Lectures de primavera i hivern (III): Guerre

 

Guerre és el primers dels manuscrits inèdits de L F. Céline que ha estat publicat aquest any després del seu retrobament a l’agost de l’any passat. Junt amb els altres que han d'aparèixer cobreixen buits en el desenvolupament de la seva autobiografia , la qual defineix el nucli de la seva obra. En aquest cas, ens explica el moment de la seva ferida a la primera guerra mundial, la seva convalescència en una ciutat prop del front i el seu desplaçament a Londres, amb el que es clou la novel·la. Fonamentalment són moments als que es fa referència però no són directament explicats al Voyage .., l’obra precisament on la biografia real es veu més transformada. L’estudi que acompanya l’edició pormenoritza de totes maneres la correspondència entre aquesta i la resta dels de les seves novel·les. Céline causa encara molta divisió entre els francesos i sempre serà així. Els defensors han parlat d’obra mestra, però abans de jutjar el llibre cal considerar que el manuscrit no estava ni de lluny preparat per a la seva publicació i per tant hi havia encara molt a polir. El llibre no és tant enlluernador, en l’ús del llenguatge, com ho era el voyage ..., però el relat de la convalescència en l’hospital no cau de les mans i ens permet recuperar l’univers particular d’aquest autor. Crec que en els anys futurs el començament del llibre, amb Bardamu ferit deambulant per un camp de batalla on només hi ha cadàvers, estarà considerada entre les millors pagines que mai s’hagin escrit sobre la gran guerra, segurament la que millor literatura ha generat.

Obra Mestra

 

Hom ha dubtat si el fet de posar com a fons musical el Requiem de Mozart és una mostra d’ignorància o cinisme. Difícil, perquè al departament van sobrats de totes dues, però pels que estem dins sobretot el que veiem és una mostra de coherència perquè no es pot il·lustrar millor la decadència dels nostres centres educatius on fa anys que mirem de reüll, tot això que es pot qualificar d’elitista o no forma part dels interessos de l’alumnat, com ara, Mozart. Un altre noció suscitada per aquesta petita obra d’art és la d’estupor. És un fet indiscutible que a Catalunya, i a Espanya, una part del fracàs escolar té com a causa fonamental que una part de l’alumnat no menja prou. En el llenguatge del video hi ha un problema d’equitat social. Jo estava més o menys acostumat a viure sabent que aquest és un fet que no interessa gens als nostres governants. En la meva ingenuïtat no era capaç de pensar que l’utilitzessin en el seu favor. Finalment, per acabar, és obvi que tothom, com deia Nietzsche, per insignificant i llefiscós que sigui aspira al reconeixement. El Conseller no és una excepció i potser es sent realitzat per fet que a Catalunya alguns alumnes lliguen als instituts, gràcies evidentment a la seva gestió. Als instituts hi ha amor i romanços entre l’alumnat. També hi ha assetjament, cosa des de la que podríem refer el curt i no caldria canviar la banda sonora. La diferencia és que mentre evidentment el departament no té res a veure amb les històries d’amor, sinó que és una causa indirecta dels assetjaments on quan s’intervé és sempre per acabar fent fora a la víctima i no pas a l'assetjador,

Petit elogi al professorat

 

Tres anys defensant el professorat no deixa de ser una tasca ben cansada. El malestar a l'ensenyament troba la seva arrel en ser una societat decadent on ha desaparegut tot consens sobre allò que cal transmetre. L'administració, des d'aquest caos, ha desenvolupat un experiment de sinistra enginyeria social amb el que les famílies no deixen d'estar d'acord i el alumnes pateixen. El professorat en general és un còmplice necessari, sovint justificat amb sopars de duro. Doncs el fet és que en més de trenta anys de feina mai no he de deixat de tenir companys que feien una tasca excel·lent, la qual mai no deixava de ser reconeguda pels alumnes. Si ells poden, tots hauríem de poder i cal plantejar-se, i plantejar-nos, la pregunta de perquè això passa tan poc,

Coses que no tornaré a fer (IV): Reunions de professors

 

Reunions de professors, com ara, claustre o reunions d’equips docents. Dijous en vaig fer una i em queda encara un claustre. L’infantilisme de la major part dels meus companys se’m fa ja del tot insuportable. Fa pocs dies un bon amic em deia que pensava que només hi haurien d’haver alliberats sindicals de mitja jornada perquè si no ets a l’aula perds de vista la realitat. Crec que no tenia raó. Hi ha gent que sense fer classe enten perfectament el que està passant i és també cert que la major part dels que estan a les aules no se n’assabenten de res. Però la sensació de fastigueig que tinc sovint, i en grau molt agut ahir, ve del fet  que els teòrics del departament, la Bofill i de les facultats de pedagogia varies estan guanyant perquè el tipus de docent majoritari ja és el que ells volen: infantil, sentimentalista i autoritari i això si que a vegades costa de veure quan no ets realment dins de la dinàmica dels centres concrets. Cal lluitar, per una decència mínima, per defensar una educació pública defensora dels valors il·lustrats i la ciutadania democràtica; és una ingenuïtat imperdonable, però, considerar que el conjunt del professorat és un aliat en aquesta causa.

