneficis dels ex-combatents entre els quals hi havia facilitat per accedir a les universitats. La seva elecció fou Mexic D.F., però un incident confús en un bordell mexicà li obligà a abandonar el país precipitadament i acabar la seva vida universitària. Finalment la seva formació fou com reporter des de que va començar a treballar en el New York Post i després es va saber fer un lloc com a escriptor free-lance i treballar en obres de ficció. Al 1962 va obtenir un lloc de corresponsal al Saturday Post i va desplaçar-se amb la seva família a viure a Barcelona, de la qual recorda amb especial afecte, les cerveses que servien a la Plaça Real (eren els anys en que residia a la ciutat i passava sovint per la Plaça Real, a treballar, Chet Baker) i després a Dublin.

        L'alcohol com a tema potser apareix explícitament a la darrera part del llibre, però hi és present sempre. En el temps de la infància mitjançant la figura del pare un dels embriacs més distingits del barri, a crippled irish drunk, i després en tots els moments de la seva vida; indispensable per a les celebracions, però també en els moments de frustració. Des de la rememoració de la joventut que fa arribat la seixantena quan escrigué el llibre, no hi hagué cap moment important en què l'alcohol no fos els rerefons, però això era igualment vàlid pels moments sense importància. Quan a mitjans dels seixanta el seu matrimoni entri en crisi, per la seva tendència nòmada justificada per la feina i les constants sortides a bars, es separi de les seves filles i comenci a notar símptomes d'aquests que fan angunia, tremolament de mans, ho va decidir deixar amb molt esforç però sense ajuda mèdica o de grups d'alcohòlics anònims. Si que va rebre l'ajuda de la seva parella d'aquest temps, una dona que també bevia però a la qual mai va veure èbria i que es caracteritzava per una disciplina estricta quan calia. Aquesta dona era Shirley McLaine, en el moment en que els primers papers al cine ja no li començaven a arribar i es reciclava com cantant i ballarina Certament aquí també en tenim alcohòlics però la dimensió del problema és del tot diferent com me'n vaig adonar mentre vivíem entre anglosaxons. Nosaltres al bar bevem mentre fem altres coses, ells beuen i de vegades fan altres coses, però tampoc cal.

        Hamill fou un home del partit demòcrata. Col·laborà a la campanya de Robert Kennedy i junt amb Shirley McLaine va seguir la campanya de McGovern (a la qual va estar a punt d'anar el germà de Shirley, Warren Beatty, com a vicepresident). En el seu cas però ser demòcrata no era una elecció, sinó una opció obligada per un obrers irlandesos de Brooklyn, un senyal d'identitat. Per això un dels moments més emotius del llibre és la mort de JFK, que veu a Belfast on ha anat a treballar duent el seu pare que retornava per primer cop al seu país d'origen. Kennedy era per ells no només el president, sinó un dels seus i possiblement aquell dia molts tingueren la sospita de què l'Amèrica somniada no anava a exisitir mai (el llibre no ho explica però ell va viure la mort de Bobby molt més a prop, fou un dels homes que desarmà el seu assassí, el palestí Sirhan). També em resultà curiós la seva narració del dia de la victòria de Castro que celebra, naturalment, amb una gran borratxera. Hamill no sabia que Castro era comunista, crec que Castro tampoc, però veié a la seva victòria un triomf de la seva generació (d'alguna manera Hamill pertany a una generació que quedà entremig de dues molt més "heroiques": la que guanya la segona guerra i la de Vietnam i la contracultura. ells visqueren l'avorriment de l'Amèrica d'Eisenhower i la guerra de Corea que no es va ni guanyar ni perdre). Potser però el record d'un moment històric que jo prefereixo és el de com es va viure a Brooklyn, la bomba de Hiroshima. Mentre que el seu pare i la gent del barri en general estava entusiasmada i no dubtava que s'havia fet justícia, la seva mare, catòlica fervent i graduada per la Universitat tot i que no pogué exercir mai cap treball intel·lectual, no ho veia clar i aquella nit li va demanar pregar pels civils japonesos morts. Orwell, junt amb Hemingway un dels seus referents literaris, hauria estat satisfet segurament de copsar la resiliència de la common decency.

