Dualismes radicals

Molts companys del sindicat s'esgarrifen per la passivitat mostrada pel professorat en aquestes dues darreres setmanes enfront de les actuacions del Departament. En síntesi, estic parlant, en primer lloc, de la decisió d'acabar amb el virus del COVID19 per decret, la situació a l'escoles serà normal perquè així ho diu el departament, és a dir, que no hi haurà cap mena de mesures de prevenció quan comenci el curs, si comença. D'altra banda el curs més difícil de la història no té realment encara instruccions reals de començament de curs, sinó una mena d'esbós on s'anima als equips directiu a violar la legislació vigent en el que és refereix a l'horari de permanència del professorat i al decret vigent d'especialitats, tot i que naturalment descarregant la seva responsabilitat als equips directius. La reacció per part d'una bona part del professorat és molt tèbia, perquè ja fa uns quants decennis que la gent el tema del drets i els deures els té poc clar, i fins i tot alguns, amb un no gaire lleuger síndrome d'Estocolm, pensen que fer hores de més és el que cal per poder fer totes les reunions prescrites. Jo com que soc molt gran ho veig d'un altre manera. Amb un germà fanàtic d'Eastwood i Leone vaig sentir infinites vegades una màxima del tot aplicable a la nostra situació El principi és que hi ha dues menes d'homes els que tenen una pistola a les mans i els que caven. Doncs bé, de professors hi ha de dues menes: els que els agrada estudiar i donar classe i els que fan reunions. I evidentment la voluntat del departament és que el futur ha de pertànyer als segons.