Total de visualitzacions de pàgina:

dimarts, 19 d’octubre del 2021

Imitation to life

 



Diumenge tarda la mare tria veure Imitació a la vida el melodrama dirigit per Douglas Sirk. A finals dels cinquanta. Feia anys  que no la veia i sense cap mena de dubte és de les pel·lícules més interessants mai produïdes per Hollywood. El seu tractament sobre el racisme es difícilment superable.  Sirk no utilitza el recurs fàcil de posar un personatge dolent racista. Els protagonistes blancs de la pel·lícula són bona gent i “oberta” en qüestions racials. Però això no canvia res, sinó més aviat ho empitjora doncs ningú té una resposta a la pregunta que fa Annie al començament quan pregunta com es pot explicar a una filla que el seu destí és patir. Sirk havia estat format a l’escena alemanya a prop de gent com Bertold Brecht i això possiblement es mostra en com capgira tot allò que ofereix en primera instancia. El film mostra l’esplendor de l’american way of life de manera abassegadora, però la brillantor aparent, en un film calculadament comercial, serveix per a fer molt palesa la buidor d’aquesta forma de vida. Potser aquesta tendència a jugar a invertir el cliché tradicional on queda més clara és en el final, un happy end que té lloc en un funeral i serveix per definir la superioritat moral de la protagonista negra i del sentit de la vida per ella defensada. Per cert, al funeral canta Mahalia Jackson en un moment d’una intensitat emocional màxima.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.