Conclave

 Vaig a veure Conclave un film d'Edward Berger que es correspon exactament al nou títol doncs explica tot el procés de l'elecció d'un Papa. Fonamentalment es centra en la descripció de les estratègies dels diferents cardenals per arribar a ocupar el càrrec, teixint un relat on l'esperit sant és del tot absent i predominen les maniobres "polítiques" en el sentit degenerat que avui donem al terme. El film ha tingut molts bones crítiques, personalment penso que és un exemple de narració eficaç però sense res que m'atragués especialment. És una pel·lícula enfocada a un gir final sorprenent que em sembla poc versemblant però del tot oportú des del punt de vista de la coherència amb el Zeitgeist. Entre les coses més destacades hi és el treball dels actors, comandats per Ralph Fiennes, fent el paper del secretari organitzador de l'elecció i mantenint un duel interpretatiu interessant amb Stanley Tucci, el cardenal lider del sector progressista, al qual ell és també proper. Fiennes compon un personatge sense ombres que potser no acaba d'encaixar en una narració que es vol crítica. En definitiva, el film és un bon producte per la seva audiència que no és pas la dels fidels catòlics, sinó els que han trencat amb la religió i necessiten, de tant en tant, confirmar que no es van equivocar. Un dels punts d'interès del film més indubtables és el seu caràcter documental en tot el que fa referència al ritual i cerimonial vinculats a aquest peculiar procés d'elecció,

La morale remise à sa place

 

        Remi Brague segueix treballant i l'any passat va publicar un nou llibre La morale remise à sa place. De fet, la seva edat no és tampoc gaire avançada però cal recordar que fou un autor molt precoç. El seu esplèndid le restant el va escriure de molt jove. Aquest nou llibre és molt breu però molt contundent en el seu missatge. És una defensa de la moral, no pas certament de la moral cristiana, tot i que l'autor sigui un cristià convençut i pensi que el projecte cristià és una de les millors realitzacions de la moral. No pot ser la moral, però, perquè no són els cristians els únics que han entès la moral. Kant tenia raó i no són prometedores les invencions, ni sortir del que C.SLewis anomenava banalitats. La moral, per ell, tracte del ser més que del fer; acció moral és tot allò que es fa en fí de la humanitat i preserva la humanitat. La moralitat és el que ens fa homes (i afegeixo jo, precisament això és el que li diu el Dr. Dreyfuss al seu confós veí C.C. Baxter a The appartement de Billy Wilder) Això està evidentment oposat a les grans línies del nostre pensament actual, que són analitzades en els primers capítols; les que redueixen la moral a adaptar-se als costums de l'època i el ramat, ,un mètode de desenvolupament personal o la garantia d'estar en regla amb un sistema jurídic. Dit altrament la moral no es redueix ni a Sociologia, ni a un ascetisme místíc-individualista ni a cap mena de legalisme. De manera més simple i més dramàtica: elle est litteralement, une question de vie ou mort.

        Que la moral no es deixi reduir a la seva interpretació social, ascètica o legalista no significa que aquests tres siguin errònies; totes elles són adients, però només parcialment i deixen de ser-ho quan pretenen una exclusivitat. La defensa que l'autor fa del punt de vista cristià sobre la moral és que constitueix una sintexi exitosa de totes tres. Aquesta visió es diferencia de les altres en dues coses realment originals en el seu moment: la primacia de la intenció sobre l'acció i la universalització, la pretensió de fer moral més enllà del tribalisme. La seva anàlisi posterior potser dóna com element més definitori el fet que la dimensió mística no es realitza en un retir solipsista; es recerca Déu, imitant Déu i això significa la praxi de la caritat:

En effet, c'est par l'exercice de la charité que se réalise l'imitation d'un Dieu qui est charité. Le christianisme se place ainsi selon lequel dans l'"imitation" de Dieu se fait par la pratiques des vertus, tradition qui est inaugurée (peut-être seulement comme en passant) par Platon est poursuivie par Plotin

    Personalment, trobo sentit a la seva expressió de la llei com descripció dels costums (moeurs) divins. Si ens posem exigents estem en a l'àmbit del mite, però aquest àmbit és potser més fructífer que el d'una fantasmagòrica llei sense legislador, com finalment són els drets humans. Tampoc em sento massa lluny del seu punt de vista quan afirma que no té gaire sentit parlar de normes bones, però si de humans bons, que són els veritables definidors dels criteris de l'acció moral, com ell diu: l'essentiel est la norme vivante. Des d'aquest punt de vista ell defineix la moral cristiana no com una moral de la virtut, però sí com una moral de la virtuositat. Finalment em sembla que Brague dóna un exemple d'equanimitat quan per definir la noció d'absolut en la que es fonamenta la seva proposta recull la noció d'un autor certament no cristià com Emmanuel Levinas. Jo també penso, des de que vaig llegir-lo a fons fent la meva tesi, que Levinas és el gran referent d'orientació ètica del nostre temps. Una altra qüestió és la d'haver viscut assumint aquest magisteri

        Brague parla de la moral en general, però situant el seu discurs en un temps mancat de moral no pas en el sentit més propi del terme, sinó en l'ús que en el temps de la meva joventut referíem al mític equip de futbol de la ciutat d'Alcoi. Des de Spengler com a mínim Occident és una societat desmoralitzada, però curiosament, i més que cap altre, intensament moralista. És difícil no pensar el wokisme com la darrera expressió, i de les més radicals, d'aquesta teendència. La seva argumentació és austera, rigorosa i digne d'admiració, perquè l'erudició de l'autor és probablement la més gran de la gent que m'ha tocat conèixer.

