Contra la España vacia

 

El primer dels llibres que vaig llegir aquestes vacances és el que clou aquesta sèrie de lectures estiuenques, que ja val la pena acabar perquè els dies d’estiu es van esvair completament. Es tracta de Contra la España Vacia de Sergio del Molino. Jo en vaig fruir prou del llibre sobre l’Espanya Buida. Vaig fer, si voleu, una lectura ingènua centrada en la barreja que fa el seu text de llibre de viatges i de crítica literària que em fou força plaent.  Recordo un amic independentista que el va llegir com un pamflet perquè l’Espanya subvencionada ho segueixi sent indefinidament. Jo ni vaig veure aquesta proposta, ni em va interessar especialment, però és clar que el llibre no podia ser aliè als debats sobre l’articulació política d’Espanya. Per això, aquest segon llibre és un esforç per fe paleses les posicions teòriques des les que el seu autor veu la realitat.  Per això, comença el llibre amb una reflexió sobre la condició de progre, en la qual intenta no amagar la terrible responsabilitat dels “intel·lectuals” en el gir populista del darrer quinquenni. El segon capítol tracta de la crisi d’estat provocada per l’independentisme català , el qual ha provocat el reviscolament del nacionalisme espanyol, l’anèmia del qual es celebrava en el llibre anterior.  L’autor fa una anàlisi racional, i per això ofensiu en un cert sentit, que deixa prou en evidència les febleses del relat nacionalista, defininint-lo com un moviment paradoxal construït sobre la negació del seu objecte: la retòrica de la construcció de la pàtria nega implícitament la seva existència i, per tant, tota mena de legitimat històrica Tanmateix el seu text no ofereix cap mena d’alternativa que sigui una possibilitat seriosa de bastir una alternativa al populisme dels nacionalismes que es retroalimenten mútuament. El tercer capítol és el més brillant posant en evidència el caràcter utòpic del neoruralisme, molt reforçat després de la pandèmia. El quart assaig parla fonamentalment sobre el caràcter decadent de la vida provinciana espanyola, a partir de una relectura de Regenta, en la que es presenta la ciutat com l’arquetip de la vida de la ciutats de províncies, el lloc on l’absència de futur deixa de ser una metàfora per esdevenir una realitat punyent. En conjunt el primers quatre assaigs són una mena de fenomenologia de diferents menes d’idiotesa que sacsegen el país: pijoprogresia, nacionalisme, pijoecologisme i provincianisme. A la cinquena part intenta mostrar algunes possibilitats de sortida de la idiotesa entre les que hi figuren el llibres de Irene Vallejo o Ana Ruiz Simon (que no he llegit, ni estic massa motivat a fer-ho) o la lenta però constant revindicació de la figura de Azaña des del seu centenari del naixement, quan fou reivindicat en un titular del país dels anys 80 fins l’homenatge oficial que el President Sánchez i el govern espanyol li lliuraren fa dos anys. Finalment la conclusió acaba essent una revindicació de la transició i de l’Espanya fundada en aquell pacte no pas des de cap mena d’entusiasme emocional, sinó des de l’escepticisme de la raó.  No sempre hi estic d’acord però llegiré els propers llibres que del Molino publiqui com assaig, les novel·les són una altra cosa, perquè la riquesa del materials que utilitza i la seva potent erudició són una font de plaer intel·lectual indiscutible, perquè la seva cultura filosòfica és potent i està utilitzada al servei del discurs i no com a fi en si mateix i també perquè  el llibre passa una prova que no tots resisteixen: un cop llegit tot, obrint a l’atzar qualsevol pàgina et tornes a enganxar