Als jardins Brossa

 Els jardins de Joan Brossa

El parc als setanta un vespre 

El primer parc

Aquest matí passejant per Montjuic he entrat als Jardins Joan Brossa. Feia anys que no ho feia. Avui he anat des de la plaça de Dant  fins al monument de la sardana.  Un recorregut que a peu caminant ràpid es fa en molts pocs minuts i tanmateix jo havia passat moltes hores, tardes senceres, en aquell espai, quan encara no era els jardins Brossa, sinó el parc d’atraccions de  Montjuïc. Anar al parc era un dels premis i dels moments de felicitat de la meva infància.  Del parc, queda molt poca cosa, quatre estàtues i alguns edificis de caràcter administratiu. Moltes coses em costa situar-les. No recordo ben bé on era el teatre on generalment després de les atraccions acabàvem la tarda veient el concert d’alguns dels ídols dels telespectadors del moment com ara Camilo Sesto (vaig veure’n molts però no tinc records clars, crec que una vegada vaig veure en Torrebruno).  Objectivament el parc ara se m’apareix com molt petit però el contrast amb el meu record és molt gran perquè jo llavors el veia grandiós.  En definitiva, retornar al llocs d’infància sempre ens ajuda a tenir consciència del caràcter summament relatiu de la nostra perspectiva.  Després de les Olimpíades el parc va desaparèixer. No podia competir amb Port Aventura i mentre l’ajuntament posava diners  per mantenir el Tibidabo, part de la memòria de la ciutat, es veu que els veïns del barris més meridionals de la ciutat en tenim menys o, segurament, de menys categoria. En tot cas, llegir el llibre de Xavier Melero (com també el blog de la Júlia Costa) m’ha servit per constatar que no sóc l’únic que té un cert enyor d’aquelles instal·lacions. Buscant fotos per il·lustrar  aquesta entrada he vist que el part tingué un precedent abans de la guerra anomenat Maricel del qual havia sentit parlar alguna vegada al meu Oncle Jesús, mai a mon pare que era deu anys menor i que només tenia quatre anys quan la guerra va fer tancar el parc. Quan me’n parlava d’aquest parc jo em representava una cosa molt remota, tant com s’ho podrien representar els meus nebots si algun dia els hi parles del parc (i m’escoltessin, cosa molt més complicada)