Confinament (més o menys)

Els diaris i la premsa reflecteixen bé una situació de desorientació absoluta dels habitants de l'àrea metropolitana. El missatge del govern és que cal un confinament, però no poden fer-ho. La seva impossibilitat és legal, moral i política. Legal perquè l'ordenament jurídic de l'estat espanyol és el que és i entre tots plegats s'han tancat totes les vies d'un possible millorament. Moral perquè els que han de prendre aquesta decisió duríssima que econòmicament pot ser letal, durant setmanes demanaven més llibertats, que la seva gestió ens havia de permetre i sempre van votar en contra de l'estat d'alarma, i políticament, perquè des de fa molts anys combinen la màxima radicalitat simbòlica amb la màxima prudència quan es tracta de mesures que afecten interessos concrets. De fet, les decisions que es prenen només resulten mínimament intel·ligibles des de la combinació de l'amiguisme i aquesta manca de coratge polític. Així, es mantenen el casals, doncs molta gent del règim hi fa negocis i a més es té l'excusa de la funció social. A l'hosteleria, forts però no tant control·lats, se'ls fa la guitza indirectament; se'ls deixa obrir però recomanant a tothom que no hi vagi. El cine i els teatres que no són tan forts ni són amics, es foten i tanquen encara que no hi hagi cap lligam (a diferència del que passa amb els casals) entre aquests llocs i els rebrots.