El público

 

Veig al lliure la representació de El Público de Federico Garcia Lorca representada per la compañia nacional de Montevídeo amb direcció de Marta Pazos. Escrita a començament dels anys trenta, romangué inèdita i no fou estrenada fins els temps de la transició. L'obra és l'equivalent teatral a allò desenvolupat pels seus companys i amics, relativament, Buñuel i Dali a le chien andalou (títol que segons Lorca feia referència a la seva persona. No és clar que pogués tenir raó). Parlem doncs d'una obra de teatre surrealista. La compañia nacional de Montevideo ha fet una representació amb 16 actors i una escenografia molt treballada, senzilla i intensa. Malauradament el seu esforç innegable no em va servir per endinsar-me en una obra, que potser requeria una lectura o un coneixement previ. Sembla que Lorca va voler fer impossible la distinció entre allò oníric i els estats psíquics convencionals. Això implica o bé un gran esforç d'intel·leció i atenció o bé deixar-se anar i jo no vaig saber fer cap de les dues coses. El muntatge de Pazos emfatitzà de manera molt més clara que a cap dels altres treballs més coneguts de Lorca la inquietud produïda per la seva condició sexual. De fet, el punt de partida és una rebel·lió del públic quan descobreix que en una representació de Romeo i Julieta, aquesta en realitat és un noi jove (curiosament a la primera representació de l'obra Julieta era un home i fou així durant moltes dècades) i segueix amb representacions sorprenentment explícites del desig homosexual si pensem a l'Espanya dels trenta. Una pena doncs no haver aprofitat més aquesta funció ni que fos per confirmar la meva sospita de què el surrealisme és una línia artística difícil de conciliar amb la teatralitat. (matitsem però que el teatre de l'absurd és tota una altra cosa)

Primera setmana de la nova era

 

Tot el tema de Donald Trump em té una mica excedit. Diem, d'entrada que jo veia coses bones a la victòria de Trump, per exemple, la derrota dels demòcrates, però com que he llegit una mica d'història l'espectacle de deportacions massives em despertà molta angoixa, això com veure un president d'EEUU qualificar de criminals milions de persones en funció del seu origen (que algunes són criminals és innegable, però a la majoria dels cassos parlem de tot el contrari, víctimes del crim; possiblement entre els jueus perseguits per Hitler algun tindria antecedents policials, cosa que no crec justifiqui l'Holocaust). Reprenent però el que deia l'altre dia sobre haver estat un jove pessimista em permeto dos cites de llibres de quan era més jove que son, em sembla, prou oportunes, la primera de Carl Sagan del 1995

           Tengo el presentimiento de una América en tiempos de mis hijos o nietos- cuando Estados Unidos sea una economía de servicios y de la información, cuando casi todas las industrias manufactureras se hayan ido a otros países; cuando poderes tecnológicos impresionantes estén en manos de muy pocos y nadie que represente el interés público pueda siquiera entender los problemas, cuando el pueblo haya perdido la capacidad de establecer sus propias agendas o de cuestionar, con conocimiento de causa a quienes ejercen la autoridad; cuando aferrados a nuestros cristales y consultando nerviosamente nuestros horóscopos, nuestras facultades críticas en declive, incapaces de distinguir entre lo que nos hace sentir bien y es verdad, nos deslicemos, casi sin darnos cuenta hacia la superstición y la oscuridad

L'altre, tres anys després és de Richard Rorty;

        El electorado decidirá que el sistema ha fallado y depositará su voto en un líder fuerte. Alguien que les asegure que los burócratas engreídos, los abogados tramposos, los ejecutivos que cobran bonus y los profesores postmodernos, dejen de decirles lo que tienen que hacer.

Totes dues són prou clares. Acabarem amb una d'avui del mestre Moran, la qual interpel·la molt directament la nostra generació i especialment els que hem treballat a la "formació" del que volíem que fos poble i va acabar essent només públic:

            Puestos en la tesitura de detectar quién miente y manipula mejor, tenemos que llegar a Donald Trump porque su persistencia le proclama el magister más baqueteado de una hornada de seguidores, a derecha e izquierda pero con mando en plaza. De ser un resiliente empoderado -lenguaje posmoderno- ha alcanzado el grado de emperador con una mochila más acreditada que el currículo de un viejo penado de Sing-Sing. El mundo no cambiará con él de Emperador, es que el mundo ha cambiado para hacerle Emperador. Algún día habrá que volver, si nos dan tiempo, a la deriva de la libertad en sociedades que desdeñan la democracia y exigen poderes fuertes, sean emperadores o putos amos

