Las leyes de la frontera

 

Vaig a veure la versió feta per Daniel Monzón de la novel·la de Javier Cercas, las leyes de la frontera. Val a dir que no és una adaptació del tot fidel, doncs desapareix gairebé la meitat de la novel·la, la segona part situada en la nostra contemporaneïtat. Això fa que la pel·lícula en algún sentit reflecteixi poc la narrativa de Cercas, doncs suprimeix la reflexió sobre la memòria i la narració com a trampa que constitueix el tret de l'autoria de Cercas. Tanmateix Monzon aconsegueix una molt bona pel·lícula on quasi tot funciona molt bé: un pols evident de bon narrador, un remarcable us del format del cinemascop, uns actors joves i desconeguts però molt ben triats i que donen perfectament el tipus i una recreació molt treballada i fidel a la Catalunya del inicis de la democràcia. El mon que reflecteix el film és el de la meva adolescència i es correspon perfectament amb el que tinc a la memòria. De fet, valdria la pena veure el film només per la reconstrucció que es fa del barri xino de Girona, quan no era gaire diferent del xino de Barcelona i els gironins tenien ben poca idea d'en Bonastruc ça porta. Visualment el film es presenta com una continuació dels cine de quinquis, molt típic dels anys de la transició democràtica; un gènere curiós que combinava una vocació comercial gens amagada amb el manteniment d'alguns dels postulats més característics del neorrealisme italià. Fou, de fet, una de les poques coses que li funcionà a la, llavors agònica, i ara pràcticament desapareguda industria cinematogràfica barcelonina. La simplificació respecte al que diu Cercas no significa que sigui en absolut un film trivial. Perviuen molts elements que són a la novel·la, malgrat ser delinqüents la dignitat moral de la Tere i el Zarco és indubtable només pel seu respecte a l'amistat, i és del tot clara en el seu discurs sobre la desigualtat social, l'elefant a l'habitació que precisament en aquella època l'esquerra començava a entrenar-se a no veure.