Bossa nova

 A la República Plató diu que podem conèixer una ànima, sabent la música que escolta i que li agrada. Com quasi sempre, devia tenir raó. Si m’aplico això personalment, tot i que tingui discos de molta mena i ara mateix mentre escric això estigui escoltant els concerts d’oboe de Vivaldi, hauria de concloure que la clau d'intel·ligibilitat de la meva ànima rau a la bossa nova. Malauradament sóc del tot ignorant en termes musicals i la clau obre així una porta que no puc franquejar. Tot el que puc dir és que em sembla que té una estructura rítmica més aviat simple i que sempre es defuig tota mena d’estridències.  Allò que és clar és que, com jo mateix, està indiscutiblement passada de moda i és  molt intempestiva, massa lenta pels temps que corren.  En el temps de confinament he trobat un grup  que toca les de sempre però molt bé i amb una certa frescor. Si algú en té ganes, aquest és el disc. El grup es diu NOVA i són de Califòrnia. Canten evidentment en portuguès, perquè la bossanova no és traduïble. Quan els vaig sentir per primer cop vaig pensar que la cantant no era brasileira i per una inferència mandrosa deduí que era portuguesa. Estava errat. És diu Laura Vall i és de Manresa.