Diumenge tarda la
mare tria veure Imitació a la vida el melodrama dirigit per Douglas Sirk. A
finals dels cinquanta. Feia anys que
no la veia i sense cap mena de dubte és de les pel·lícules més interessants mai produïdes per Hollywood. El
seu tractament sobre el racisme es difícilment superable. Sirk no utilitza el recurs fàcil de posar un
personatge dolent racista. Els protagonistes blancs de la pel·lícula són bona
gent i “oberta” en qüestions racials. Però això no canvia res, sinó més aviat ho
empitjora doncs ningú té una resposta a la pregunta que fa Annie al començament
quan pregunta com es pot explicar a una filla que el seu destí és patir. Sirk
havia estat format a l’escena alemanya a prop de gent com Bertold Brecht i això
possiblement es mostra en com capgira tot allò que ofereix en primera
instancia. El film mostra l’esplendor de l’american way of life de manera
abassegadora, però la brillantor aparent, en un film calculadament comercial, serveix
per a fer molt palesa la buidor d’aquesta forma de vida. Potser aquesta
tendència a jugar a invertir el cliché tradicional on queda més clara és en el
final, un happy end que té lloc en un funeral i serveix per definir la
superioritat moral de la protagonista negra i del sentit de la vida per ella
defensada. Per cert, al funeral canta Mahalia Jackson en un moment d’una
intensitat emocional màxima.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.