Societat malalta

Fa tres anys a l'octubre els més abrandats parlaven de que el món quedaria astorat pel que passaria a Catalunya. Part del món va quedar astorada, però no com ells pensaven. Avui el Financial Times parla de nosaltres, aquí, sobre el desenvolupament del COVID. Seguim deixant tothom astorat. El paral·lelisme és clar. L'estratègia per arribar a la independència es basava en que, per raons paranormals, l'estat espanyol no fes res. Per aturar el COVID es confiava en què el virus es prengués unes vacances d'estiu. Els nostres governants són gent que confien a la sort. Són, però, coherents, perquè només la sort pot explicar perquè han arribat on han arribat.

Bé, la sort, perquè com són ells en podria ser qualsevol altre, i dos milions de vots i aquesta és la data que defineix la situació. Alguns indicadors són molt potents. Pensem, per exemple, à l'àmbit de l'ensenyament. Aquesta setmana els directors dels centres públics de Madrid han publicat un duríssim comunicat on disseccionen les mesures disposades per la seva conselleria d'educació sobre la crisi epidemiològica que estem vivint. Aquí, en podeu trobar la crònica. El que passa a Madrid no és essencialment diferent del que està passant a Catalunya. Aquí però no hi ha cap comunicat. Em consta que alguns equips directius estan fent un gran esforç per articular mesures de protecció de docent i alumnes sense vulnerar la legalitat vigent, com de fet insinua que cal fer el departament. Molts d'altres actuen amb el servilisme propi dels dakois de Fumanchu. Però un comunicat com aquest no ha sortit, ni possiblement és imaginable que surti. No sé si en pot haver un indicador més clar de que aquesta és una societat malalta.

I seguint amb indicacions de malaltia, la setmana va començar amb la notícia de la mort de Juan Marsé. Com que la novel·la la segueixo d'aquella manera, jo no conec cap de les seves obres, cosa que possiblement és un error, i no em considero un seguidor seu. Els comentaris suscitats per la seva defunció si que em semblen però indicadors d'un estat malaltís, no parlo aquí dels oficials com el del president que ha estat respectuós, sinó dels expressats a xarxes. La tesi principal d'aquests comentaris és que Marsé no era català. Possiblement tenen raó. Ser català a hores d'ara és essencialment combregar amb una sèrie d'històries que van poc més enllà de ser sopars de duro. Vist així, jo ara mateix no em considero català. Hom pot considerar contradictori que no sigui català però l'autor de les millors novel·les sobre Barcelona. Però potser és només una contradicció aparent perquè ell, com jo, de barceloní ho era. Potser és que els barcelonins no som ben bé catalans,