Ball of fire

 Torno a veure, la tenia mig oblidada, Ball of fire, la comèdia que Hawks filmà el 1941. Com que no surt Cary Grant potser és menys recordada que algunes altres, però és un oblit injust doncs és un film memorable. Hawks aprofità tenir alguns col·laboradors de primer ordre. Comencem per Gregg Toland que estava en el seu millor moment i que aquí és l'autor de magnífics moments com l'escena de la declaració d'amor del protagonista on només podem veure els ulls de la noia a la que es declara. Seguim amb Barbara Stanwyck, Sugarpuss O'shea en el film, que era una actriu magnífica, igualment convincent a la part còmica que a la dramàtica i que aquí feu un dels seus millors treballs encapçalant un repartiment on li donava la replica Gary Cooper, en un rol atípic però que va fer amb la solvència habitual i on tot el repartiment dona perfectament el seu tipus. El tercer gran col·laborador del que disposà Hawks fou Billy Wilder, el qual amb aquest film tingué el primer èxit de la seva carrera. Wilder li donà un guió molt personal però que connectava molt bé amb l'esperit de Hawks. Com a Bringing Up Baby hi ha una escenificació de la lluita entre l'instint i l'enteniment, on el primer es clarament guanyador. Totes dues comparteixen una mirada de recel envers la cultura que no costa relacionar amb el feia poc publicat Das unbehagen der Kultur i cal recordar que entre Wilder i Freud, la qüestió era una mica personal. Com als millors films de Wilder es fonamental la seva capacitat per reprendre una idea enriquint-la moltes escenes després. La combinació del dinamisme narratiu de Hawks i del cinisme de Wilder es mostrà però especialment fructífera. El punt de partida no és original perquè es tracta del conte de Blancaneus. Els nans són set erudits que viuen reclosos a una fundació situada a la ciutat de New York escrivint una Enciclopèdia, destinada a reparar la injustícia del fet que la britànica no digui gairebé res sobre l'inventor de la tostadora eléctrica que és el milionari mecenes d'aquesta nova enciclopèdia, i Blancaneus, com ja hem dit, es diu Sugarpuss, i és una cantant de cabaret que ha d'ocultar-se de la policia a la fundació mentre espera trencar el setge policial per casar-se amb el seu nuvi mafiós, Dana Andrews més simpàtic que habitualment, i quedar així impossibilitada de testificar contra ell. La seva convivència a la institució acadèmica trastornarà del tot la vida dels erudits, però finalment la seva quan acabi enamorant-se del més jove dels professors. A més dels protagonistes hi ha un bon nombre de secundaris meravellosos com Dan Duryea, Elsha Cook o Henry Travers, l'àngel que ajudava a James Stewart en It's a wonderful life, que aquí acaba amb una metralladora a les mans.

artistes catalans a Paris 1899-1914

La morfina  de Santiago Rossinyol

El moulin de la Galette segons Ramon Casas

Al museu Picasso fan una exposició sobre els artistes catalans a Paris entre 1899 i 1914. Com és el cas sempre en aquesta mena d'esdeveniment, potser no es tracta tant de veure les obres en si mateixes, com de seguir el fil del relat projectat pel comissariat, del que les obres exposades en són la il·lustració; de fet, les que veia a Londres fa deu o quinze anys tenien molt de cerimònia religiosa. Aquí es tracta de la celebració de Paris com capital de la modernitat europea, més exactament atesa la dada utilitzada per cloure el període, com la darrera capital europea. Com poden donar testimoni Garcia Lorca o Fritz Lang, el seu lloc el va agafar quasi immediatament New York. París era el centre del món artístic i des d'una Barcelona que començava a obrir-se a la modernitat, després de la relativa pacificació de la restauració borbònica, es mostrava com un referent indiscutible. Molts artistes hi anaren, costaria trobar algú de significatiu que no passes per la capital francesa, i a la majoria no els va anar gaire bé, alguns com Rossinyol, tingueren un èxit moderat però continuat i un triomfà per tots plegats, prou com per fer pensar que els catalans, espanyols, havien conquerit Paris i per això aquesta exposició es fa al museu Picasso amb una bona part de fons del mateix museu.. A Paris hi havia en abundància moltes coses llavors novíssimes i nous modes d'organització socials i el treball dels artistes triats ho il·lustra de manera eficaç i interessant.

