Goodfellas

La vida ha canviat. Ja no hem d’estar sempre a casa i ara trobar temps per veure pel·lícules se’m ha fa més difícil. Una de les últimes que vaig reveure vai ser Goodfellas de Scorsese.  Per enèsima vegada, però recordo encara la primera, al cine Vergara, com un dels cops que més he gaudit amb una pel·lícula (des del a primera declaració de Henry Hill, as far  back as I remember I ‘va always wantged to be a ganster)I. És discutible quina és l’obra de mestre de Scorsese. Els consens crític i dels professionals aposta per Ragging Bull,  jo connecto més  emocional, sentimental i intel·lectualment amb Taxi Driver, però la més brillant formalment potser és el film del 91, que excel·leix en el seu muntatge, visual i sonor, i per la manera com està filmada,amb una concatenació  de tràvelings que no voldries mai que s’acabessin.

Després de veure-la vaig sentir a France Cultura un programa sobre la pel·lícula on la filosofia Sophie Djigo, l examinava des del punt de vista de la filosofia moral. El seu punt de partida es trobaria a la república platònica quan Sòcrates per defensar la justícia enfront de l’immoralisme de Tràsimac, li mostra que fins i tot un grup de pirates requereix de la justícia entre ells. Aquest argument socràtic és el tema central de la pel·lícula per Djigo, la qual per tant acaba veient el  film com el fracàs vital i moral del seu personatge central, el  Henry Hill interpretat per Ray Liotta, que es mostra com incapaç de mantenir el compromís que havia assumit. Jo, de vegades, he pensat en passar-li als meus alumnes en sociologia, perquè és una mostra perfecte del que constitueix una subcultura de gent que són al món de tothom però d’una manera completament diferent. Subcultura, però no pas contracultura, perquè si la  manera de fer és oposada a la restam no ho son gens les seves finalitats. Els gangsters del film són perseguidors dels somni americà però per camins més curts.

Aquest curs, Scorsese va estrenar The Irishman, el  seu film més semblant a aquest. La perspectiva és un altre i també la manera de narrar-la, però hi ha un element  comú molt important: la centralitat discreta del personatge femení.  A The Irishman hom ha destacat la importància del personatge de la filla del protagonista, que representa la consciència moral silenciada. Igualment em penso que a Goodfellas hom ha tendit a menystenir el personatge de Lorraine Bracco, la dóna de Henry Hiill. Era a priori difícil fer-se un lloc a la pantalla entre tipus tan potents, com De Niro, Pesci o el mateix Liotta i  més amb un paper que és fonamentalment el d’una dóna víctima d’abusos. Però Bracco és qui guia a l’espectador aportant la seva mirada i descrivint aquesta alteritat conformada pel grup.  La seva alteritat acaba identificant-se amb la nostra alteritat.