La pandèmia que no acaba

La Generalitat deu estar en el fons molt contenta de l'enrenou que ha causat el jutge de guàrdia amb la seva discutible decisió, impedint dilluns passat  el confinament decretat pel govern. Això permet desviar l'atenció del fet més clar i important: no hi havia gairebé res preparat per fer el seguiment dels brots infecciosos i simplement es prenia com a principi d'acció la idea de que a l'estiu tota cuca viu. Trobo que no se'n recorda gaire de com va acabar el confinament, tant a Lleida com a Barcelona, on en un dia es va passar de la fase dos, que em sembla no feia gaire que hi era, a la nova normalitat. Hi havia molta pressa. Venia Sant Joan i calia fer revetlla. També els hotelers deien que perdríem el turisme, com si els anglesos i els alemanys haguessin estat acampats als seus aeroports esperant que els hi deixéssim entrar. Llavors tots estaven d'acord, fins i tot Colau que avui ha adoptat el paper de defensora del sentit comú. Què pot passar la setmana vinent ningú ho té clar, però cap precedent convida a l'optimisme. Si un problema central als diàlegs platònics és el de la unitat de la virtut, els nostres governants exemplifiquen ben clarament la unitat del vici i deixen oberta la qüestió de quin és el principal, perquè en tots exceleixen.