El fin de la educación

 

El fin de la educación ha estat una altra de les lectures d’aquest estiu, El sots títol es la escuela que dejo de ser i això ja ens diu que no és un llibre optimista. L’escola, i molt especialment els instituts com s’han donat, no han existit sempre i com deia el vell savi, tot allò que neix mereix morir, nosaltres estem vivint la mort d’aquesta mena d’institucions, en un procés que atesa la situació ja és irreversible. El llibre de Xavier pertany al que a hores d’ara ja és gairebé un genere literari, però el seu text destaca per dues raons: en primer lloc, perquè fa un esforç reeixit per no caure en el perill inherent a aquest quasi gènere: la caiguda a la «jeremiada», la segona és perquè mostra clarament que tot i que el problema es plantegi en termes merament d’un debat sobre ideologies educatives el problema té altres dimensions molt més importants; polítiques, perquè al capdavall les noves pedagogies no són més que una eina al servei d’interessos molts concrets i finalment filosòfica perquè el tema del que estem tractant finalment es la validesa i la vigència del projecte il·lustrat. Des d’aquestes consideracions Massó analitza totes les qüestion definidores de la nostra situació: l’oblit de la memòria, el impacte de les noves tecnologies, l’alumnocentrisme derivat de Rousseau. Tot això ho fa de manera oportú i enraonada, però allò més important és la seva claredat en mostrar que el rerafons de la nova pedagogia no és hyppisme new age. El projecte més clarament mai basat en les competències és el projecte educatiu del nazis per la Txecoeslovàquia ocupada. De fet, tampoc estava lluny el projecte educatiu de la revolució cultural xinesa.

El missatge de l'última part del llibre la conclusió és terrorífic. El sistema educatiu no col·lapsarà, perquè ja ha col·lapsat. El coneixement s’ha medievalitzat amb una universalització virtual que significa que només les elits tenen un accés real al coneixement en una situació en que, allò que més temia Plató, ja ha esdevingut una realitat paorosa: el triomf suprem de la llagoteria que és el correlat de la mercantilització de l’ensenyament. Res que la meva experiència laboral i les meves investigacions intel·lectuals d’encara més temps puguin mínimament contradir.