Ida

Veig Ida el film de Pawel Pawilowski que va guanyar l’oscar a la millor pel·lícula estrangera fa sis anys. És la història d’una noia de 18 anys poc abans de prendre vots com a monja es enviada a conèixer la seva tia Wanda, la seva única parent viva. Estem a Polònia a començaments dels anys seixanta, però que ara està bandejada i alcoholitzada. La tieta és una professional del dret que ha estat fiscal a les persecucions polítiques dels anys cinquanta. La trobada entre les dues dones servirà a la més gran per confrontar-se amb el seu passat i a la més jove per prendre consciència de la seva identitat fins llavors ignorada (fent una mica spoiler, el tema clau és que la família originària és jueva). De totes les històries d’Europa cap supera en dramatisme a la dels polonesos i això queda molt clar en aquest film, que a més incideix en un tema poc tractat al cinema, tot i que si està apuntat a Shoa, que generalment prefereix incidir en presentar el nazisme com l’encarnació del mal: la qüestió de com la «bona» gent es va aprofitar del drama patit pel poble jueu. A més de l’interès històric el film té una fotografia en blanc i negre bellíssima i una posada en escena brillant i ajustada, on cada pla dura el que ha de durar. La protagonista Agata Trzebuchowska fa una interpretació excel·lent i personalment em va agradar que l’únic protagonista masculí, el saxofonista que acaba tenint un paper a la història de Ida, sigui un deixeble de John Coltrane, el més espiritual de tots els músics de l’època daurada del jazz. Un film com aquest justificaria considerar Pawilowski com un dels millors talents del panorama cinematogràfic actual, però malauradament no ha estrenat res des de la també excel·lent cold war.