 

Mcyntire i el debat polític contemporani

 

La política moderna segons Mcyntyre:

Porque lo que antes describí como cultura del individualismo burocrático resulta ser un debate político característicamente abierto entre un individualismo que sienta sus pretensiones en termino de derechos y formas de organización burocrática que postulan las suyas en términos de utilidad. Pero sí los conceptos de derechos y de utilidad son opuestos inconmensurables aunque ficticios, sucederá que el discurso moral utilizado podrá suministrar algún simulacro de racionalidad, como mucho, al proceso político moderno, pero no a su realidad. La fingida racionalidad del debate oculta la arbitrariedad de la voluntad y el poder que se ocupan su resolución. (pág. 97)

  Això es va escriure fa més de trenta anys, quan Reagan era president.    Després de la presa de possessió d'ahir, potser ja no cal cap fingiment  de la racionalitat

The platinum blondle

     The platinum blondle és un altre dels títols del primer periode de Capra. En aquest cas va poder comptar amb una les que després seria una de les grans estrelles dels anys trenta, Jean Harlow. La pel·lícula es centra a un periodista que coneix, desenvolupant el seu ofici, una noia de l'alta societat. Tots dos s'enamoren (l'interès de la noia en gran part és motivat per desinterès del noi vers els diners) i acaben contraent matrimoni contra l'oposició de la família. Tots dos pertanyen a mons diferents i la noia acaba sempre imposant la seva voluntat i apartant el jove de la seva vocació i de les seves amistats fins que ell reacciona i acaba abandonant-la per anar-se'n amb la seva companya de feina, que fins llavors era tan sols això fins al punt que ell sempre li deia pel seu cognom, Gallagher. Gallagher és Loretta Young. El periodista és Robert Williams que feia el seu primer paper protagonista i ho feia prou bé. Malauradament fou també l'últim, perquè morí d'una peritonitis quatre dies després de l'estrena. Harlow era la noia de bona família, cosa que des del meu punt de vista és el més fluix del film, perquè jo no l'acabo de veure com "upper class", més aviat tot el contrari. Tot i que només signa els diàlegs, aquest és el primer film on Capra treballa amb Riskin i per això resulta molt fàcil de connectar amb els posteriors molt més recordats. El tema central aquí és la diferència de classe. No es presenta un antagonisme tràgic, però si es deixa ben clar que la decència i la humanitat pertanyen a les classes més populars. També queda clar que l'estratificació social, com ho veuen Capra i Riskin, és essencialment ètnica, estant d'una banda els WASP i de l'altre tota la resta. Capra era segurament una mica mesquí, per exemple perquè a les seves memòries sempre ninguneja Riskin i tots els seus guionistes, però era un director esplèndid i pels que no em creieu, només cal veure l'escena de més amunt. Trenta anys després Godard seria l'apoteosi de la modernitat fent coses prou semblants.

El món interior

 

        El món interior és el darrer llibre de Francesc Serés. A diferència dels anteriors no és una novel·la, però sí una narració escrita en primera persona. El tema fonamental del llibre és la guerra. Primer la guerra d'Ucraïna que ell va viure molt de prop perquè hi era a Berlín en el moment de la invasió de Putin ( no vull escriure "del començament de la guerra" perquè és massa fals). Ell i la seva dóna es van comprometre a la tasca d'acollir els refugiats i evidentment, per la relativa proximitat, a Berlín van arribar molts. La guerra però els afectava d'una manera més propera, perquè la seva dona, la daixa, és russa. Té la família allí i ells tenen la consciència de què els seus actes poden tenir conseqüències. La narració de Serés fa interaccionar aquesta guerra amb les del passat. En primer lloc la que finalitzà a Berlin, evocada perquè primer per atzar i després perquè en desenvolupa l'afició, Serés col·lecciona àlbums familiars d'aquests que tots tenim a casa i que, segons com, poden acabar al negoci d'un brocanter, com és el cas dels que ell recull. Aquests àlbums li permeten reviure d'una manera certament diferent una guerra, que, pel que jo recordo, a Berlín no acaba mai de passar. En un cert moment, Serés diu Berlín és el centre de la historia espiritual europea, perquè és la ciutat que més ha patit i la que més ha fet patir. És un punt de vista difícilment rebatible. La tercera guerra de la que parla és la nostra guerra civil. Tot i que l'autor és del 1972, cosa que vol dir que no té records propis del franquisme, va créixer a Saidí, és a dir, en l'escenari del front d'Aragó, un país que va estar en la línia de foc durant gairebé tota la duració de la guerra. De fet, ell recordarà que des de petit havia sentit sovint dels avis allò de "hauries d'haver passat una guerra". (els meus avis barcelonins, també ho deien molt sovint) En un cert sentit la guerra determinà el seu futur treball com a escriptor, perquè molts dels autors que el varen influir van passar i van escriure sobre la seva experiència al país i aquestes lectures juvenils foren el fonament de la seva vocació. N'esmenta cinc: Ramon J. Sender, Ernst Hemingway, George Orwell, Joan Sales i Simone Weil Alguns d'aquests autors també han estat fonamentals per mi, tot i que en el meu temps adolescent, no dic de formació perquè aquest no han acabat encara, era Orwell el que estigué més present. Posant tota l'experiència en conjunt és molta guerra, massa guerra i això és un fet que possiblement la gent de la meva generació no ha tingut gaire present enganyats pel miratge d'haver viscut unes dècada en què la guerra, sempre present com possibilitat fatal, era només freda. Serès ens planteja fets, però no dogmatitza, no fa judicis, es limita a mostrar allò que ha vist, ha llegit, ha pogut intuir de la situació on possiblement es mostra, sense deixar-se mai plenament entendre, la condició humana. Jo no vaig gaudir gaire del llibre anterior  per això aquest ha estat un retrobament molt joiós amb el que indiscutiblement ara és el primer prosista català amb molta diferència sobre els altres per com conjuga un ús elegant de la llengua, una capacitat de mostrar i fer viva l'alteritat, en termes menys pedants allò que tradicionalment es deia humanitat, i quasi sempre una lucidesa indiscutible.

