La herencia del Dios perdido

La herencia del Dios perdido és un recull de diferents aportacions de Peter Sloterdijk, totes les quals són però un examen més o menys directe del sentit que pot tenir en els nostres dies la famosa afirmació nietzschiana de que Déu ha mort. De fet el títol alemany del recull és menys barroc i em penso que més exacte Nach Gott,  després de Déu. La temàtica és molt variada des de consideracions sobre la validesa del legat gnòstic, fins l’actualització en el nostre temps de l’imperatiu categòric kantià, passant per la qüestió que ha atret més l’atenció pública sobre aquest autor: la reformulació-evolució de l’ésser humà (segurament a efectes teòrics i pràctic la gran qüestió del nostre temps) Personalment, el meu article preferit és el cinquè el bastard de Déu on reinterpreta el cartesianisme des del vell rumor, difós entre els jueus i recuperat pels Monty Pyton segles després, de que Jesús era fill d’un romà, evidentment il·legítim, essent la virginitat de Maria, per tant, una operació de mistificació i emmascarament.  Més enllà de l’anècdota i del record dels riures que ens va oferir Terry Jones, Sloterdijk veu aquí el missatge més important dels aportats per Jesús, doncs l’essència del cristianisme originari es trobaria en el refús de tot ordre patriarcal, cosa no gaire difícil de veure en algunes informacions dels evangelis. La història de l’església és naturalment la història del progressiu encobriment d’aquest fet . Crist diu textualment que ningú no pot dir-se pare,  però quan més es consolida l’església més pares hi ha per tot arreu. I tot escrivint això em ve  al cap  una resposta a una qüestió que ens varen plantejar fa uns dies de com la religió cristiana va  poder imposar-se en el món romà. Suposo que el motiu era que acabà constituint una meravellosa eina per a allò que sempre busquen les elits quan  les aigües baixen remogudes, fer que tot canvií perquè tot quedi igual (el llibre de Brown, through the eye of a needle, ho explica molt bé. Després del cristianisme el mon en fou un altre però les elits continuaren sent les mateixes). La paradoxa de Sloterdijk és que allà on és més viu l’esperit del cristianisme és en tota la nissaga de moviments antiautoritaris, de totes les menes, que generalment s’han oposat o han estat al marge de l’església. L’article sobre l’imperatiu categòric resulta sorprenentment actual doncs tota la seva reflexió gira entorn de la complementarietat entre els conceptes de comunitat i d’immunitat.

He llegit el llibre amb molt interès cosa que no sempre em passa amb els llibres de filosofia a hores d’ara. Penso que la reflexió de l’autor sobre la secularització, que com a occidentals, és el procés del qual  traiem la nostra identitat és valuós tot i que evidentment sintetitzà molts elements que venen de molt lluny, des de Weber fins a Hume, explícitament citat. Sovint és il·luminador com per exemple quan assenyala l’evident paral·lelisme entre el Déu que esdevé home al començament de la nostra era i els homes que esdevenim màquines en el moment actual. Allò de les seves reflexions amb el  que menys combrego és que Sloterdijk interpreta que la mort de Déu és la mort de l’anima, i jo estic d’acord, cosa que li dóna a la psicoanàlisi un interès filosòfic de primera línia, però en canvi hi veu un reforçament de la idea del món, tot i que el món ara no es pugui qualificar sinó com monstruós. Venint com vinc d’un altre lloc a mi em consta pensar el món com a monstruós, perquè no es pot qualificar com monstruós allò que no existeix (segons Sloterdijk, doncs, jo sóc un gnóstic)

La conclusió de Sloterdijk sembla ser que tota la nostra cultura està construïda sobre una gran paradoxa. La consciència d’aquesta paradoxa és la nostra desorientació.La mort de Déu és un efecte, no pas involuntari de la il·lustració. Però la mort de Déu implica la mort de l’ànima i si no hi ha ànima, no és molt clar qui pot ser aquest subjecte que, segons el text canònic de Kant, ha d’arribar a la majoria d’edat.  Quan no has arribat encara la majoria d’edat, ets un adolescent i, això ho dic jo, parlar de les filosofies de l’adolescència per explicar el segle XX resulta segurament en un fil aclaridor. Penso però que Sloterdijk tampoc està molt lluny quan defineix el nostre temps a partir dels intents de reprendre una connexió amb un hipotètic si-mateix  substancial que n’és important en quant fonament d’autenticitat, aquest valor que tanta gent reivindica i que gairebé ningú és capaç de suportar