21195 dies, 3130 setmanes; 720 mesos

Això és el que en termes de temps mès breus i propers  signifiquen seixanta anys de vida.  En termes més  breus són quasi dos mil millions de segons,  més de 31 millions de minuts i més de mig millió d'hores.  La sensació és molt diferent a complir qualsevol dels altres números rodons, perque llavors hi havia una continuïtat de vida que ara ja no hi haurà de ser. Pels que som de tarannà rumiant se'ens fa difícil no fer balanç i el meu no és per tirar campanes: no tinc cap fill, no he assolit mai escriure cap llibre bó i tot i haver-me declarat amant de l'estudi no tinc la sensació de saber-ne molt, ni d'haver aprés gaire cosa.  Si més no això marca una finalitat pel que em queda de vida ja que el darrer punt és clarament esmenable. El problema és que els meus darrers anys m'han allunyat tant dels hàbits de treball real que hi ha motius per dubtar que em sigui possible. De fet, ni tan sols puc tenir ara mateix un plan clar d'on viuré els propers messos. Tot plegat mirant enrera el balanç es positiu en moltes cases, per exemple, en haver tingut una feina que m'ha donat una llibertat gairebé impoensable en qualsevol altre ocupació.

Lectures d'hivern i primavera (II): The world of late antiquity.

Vaig llegir al febrer la reedició d’aquest clàssic del que possiblement ha estat l`historiador més important del final de l’era antiga. Mesos després retinc la idea de què el llibre explica molt bé el caràcter mític de la nostra noció d’esfondrament de l’imperi romà, un procés molt radical en els seus resultats en Occident, però també extremadament lent i gradual; el qual no té tant a veure en un canvi d’ideals, menys absolut del que hom diu, com en motius econòmics: ni tan sols els bisbes tenien l’oci requerit per una vida dedicada a la cultura. El llibre explica de manera interessant i amb riquesa de detalls, la conformació de la nova elit occidental, vertebradora de la societat que foren les jerarquies cristianes.  Però a Brown, Orient no li interessa menys que Occident i la tesi final és que la pervivència d’Occident enfront de l’expansionisme de l’Islam no té tant a veure amb la batalleta de Martel o la persistència bizantina per vuit segles, com amb el sorgiment de Bagdad, el lloc on es produeix l’assimilació de les tropes beduïnes per la cultura persa i orienta la mirada de l’Islam cap a l’Orient.  Allò que identifiquem com a Occident a l’edat mitjana subsisteix en gran part per la seva irrellevància.

Lectures d'hivern i primavera (I): Helgoland

 ´

Helgoland és el nom d’una illa del mar del nord i també de l’últim llibre del pensador científic Carlo Rovelli dedicat a divulgar i interpretar en la mesura del possible la física quàntica. L’esmentada illa fou el lloc al qual es retirà Heissenbeg l’estiu de 1925 i on posa les bases d’aquesta disciplina que soscavava la versió tradicional i convencional del món. La illa curiosament restà molt malmesa després que els britànics la triessin per fer esclatar els explosius confiscats als alemanys després de la segona guerra mundial.   D’entrada el llibre apareix com una crònica dels fets i dels pensadors que varen conduir a l’elaboració de la teoria, però molt més interessant és la interpretació en termes ontològic que ofereix Rovelli, cosa que fa de manera molt precisa  a la meitat del llibre: després de la física quàntica l’aristotelisme és insostenible; no podem mirar la realitat com un conjunt de coses, és a dir de substàncies que tenen atributs, sinó que només existeixen relacions, xarxes de relacions. Els objectes no tenen cap qualitat en si mateixos sinó només en relacions amb altres objectes i això permet fer més intel·ligibles paradoxes com la del famós gats, doncs no hi ha dos electrons en ells mateixos sinó dos diferents maneres de conformar una relació entre l’observador i l’electró, els càlculs no descriuen el lloc real de les partícules, sinó la probabilitat d’estar en un lloc sí les observem.  Rovelli refereix alguns llibres de filosofia que des de diferents perspectives emfatitzen aquest caràcter central de la relació, tot i que de fet ja en el Sofista de Plató l’extranger d’Elea havia assenyalat  que, cito el text de la traducció castellana: solo existe realmente lo que por naturaleza puede actuar sobre otra cosa o sufrir la más mínima acción por parte de otro, por insignifcante que sea e incluso si solo sucede una vez. Propongo, por tanto, esta definición de ser: no és mas que capacidad de actuar (dinamis).  El pensador, però, capaç de desenvolupar una concepció de la realitat més propera a la de la física quàntica és un hindú del segon segle de la nostra era: Nagarjuna, pel qual les coses està buides en elles mateixes no tenen realitat autònoma sinó que només existeixen des de la perspectiva d’una altra cosa. La determinació general del ser és la buidor (sunyata) i la lucidesa màxima passa per la renuncia al fonament o dit en termes epistemològics, a la renuncia a les certeses. La concepció de Rovelli és evidentment un perspectivisme, però deslliurat del que ell identifica com un prejudici persistent i falsament intuïtiu; la idea del jo com una entitat autònoma i independent, seguint a Mach, el qual reivindica enfront del pensament primitiu i arcaic de Lenin, Das Ich ist unrettbar