Un vespre de futbol

     Dimecres passat vaig pujar a l'estadi de Montjuïc a veure el partit de copa entre el Barça i el Betis. La meva tendència a la nostàlgia em porta el record de la primera vegada que vaig accedir a l'estadi. El preu era llavors ben mòdic, 5 pessetes que em donaven dret a utilitzar la pista d'atletisme, trepitjar les molt depauperades plaques de gespa de l'interior i dutxar-me als vestuaris amb aigua freda. Hi anàrem sovint perquè ho teníem a tocar i tampoc hi havien instal·lacions gaire millors. No explicaré el partit perquè de cròniques ja ni hi ha moltes però si prendre nota de dues coses. Em va impressionar, vist en directe, moltíssim Yamal. No recordo haver vist un jugador amb tanta facilitat per veure els altres, una de les parts més difícils i menys obvies de jugar a futbol, i una combinació tan aclaparadora d'elegància, naturalitat i facilitat duent la pilota. No soc futuròleg i no sé que passarà en un futur que de moment es presenta ombrívol pels barcelonistes, però si la fortuna no és adversa, Yamal estarà entre els millors de la història sense dubte. La segona és que, sentint els comentaris del públic que m'envoltava, els esforços de gent com Jorge Valdano, Ramon Besa o algun altre per parlar racionalment de futbol són del tot inútils. Com a espectacle, l'atractiu del futbol sembla basar-se en la supressió de la racionalitat, és a dir, a la elevació dels propis prejudicis a principis apodíctics.

Adéu a David Lynch

        Ahir va morir David Lynch, un dels grans mestres indiscutibles de la història del cinema i, mirant les dates, potser el primer amb una carrera que he anat poden seguir des del seu començament. (Scorsese i Coppola, quasi però de fet ja treballaven als seixanta). Vaig veure per primera vegada un dels seus films quan es va estrenar the Elephant Man. Possiblement fou la presència de John Hurt, que acabava de ser Caligula a I, Claudius el que més em va moure a anar al cine, el film però em va agradar i em va seguir agradant quan el vaig tornar a veure trenta anys després. Poc després vaig recuperar, en una sessió golfa del Casablanca el seu debut, Eraserhead, una de les sessions de cinema de les que tinc un record més colpidor. En aquella dècada dels vuitanta va fer la seva primera obra mestra, Blue Velvet, la vaig anar a veure varies vegades i si la trobo, segueixo enganxant-me. Superficialment més convencional que Eraserhead, varem tenir la impressió de veure alguna cosa radicalment original que no tenia res a veure amb cap altre film. Després vingué el seu millor moment quan feu tres obres mestres consecutives: Lost Highway, a straigth story i Mullholand drive, considerada per molts com la millor pel·lícula d'aquest segle. El seu darrer film ja té quasi vint anys Inland Empire, una obra encara més críptica que les anteriors, però no menys fascinant i igualment inquietant. Vint anys són molts i sembla que el cine actual no tenia gaire lloc per a Lynch, cosa que a ell no li afectava molt perquè la seva personalitat artística tenia moltes altres vies per a expressar-se. Com que no he pogut veure The Fableman, el meu darrer record de Lynch és el seu treball al film Lucky on era un dels veïns del protagonista interpretat per Harry Dean Stanton; Howard l'home amoïnat per la pèrdua de la seva tortuga, que finalment aprèn a assumir i superar. Com a comiat fou un paper magnífic. Que descansi en  pau

 

Sykes, Picot i Claude Rains

 Veig una llarga tarda del període nadalenc Lawrence of Arabia. Impossible expressar en un post breu la meva devoció per aquest film que no podré deixar mai d'admirar. Fa uns anys un projecte que no vaig poder desenvolupar era un llibre sobre Lean (que necessàriament hauria hagut de ser un llibre contra Truffaut). Espero que algun dia l'escriurà algun altre. Deixo avui només aquesta escena que serveix per entendre el que està passant, al pròxim Orient, d'on ve tota aquesta successió d'horror i barbàrie, molt millor que tota la xerrameca sobre la defensa de la civilització occidental, o millor dit, potser deixa del tot clar quin són els valors reals de la civilització occidental. Evidentment, això passa trenta anys abans del camps d'extermini, tot i que com pensava Patocka la guerra era la mateixa o com diu Preve és 1914 i no cap data posterior el nostre punt d'inflexió com a civilització. A més podem veure explicant-ho un actor com Claude Rains, que jo crec mai ha estat prou reconegut. Aquí està immens, tot i que Hawkins, Guinnes, meravellosa sortida d'escena, i O'Toole no són pas un recolzament feble. De fet, el seu personatge en aquesta breu escena a més de donar-nos una clau històrica, ens dóna la clau filosòfica del film, doncs efectivament el problema de Lawrence és que vivint a la mitja veritat no pot distingir la veritat, especialment, la més important per cadascú, la de la seva identitat. No sé, no puc saber, qui va escriure en concret aquesta escena; potser, com era usual, un dels guionistes, l'oficial o l'oficiós, va corregir l'altre. Tots dos Bolt i Wilson foren finíssims.

Seven chances

         Divendres veig a la filmo seven chances, el film interpretat i dirigit per Buster Keaton fa ja cent anys. És una projecció amb acompanyament de piano en directe i a la presentació la interpret, Anahit Simonian, es congratulà del fet que la sala sense estar plena, té una entrada molt més que decent. Més important però és que molt dels espectadors són gent jove que sembla passar-s'ho molt bé. Seven Chances explica la història de James Shannon un jove advocat extremadament tímid incapaç de declarar el seu amor a la noia que estima. El pobre Jimmy a més ha estat víctima d'alguna mena d'estafa i està a un pas d'entrar a la presó per deutes. En aquesta situació rep la notícia de que pot heretar set milions de dòlars amb la condició d'estar cassat a les set de la tarda del seu vint i setè aniversari. El dia que se n'assabenta és precisament aquest dia. La seva declaració és tan maldestra que la seva estimada el refusa i aleshores comença una cursa enfollida per trobar algú amb qui cassar-se aquella tarda, mentre que la noia es repensa i envia un missatger poc diligent per concertar el matrimoni pel vespre. Stanley Cavell ens explicà que a la comèdia americana el matrimoni és el senyal de la maduració personal, cosa que és efectivament el tema de fons de les pel·lícules. En aquest sentit, sembla que el film de Keaton té un paper pràcticament seminal i molt més accelerat que qualsevol altre doncs Keaton ha de madurar, i sí que ho fa, en unes poques hores. Sí la primera part del film es recolza en els intertítols per poder plantejar la comèdia. La segona en pot prescindir completament, és purament visual i d'un dinamisme aclaparador. Fonamentalment és una persecució del tot enfollida on darrera de Keaton hi ha una nombre elevadíssim de dones vestides de núvia que aspiraven a pujar a l'altar amb ell, després d'un absurd anunci a la premsa. És una exhibició de Keaton com a cineasta i també com a atleta i prou absurda, tota ella, com per deixar clar perquè fou el cineasta preferit dels surrealistes. Seven chances fou seguida després d'un grup de pel·lícules tant o més excel·lents. És una pena que cometés l'error de lligar-se a finals de la dècada amb la MGM en un contracte llarg i que aquesta companyia no sabés que fer amb ell després de l'arribada del cine sonor.

La veritat veritable

 

Quem não gosta do samba, bom sujeito não é
É ruim da cabeça ou doente do pé

Tenia tanta raó Joao Gilberto que fins i tot els alemanys, com es veu al video, no semblen poder treure-li; i el samba i els alemanys semblen ser conceptes quasi del tot oposats.

L'ideocrazia imperiale americana

 

    Llegeixo L'ideocrazia imperiale americana del professor Constanzo Preve un breu llibret dedicar a estudiar el fenomen de l'americanisme. Pel professor Preve la peculiaritat americana és que es dona una completa identificació entre territori geogràfic. projecció ideològica i tradició cultural. A diferència dels altres paissos la connotació geogràfica és ideocràtica. No es va tant a un país com a un projecte de vida, basat en l'oportunitat personal de realització, que defineix un model de civilitat, basat en la llibertat i propietat individual el qual ha d'imposar-se universalment. Aquest model es recolza en una concepció de Déu veterotestamentaria. Des d'aquestes idees bàsiques Preve es fonamenta a l'examen de l'americanisme de dos autors anteriors: Hegel i Fennell, fa una anàlisi de les formes de filo-americanisme i reflexiona sobre com posar, si es poden posar, límits a l'expansió d'aquest imperi, en els darrers temps anomenada globalització.

    Hegel mai no estigué a Amèrica però va veure bé que reduir la llibertat a garantir un dret abstracte de propietat és tan sols una politica sense llibertat, feta per individus atomitzats mancats de tota substància comunitaria. Hegel deduí que la la combinació de calvinisme i utilitarisme han de donar lloc a unes escenari de predomini de formes cada cop més subjectives de religió, és a dir els telepredicadors actuals i a una necessitat permanent d'eixamplament de les seves fronteres (quan escric això sembla que Groenladia i Canada esten començant a ser les "noves fronteres"). Fenell centra la seva reflexió en el bombardeig de Hiroshima i Nagaski que per ell són "`post-occidentals", perquè per primer cop s'ha legitimitat l'extermini d'innocent. No hi ha hagut penediment de Hirsoshima i aquesta absolució del crim ha estat la fundació filosòfica de l'imperi americà, que utilitza ara com símbol del seu poder els bombardeigs unilaterals

    Des d'aquí estudia el filoamericanisme que entén en primer lloc com una ideologia de desresponsabilització europea. En distingeix quatre formes: la primera és la de l'americanisme popular. A diferència dels altres imperis, conformats des de cultures més o menys elitistes, els americans han reeixit a crear una veritable cultura de massa a causa de la seva base social íntegrament plebeo-popular. Els americans, millor dit les oligarquies Wasp, van triomfar en el seu procés de plebeitzacio dels nou arribats, i en la fase actual es tracta d'universalitzar aquest domini, per la qual cosa l'instrument clau és la desinformació, allò que impedeix que hi hagi poble i que només hi hagi plebs. (preve no ho diu aquí però aquí neix l'arrel del fenoment essencialment americà de les noves pedagogies) La segona font d'americanisme neix de l'admiració sincera del partidaris del capitalisme per la potència capitalista més important del mon. Sovint s'obvia però el fet que els USA són una societat capitalista post-burgesa. Un tercer americanisme és dels intel·lectuals, en aquest cas molt interessades, perquè l'intel·lectual ja no és una figura aïllada sinó que depèn d'estructures mediàtiques i editorials conformades al model americà. Específicament el paper més legimitimador és el del intel·lectuals d'esquerra, que des del seu progressisme, d'arrels burgeses i vuitcentistes, han acabat assumint un futurisme basat en una utopia tecnocientifica i de predomini del mercat, mentre assumeixen el paper concedit pel poder de substituir la religió en la guia de les vides intel·lectuals i privades

    Finalment fa unes consideracions sobre com es plantejar resistència a l'americanisme: la primera és, seguint molt fidelment l'esperit de Marx, que l'individu modern és una dada irreversible, de la que cal partir, cosa que no significa recolzar l'individualisme liberal. La història no té marxa enrere. Més important seria començar a superar dicotomies que ja no quadren amb la situació històrica i social actual com la d'esquerra- dreta, progressisme -conservadorisme, o ateisme-religió). Aturar la globalització, anglobalització per ser exactes, passa per establir resistències socials i comunitàries que ni des de la dreta, massa ancorada a el record de bon vells temps que dubtosament van existir, i l'esquerra , injustament demonitzadora de la figura de "comunitat" pel seu lliurament a l'individualisme.

    He arribat a aquest llibre per mediació de Fusaro, el qual reconeix Preve com la seva influència principal. Fonamentalment Preve és un estudiós de Marx i `possiblement allò que resulta més interessant és com aquest pensador, originàriament marxista, maldà per romandre fidel a Marx i a la tradició alliberadora, tot i que això impliqui el sacrifici d'etiquetes adherides però no essencials com l'esquerranisme o el progressisme. En aquest sentit quan un seguidor seu com Fusaro és qualificat com "rojipardo" tot i que la intenció sigui execrable hi ha una certa veritat. Ells no es pensen com esquerrans, perquè les organitzacions i els símbols han estat buidats del seu sentit, cosa que no significa renunciar a la continuació del treball històric de l'esquerra. Curiosament però l'argument filosòfic de fons de Preve contra la noció d'imperi no està manllevat de Marx, sinó de Kant, en concret, del seu escrit sobre la Pau Perpetua on ataca la noció d'imperi perquè contradiu la tendència natural a la realització multiple de la naturalesa humana, cosa que implica la diversitat de llengües i religions (precisament el que en el fons la globalització qüestiona).La federació d'estats propugnada en aquest escrit és una idea essencialment anitimperialista, per antidespòtica, i en el fons, afegiria jo, del tot congruent amb el descobriment bàsic del platonisme, compartit per l'aristotelisme i negat per la modernitat, de la pluriformitat de la naturalesa humana.